Emirat de Múrsiya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'emirat de Múrsiya o taifa de Múrcia, fou un estat andalusí format a la vora del riu Segura arran la descomposició del califat de Còrdova, en 1013. En moments posteriors altres estats musulmans també tingueren Madínat Múrsiya per capital.

Primer emirat de Mursiyya[modifica | modifica el codi]

Emirat de Mursiyya
Ubicació de l'Emirat de Mursiyya

Localització de la taifa de Múrcia v.1037

Capital Madina Mursiyya (Múrcia)
Creació 1013. Independència respecte del Califat de Còrdova
Dissolució 1088. Annexió per Sevilla
Llengua oficial Àrab

Orígens[modifica | modifica el codi]

En el context de la fitna, i les lluites entre els berbers i els eslaus, un d'aquells últims, Khayran as-Siqlabí es va apoderar de Múrcia en Juliol de 1013 i d'Almeria a l'any següent. Es va instal·lar en Almeria deixant com a governador en Múrcia un altre eslau, Abu-l-Qàssim Zuhayr. Múrcia es constitueix així com una subtaifa o un Emirat Dependent del d'Almeria.

Govern dels Banu Tahir[modifica | modifica el codi]

A la mort de Khayran, en 1028, Zuhayr va marxar cap Almeria deixant el govern de Múrcia a Abu-Bakr Ahmad ibn Isaq ibn Tahir, membre la família local dels Tahírides, que va governar de manera autònoma però reconeixent la dependència respecte d'Almeria. A la mort de Zuhayr, la Taifa d'Almeria reconeix Abd-al-Aziz de València, i així mateix la de Múrcia, continuant ibn Tahir en el seu càrrec. A la mort d'ibn Tahir (1063) el va succeir son fill Abu Abd al-Rahman Muhàmmad ibn Àhmad ibn Tàhir que va actuar de manera més independent que son pare.

Dependència nominal de Sevilla[modifica | modifica el codi]

Muhàmmad ibn Abbad al-Mútamid de Sevilla, havia engrandit el seu Estat incorporant un bon nombre de petites taifes i ho va intentar amb Múrcia. Ibn Ammar, visir de Sevilla, amb l'ajuda de Ramon Berenguer II va intentar la conquesta sense èxit, ja que al-Mútamid va incomplir els acords econòmics i el barceloní va abandonar l'empresa. Més tard, en 1079/80, ho aconseguiria amb l'ajuda del governador del castell de Vilches, Abd-ar-Rahman ibn Raxiq, que conquistà Múrcia, empresonà ibn Tahir a Monteagudo i proclamà al-Mútamid. Ibn-Ammar, però, va actuar com a sobirà independent i va ser expulsat per ibn Raxid. Ibn Tahir va poder fugir del captiveri i va arribar a València on fou conseller d'al-Qadir ibn Dhi l-Nun.

Entre tant, les tropes d'Alfons VI de Lleó al comandament de García Jiménez prengueren la ciutat d'Aledo (Setge d'Aledo). Aquesta crisi va propiciar la segona expedició a la Península Ibèrica de Yusuf ibn Tashfin, emir almoràvit. A la marxa dels magrebins, en 1088, al-Mútamid es va desfer de ibn Raxid, que actuava de manera massa autònoma, i va controlar Múrcia, fins a la conquesta definitiva dels Almoràvits l'octubre o novembre de 1091.

Emirat Postalmoràvit[modifica | modifica el codi]

Capital Madina Mursiyya (Múrcia)
Creació 1145 La capital es trasllada a Múrcia des de València
Dissolució 1172 Annexió pels Almohades
Llengua oficial Àrab

Els Almoràvits governaren Múrcia, des de la conquesta en octubre de 1091 fins al 1145, any en què s'agreujà la revolta de Xarq al-Andalus contra el seu govern. Una gran inestabilitat política va permetre que una sèrie de senyors locals anaren succeint-se en el govern fins que a finals de 1145 entra en l'òrbita d'Abd Al·làh ibn Iyad de l'emirat de Balansiya. Aquest moriria en 1147, succeint-lo Muhàmmad ibn Mardanix, que es trasllada a Madina Mursiyya i des d'allí va regir sobre tot Xarq al-Andalus.

Madina Mursiyya es va convertir en la capital de l'Estat més important d'Al-Andalus i l'únic que es va oposar amb èxit al nou ocupant magrebí, l'Imperi Almohade. En 1172 va morir Ibn Mardanix durant el setge de Múrcia pels almohades i els seus dominis foren integrats al nou dominador magrebí, que en 1170 havia trealladat la seva capital a Isbiliya.

Emirat Postalmohade[modifica | modifica el codi]

Capital Madina Mursiyya (Múrcia)
Creació 1228. Rebel·lió contra els Almohades
Canvi d'estatus 1243. Estat vassall de Castella
Dissolució 1266. Annulació de l'autonomia.
Llengua oficial Àrab

Emirat d'ibn Hud[modifica | modifica el codi]

La decadència de l'Imperi Almohade, pressionat pels regnes cristians septentrionals, va propiciar que, cap a 1228 Muhàmmad ibn Yússuf al-Judhamí, un oficial de l'exèrcit regular,[1] més conegut com a ibn Hud, es rebel·lés a Ricote contra el governador almohade, rebent ràpidament l'adhesió dels valís d'Oriola, Dàniyya, Bairén, Xàtiva i Al-Yazirat Suquar, reconeixent la superioritat del Califa Abàssida.

En 1229 va ser atacat i vençut pel Califa almohade al-Mamun, però aquest es va traslladar al Magreb, deixant-li l'espai lliure. Una darrere d'altra el van anar reconeixent les ciutats andalusies, resistint-se Ibn Mardanix des de València. A l'Occident dels seus estats, Alfons IX de Lleó ocupava Badajoz i Mèrida sense que ell pogués impedir-ho. La derrota en la batalla d'Alange (1230) va propiciar que surgissin altres cabdills locals com ara Ibn al-Ahmar d'Arjona (1232) i que algunes ciutats de la zona li retiressin l'obediència. Mentre les faccions pugnaven entre elles, els cristians continuaven avantçant. Ferran III va ocupar Úbeda en 1233, Córdoba en 1238 i moltes altres ciutats als anys següents.

Ibn Hud es traslladà a Almeria, i al cap de poc, Ibn al-Ahmar (1237) va entrar en Granada donant principi al Regne Nassarita. Ibn Hud va ser assassinat pel senyor d'Almeria, ibn al-Ramimi (1238). El mateix any Jaume el Conqueridor entrà en València, i en 1248 Ferran III ho feia en Sevilla. Quedaven només dos estats musulmans en la Península Ibérica, Múrcia i Granada.

L'Emirat després d'Ibn Hud[modifica | modifica el codi]

Ibn Hud va ser succeït a Murcia per son fill Abu-Bakr ibn Hud, el mateix any, aquest va ser destituït per Aziz ibn Khattab. A l'any següent va ocupar el tron el destronat Zayyan ibn Mardanix. Durant el seu regnat es va produir la defecció d'algunes ciutats com ara Oriola, Cartagena, Mula i Lorca. En 1241, ibn Mardanix va ser substituït per un Hudida, Ibn Hud al-Dawla, el qual en 1243 va entrar en contacte amb Alfons X de Castella i va acceptar ser el seu vassall a canvi del respecte a l'autonomia murciana. Tropes castellanes van entrar en Múrcia l'1 de maig de 1243.[2] Ibn Hud al-Dawla continuà figurant com "Rei de Múrcia".

Revolta contra Castella[modifica | modifica el codi]

El 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Regne de Granada i el Marroc. Incapaç Castella de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, demanà ajut urgent al seu pare. El rei convocà a la noblesa militar catalana, i malgrat les reticències inicials, aquests acabaren acceptant la proposta del rei; no succeí el mateix amb la noblesa aragonesa, que es negà a participar en una campanya militar per a auxiliar a Castella sense cap tipus de compensació.[3] És per aquesta raó que la Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266) va ser efectuada exclusivament per la noblesa militar catalana i les seues mainades, vassalls i servents reclutats en els seus feus de Catalunya.

La campanya militar fou cabdellada per l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume I i futur Pere el Gran, que derrotà al cabdill de la insurgència islàmica Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla i n'expulsà les tropes granadís. Amb l'objectiu d'assegurar el control del territori per part dels cristians, les mainades catalanes s'assentaren en el territori conquerit a fi d'assegurar el sotmetiment de la majoria de la població autòctona andalusí. Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, el regne de Múrcia fou retornat a la jurisdicció de la Corona de Castella, respectant així els límits estipulats anys abans al Tractat d'Almizra. La campanya de Múrcia donà origen a un dels elogis més famosos que Jaume I féu a Catalunya, asseverant que era el millor «regne», dels cinc que hi havia a Espanya (geografia).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Garrido i Valls, Josep-David. La conquesta del sud de València i Múrcia per Jaume II. 1a Ed.. Rafael Dalmau Editor, 2002. ISBN 84-232-0645-9. 
  2. A l'Enciclopèdia de l'Islam es dona la fata 2 d'abril de 1243
  3. Garrido i Valls, Josep-David: Jaume I i el Regne de Múrcia, pàg 72, 1er paràgraf, 1ª línia. ISBN 84-232-0517-7

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]