Emma Bonino
| Emma Bonino | |
|---|---|
 |
|
|
Ministra d'Afers Estrangers
|
|
| Mandat 28 d'abril de 2013 – en el càrrec |
|
| Precedida per | Mario Monti ad interim |
|
Vicepresidenta del Senat de la República
|
|
| Mandat 6 de maig de 2008 – 15 de març de 2013 |
|
|
Ministra de Política Europea i Comerç Internacional
|
|
| Mandat 17 de maig de 2006 – 7 de maig de 2008 |
|
| Precedida per | Giorgio La Malfa |
| Succeïda per | Andrea Ronchi |
|
|
|
| Mandat 23 de gener de 1995 – 15 de setembre de 1999 |
|
| Precedida per | Christiane Scrivener |
| Succeïda per | David Byrne |
|
|
|
| Naixement | 9 de març de 1948 Bra (Piemont, Itàlia) |
| Partit polític | Partit Radical |
Emma Bonino (Bra, Piemont, Itàlia 1948 ) és una política italiana, membre del Parlament italià i ex Ministra de Política Europea i Comerç Internacional en el govern de Romano Prodi.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Nascuda el 9 de març de 1948 a la població de Bra, prop de Cuneo. Després d'estudiar estudis primaris a la seva ciutat natal, va llicenciar-se en llengües i literatura moderna a la Universitat Bocconi de Milà, realitzant una tesi sobre l'autobiografia de Malcolm X.
El 1998 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, juntament amb Fatiha Boudiaf, Rigoberta Menchú, Fatana Ishaq Gailani, Somaly Mam, Graça Machel i Olayinka Koso-Thomas pel seu treball, per separat, en defensa i dignificació de la dona.
Vida política [modifica]
Política italiana [modifica]
El 1975 fundà el Centre d'Informació sobre l'esterilització i l'avortament i promogué un referèndum per la legalització de l'avortament a l'estat italià, sent arrestada per primer cop per desobediència civil.
L'any següent el Partit Radical es presentà per primer cop a les eleccions, sent Bonino escollida membre de la Càmara de Representants italiana. Una condició que seria repetida en 6 legislatures més: 1979, 1983, 1987, 1992, 1994 i 2006.
El 1986 fou una de les promotores principals del referèndum contra l'energia nuclear que va permetre abandonar el programa civil nuclear a Itàlia. El 1994 fou designada pel Govern italià cap de la delegació nacional a l'Assemblea General de les Nacions Unides per parlar sobre la Moratòria sobre la Pena de mort.
El 17 de maig de 2006 Bonino fou nomenada Ministra de Política Europea i Comerç Internacional en el govern de Romano Prodi, guanyador de les eleccions generals de 2006 davant Silvio Berlusconi.
Ocupà la vicepresidència del senat italià de maig del 2008 a març de 2013. A les eleccions que se'n seguiren, es presentà en la llista Amnistia e Libertà, però no fou reelegida senadora. Tanmateix l'abril de 2013 entrà en el govern de concentració d'Enrico Letta com a Ministra d'Afers Exteriors.
Política europea [modifica]
El 1979 fou escollida membre del Parlament europeu, i posteriorment fou reescollida el 1984 i 1999. Des de la seva acta de diputada europea va iniciar els seus treballs en favor de la dona i dels més desafavorits, així com també contra els governs autoritaris.
Entre 1980 i 1981 va promoure diverses campanyes pels drets civils dels ciutadans de l'Europa de l'est, així com de la instauració d'una Cort Penal Internacional (avui dia establerta a La Haia). El 1981 va fundar l'associació "Food and Disarmament International", de la qual és secretaria general des de 1985, i amb la qual pretén donar a conéixer el problema de la fam al món.
El 1993 va promoure davant les Nacions Unides l'establiment del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, tribunal específic per investiguar i jutjar els crims comessos durant la guerra dels Balcans i les seves sequel·les.
Comissària europea [modifica]
El 1995 Bonino fou nomenada Comissària Europea de Salut,
Protecció al Consumidor, Comissària Europea d'Assumptes Pesquers i Marítims així com de l'Oficina europea d'ajuda humanitària, sota la Comissió presidida per Jacques Santer. El 26 de gener d'aquell any, quaranta hores després de pendre possessió del seu càrrec, viatjà fins a Sarajevo i Mostar per denunciar la impotència de la Unió Europea i el desinterés de l'ONU sobre el conflicte dels Balcans i per fer tancar els ulls davant la neteja ètnica que s'hi estava desenvolupant. El 1996 denuncià l'abandonament de Rwanda per part de la Comunitat Internacional davant el genocidi comés per les ètnies Tutsi i Hutu.
Bonino, com a responsable d'ajuda humanitària de la Comissió Europea, realitzà diversos viatges a zones en conflicte: Somàlia, denunciant el règim dels Senyors de la Guerra; Sudan; Kurdistan, ofegat per les sancions imposades al règim de Saddam Hussein; Afganistan, on denuncià el règim dels Talibans per les seves restriccions a la població, i a la dona en especial; Guinea Bissau, on medià entre govern i guerrilla; i Sierra Leone.
El 15 de març de 1999 dimití del seu càrrec, igual que la resta de la Comissió de Jacques Santer, per les acusació de frau i malversació de fons sobre la comissària Edith Cresson, restant però en el seu càrrec fins el novembre en la itnerina Comissió Marín.
El juny d'aquell mateix any es presentà novament a les eleccions europees amb la seva pròpia formació, Lista Bonino, aconseguint el 8,5 % dels vots italians i aconseguint 7 eurodiputats. El 2004 la Lista Bonino s'afilià al Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emma Bonino |
- (italià) Pàgina Personal d'Emma Bonino
- (castellà) Informació d'Emma Bonino al Parlament Europeu
- (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional 1998
| Precedida per: Christiane Scrivener |
Comissària Europea de Salut i Protecció al Consumidor 1995 - 1999 |
Succeïda per: David Byrne |
| Precedida per: Ioannis Paleokrassas |
Comissària Europea d'Assumptes Pesquers i Marítims 1995 - 1999 |
Succeïda per: Franz Fischler |
| Precedida per: Giorgio La Malfa |
Ministra de Política Europea i Comerç Internacional 2006 - 2008 |
Succeïda per: Andrea Ronchi |
