Emma Vilarasau Tomàs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEmma Vilarasau Tomàs

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 abril 1959 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
Ocupacióactriu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1980 Modifica el valor a Wikidata –
Obra
Papers destacatsTeresa a la sèrie de TVC Ventdelplà Eulàlia a la sèrie de TVC: Nissaga de Poder
Família
CònjugeJordi Bosch i Palacios (1989–) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Veu de Emma Vilarasau Tomàs Modifica el valor a Wikidata
Lloc webemmavilarasau.net Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0897401 Allocine: 32415 Allmovie: p275451 TMDB.org: 58285 Modifica el valor a Wikidata

Emma Vilarasau Tomàs (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 6 d'abril de 1959)[1] és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, des del 1989 casada amb el company d'ofici Jordi Bosch i Palacios amb qui ha tingut dos fills.[2] És considerada com una de les millors actrius de Catalunya i una de les millors en dramatúrgia motiu pel qual el 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi "per la trajectòria de conjunt que la distingeix en els àmbits del teatre, el cinema i la televisió".[3] Igualment, el 2017 va obtenir el Premi Nacional de Cultura "per la seva professionalitat en el món del teatre i la televisió des de finals dels anys vuitanta".[4]

Durant deu anys va pertànyer a la companyia del Teatre Lliure de Barcelona[3] treballant amb directors com Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Sergi Belbel, Tamzin Townsend, Carme Portacelli, Pere Planella, Mario Gas, Manel Dueso… Paral·lelament al teatre, també ha interpretat personatges televisius en sèries de TV3 com Secrets de família on va començar la seva popularitat televisiva i Nissaga de Poder que la va portar al cor de milers d'espectadors com a la malèvola però dolça i sensible Eulàlia Montsolís. Posteriorment ha treballat en altres projectes televisius com la sèrie còmica Majoria absoluta[5] i Ventdelplà.[6]

Ha estat la Carme de L'hèroe, de Santiago Rusiñol, la Febe d’Al vostre gust, de Shakespeare, l'Eleneta d’Un dels últims vespres de carnaval, de Goldoni, la senyora Xin de La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, la Marta de Terra baixa, d'Àngel Guimerà,[7] la Susanna de Busco al senyor Ferran, de Jean-Claude Carrière, o la Blanche Dubois d’Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams.

En cinema ha aparegut, entre d'altres, a Els sense nom, de Jaume Balagueró, L'illa de l'holandès, de Sigfrid Monleón, Utopia, de Maria Ripoll, Para que no me olvides, de Patricia Ferreira, o Mujeres en el parque, de Felipe Vega.

Joventut[modifica]

Als 15 anys es va apuntar a l'Agrupació Teatral Maragall, que era el grup de teatre de Sant Cugat, on amb Les mosques de Jean Paul Sartre va pujar per primera vegada a l'escenari d'un teatre. Després d'estudiar a les monges franciscanes de Sant Cugat, es matricula per fer el COU a Barcelona i viu tota l'ebullició política després de la mort de Franco. El 1976 va entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona, i després de fer un any de Magisteri, torna a l'Institut i el 1980 completa els estudis, que va aprofundir en seminaris i altres cursos amb figures com John Strasberg o Carlos Gandolfo.[cal citació] De seguida obté el primer treball professional a l'obra Món, dimoni i carn, que va dirigir la Carme Portaceli, amb escenografia de Fabià Puigserver. Després Lluís Pasqual va dirigir per primera vegada un taller de postgraduats de l'Institut. Van fer un Molière: L'impromtu a Versalles, de gira i cobrant.

Així com sortir de les monges i entrar a un institut va ser entendre políticament què era el món, entrar al Lliure va ser entendre què era el teatre, de què servia, per a qui servia, de quina manera s'havia de fer i de quina manera s'havia de mirar.

Al Teatre Lliure[modifica]

Al Teatre Lliure va començar el 1983 amb una excel·lent interpretació a L'hèroe de Santiago Rusiñol al costat de Joaquim Cardona.[8] L'any següent va intervenir a La flauta màgica, de Mozart, en un muntatge teatral de Puigserver, amb adaptació musical de Josep Pons. En aquesta obra va formar amb Lluís Homar el que en termes de la sarsuela seria la parella còmica, i es van moure per l'escenari amb facilitat i dominant en tot moment la situació.[9] El 1986, al Teatre Romea, fou una de les noies de les cinc parelles que intervenien a La ronda d'Arthur Schnitzler.[10] Aquell mateix any va obrir la temporada del Mercat de les Flors amb Francesc Lucchetti encapçalant el nombrós repartiment de La Sant Joan dels Escorxadors de Bertolt Brecht. El director fou l'alemany Konrad Zschiedrich, un dels directors més afamats de la RDA.[11]

El 1987 és la víctima del torturador Fermí Reixach a L'última copa de Harold Pinter[12] i té un paper menor a Lorenzaccio, Lorenzaccio, versió de Guillem Jordi Graells i Lluís Pasqual sobre l'obra d'Alfred de Musset, sempre al Lliure.[13] L'any següent té un paper secundari a La bona persona del Sezuan, protagonitzada per Anna Lizaran.[14]

Aquell mateix any s'estrena al cinema i a la televisió. Per un costat és la protagonista d'Una nit a Casa Blanca d'Antoni Martí, on interpreta a una noia amb caràcter que arrossega a Carles Pongiluppi, més jove, i que finalment serà el qui en tregui més profit de l'aventura.[15] També intervé en el vodevil Amb la mosca al nas de Georges Feydeau gravat als estudis de TV3.[16]

Novament al Mercat de les Flors, el 1988 encapçala el repartiment de Combat entre negre i gossos, dirigida per Carme Portacelli i al costat de Joan Miralles i Andreu Benito.[17] El 1989 protagonitza amb Lluís Homar i Anna Lizarán Les noces de Fígaro dirigida per Fabià Puigserver.[18] El 1990, Xicu Masó la dirigeix en un paper secundari a Els gegants de la muntanya[19] i Sergi Belbel a la comèdia Tàlem al Teatre Romea.[20] També és aquest any en què apareix per primera vegada en una comèdia musical per la televisió: La Mirandolina, adaptació musical per a TV3 escrita per Jordi Teixidor, amb música de Joan Vives i direcció de Ricard Reguant. El mateix, Sóc com sóc, protagonitzada per Alberto Closas, també fou la seva primera aparició en una sèrie televisiva.

Fabià Puigserver la va triar a finals de 1990 per interpretar la Marta del drama de Guimerà Terra baixa.[21] El Manelic era Lluís Homar i el Sebastià, Joan Miralles.[22] La Marta va ser la desagradable experiència de tenir una estrena molt marcada pels nervis. Emma estava embarassada, era l'últim espectacle del Fabià, hi havia moltes expectatives en aquell paper. A primers d'octubre de 1990, i sense abandonar el registre dramàtic, es posà a la pell de Blanche Dubois, un dels personatges femenins més complexos de l'escena del segle xx. L'obra, Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams, comptà amb la direcció de Manel Dueso.

El 1991, actua a Els últims vespres de carnaval dirigida per Lluís Pasqual.[23] Dins d'un cicle de grans clàssics catalans, Vilarasau va intervenir el 1992 en un altre Guimerà, La filla del mar, en una posada en escena de Sergi Belbel.[24]

Feia temps que l'actriu venia exhibint en treballs ben diversos, la majoria al Teatre Lliure, una interpretació rellevant, però va ser el seu monòleg a La infanticida de Víctor Català l'obra que li va donar més prestigi, tot utilitzant el geni de l'escriptora amb una força commovedora.[25] Després d'interpretar una reposició de Les noces de Fígaro[26] torna al Teatre Lliure amb l'enunciat comú Imma / Emma. Dos Monòlegs, un doble programa de bon teatre protagonitzat per dues actrius estretament vinculades a la companyia de Gràcia: Imma Colomer i Emma Vilarasau. Ambdues intèrprets reviuen així uns estimables treballs en solitari, monòlegs produïts en el seu dia pel Centre Dramàtic de la Generalitat. Es tracta de No havia d'haver vingut, escrit per Feliu Formosa per Imma Colomer, i La infanticida, de Víctor Català, amb Vilarasau com a protagonista, treball pel qual l'actriu va rebre el premi d'interpretació que concedeix la crítica barcelonina.[27]

El 1993 intervé en Dansa d'agost, un viatge a la memòria de la mà d'una família irlandesa protagonitzat per Anna Lizaran i Muntsa Alcañiz,[28] interpretació per la qual és guardonada amb el Premi Margarida Xirgu[29] i de la crítica teatral de Barcelona.[30] Poc després intervé a Roberto Zucco dirigida per Lluís Pasqual.[31][32] A principis de 1994, Emma Vilarasau i Jordi Bosch i Palacios encapçalaren el repartiment de El barret de cascavells, de Pirandello, dirigits en aquesta ocasió per Lluís Homar, que s'estrenava en aquestes funcions.[33]Té una fugaç aparició com a minyona espantadissa dels Foix a la pel·lícula-sèrie La febre d'or dirigida per Gonzalo Herralde.[34] Amb Ferran Rañé va interpretar el 1993 Busco al Sr. Ferran, dirigida per Pere Planella.

Ara li arriben els primers papers de sèries i el 1993, Emma fa diverses col·laboracions a la telecomèdia de TV3 d'ambient urbà Quico, protagonitzada per Ferran Rañé,[35] l'any següent ho fa a Estació d'enllaç, i el 1995 a Secrets de família.

Nissaga de poder[modifica]

Emma Vilarasau a l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya de 2012 al parc de la Ciutadella (Barcelona)

El 1996 li ofereixen el paper protagonista d'una gran sèrie de TV3: Nissaga de poder. El repartiment, de més de 30 actors principals, estava encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Dauder, que a la sèrie feien d'Eulàlia i Mateu Montsolís, dos germans propietaris d'unes caves al Penedès, membres d'una rica família. Eulàlia és una dona frívola i marcada pel seu obscur passat.[36] Gràcies a aquest personatge, la dolenta del culebró, es va fer molt famosa a Catalunya i va despertar grans passions a favor i en contra. El final tràgic del personatge va donar lloc a un debat de grans fondàries entre els seguidors d'aquella telesèrie.[37] El poder de la televisió la convertí en un rostre conegut. El seu èxit va sobrepassar les previsions més optimistes i en el període entre gener i abril de 1996 la seva quota de pantalla va ser del 38%, amb una punta de 955.000 espectadors.[38]

Emma Vilarasau prefereix el públic anònim del teatre[39] i l'espectacle Busco el senyor Ferran li torna a donar l'oportunitat del joc teatral, compartit amb Ferran Rañé i dirigida per Pere Planella. Aquesta obra de Jean-Claude Carrière va estar en cartell al Teatre Villarroel de Barcelona fins al final del mes de març,[40] i va començar després una gira per Catalunya. La personalitat que hi adoptà, una dona misteriosa que era tot un terbolí, li fa potenciar un histrionisme còmic, per tractar el món de la parella des d'un enfocament no gens convencional.

El 1997, s'estrenà en els telefilms amb Un caso para dos, d'Antonio Chavarrías i de nou al costat de Ferran Rañé.[41] Va seguir amb una obra de teatre que el Centre Dramàtic estrenà el gener de 2008 al Romea, Paraules encadenades, un thriller de Jordi Galcerán on Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas protagonitzaven un duel a mort.[42]

L'any 1999 va guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Sitges per la pel·lícula Els sense nom de Jaume Balagueró. El film narra la història d'una dona que, cinc anys després de l'assassinat de la seva filla, rep una trucada telefònica d'ella.[43]

Francesc Orella i Emma Vilarasau varen coincidir el 2003 al film Utopía, dirigit per Maria Ripoll. Els dos actors santcugatencs col·laboren de nou a la pantalla gran amb Niños salvajes, la nova pel·lícula de Patricia Ferreira, amb qui ja havia treballat a Para que no me olvides.[44]

Amb un muntatge dirigit per Ariel García Valdés al TNC va estrenar el 2005 Tres germanes, les altres dues eren Laura Conejero i Nora Navas.

Amb direcció de Sergi Belbel, el 2010 protagonitza Agost, de Tracy Letts, que va arribar al TNC després d'haver obtingut un dels èxits més rotunds de l'escena de Broadway en aquests últims anys. Amb prop de 40.000 espectadors, després de dues pròrrogues i amb la promesa de tornar l'abril de l'any següent, es convertí en l'obra de la temporada.[45]

Interpretacions[modifica]

Teatre
  • Santa Joana dels Escorxadors, vers 1980
  • Mort, Dimoni i Carn, 1982
  • L'impromtu a Versalles, 1982
  • L'héroe, 1983
  • Al vostre gust,1983
  • Els Fills del Sol, 1984
  • La Flauta Màgica, 1984
  • Un dels Últims Vespres de Carnaval, 1985
  • La Ronda, 1986
  • El 30 d'abril, 1987
  • L'última Copa, 1987
  • Lorenzaccio, Lorenzaccio, 1987
  • La Bona Persona de Sezuan, 1988
  • Les Noces de Fígaro, 1989
  • Combat entre Negre i Gossos, 1989
  • Els gegants de la Muntanya, 1990
  • Tàlem, 1990
  • Terra baixa, 1990
  • Dansa d'Agost, 1991
  • La Infanticida, 1992
  • Roberto Zucco, 1993
  • El Barret dels Cascavells, 1994
  • Busco el Senyor Ferran, 1996
  • Paraules Encadenades, 1998
  • Lectura de poemes de Miquel Martí i Pol, 1998
  • El Criptograma,1999
  • Un tramvia anomenat Desig, 2000
  • L'habitació del nen, 2003
  • Paraules Contra la Guerra, 2003
  • Les tres germanes, 2005
  • Un matrimoni de Boston, 2005 i 2006
  • Carta d'una desconeguda, 2007
  • Espectres, 2008
  • La Infanticida, 2009
  • Agost, 2010-2012
  • Desclassificats, 2011 (de Pere Riera)
  • Qui té por de Virginia Woolf, 2011 - 2012
  • Barcelona, 2013 -2014[46]
  • Els dies feliços, 2014
  • Fedra, 2015
  • Infàmia, 2016
  • Victòria, 2016
  • La mare, 2017
  • Si mireu el vent d'on ve, 2018
  • Medea, 2018
  • Berenice, 2018
  • La cabra, o qui és Sylvia?, 2020
  • Eva contra Eva, 2021
  • L'oreneta, 2022
Sèries de televisió
Cinema i telefilms
  • Un caso para dos, 1996
  • Ni tan siquiera tienes ojos azules, 1997 (curtmetratge)
  • Dues dones, 1998
  • Els sense nom, 1999
  • Utopia, 2001
  • L'illa de l'holandès, 2001
  • Germanes de sang, 2001
  • Gossos, 2002
  • Les veus del vespre, 2002
  • Para que no me olvides, 2005, de Patricia Ferreira, com a Irene (guanyadora del premi Sant Jordi a la millor actriu i nominada al premi Goya a la millor actriu)
  • Mujeres en el parque, 2007, de Felipe Vega, com a Clara
  • Cruzando el límite, 2010, de Xavi Giménez, com a Mare
  • Desclassificats, 2012, de Pere Riera, dirigida per Abel Folk i Joan Riedweg, com a Sílvia Utgés (TV Movie)
  • Els Nens Salvatges, 2012, de Patricia Ferreira, com a directora de l'institut

Referències[modifica]

  1. ↑ «Emma Vilarasau i Tomàs | enciclopèdia.cat». [Consulta: 5 agost 2019].
  2. ↑ «Entrevista a Emma Vilarasau». Revista D de dona. [Consulta: 5 agost 2019].
  3. ↑ 3,0 3,1 «El Govern distingeix amb la Creu de Sant Jordi 27 personalitats i 15 entitats». Gencat, 14-04-2015 [Consulta: 15 abril 2015].
  4. ↑ «Emma Vilarasau». [Consulta: 8 octubre 2022].
  5. ↑ «majoria absoluta tv3 - YouTube». [Consulta: 7 maig 2019].
  6. ↑ CCMA. «Capítols - Ventdelplà - TV3». [Consulta: 7 maig 2019].
  7. ↑ «Arxiu TVE Catalunya - Teatre lliure - Terra baixa, 2ª part - RTVE.es», 17-03-2015. [Consulta: 7 maig 2019].
  8. ↑ Fàbregas, Xavier ««L'hèroe»: un disparo ambicioso y desviado» (en castellà). La Vanguardia, 12-05-1983, p. 54 [Consulta: 6 abril 2019].
  9. ↑ Fàbregas, Xavier «Una larga carrera de obstáculos» (en castellà). La Vanguardia, 20-10-1984, p. 27 [Consulta: 6 abril 2019].
  10. ↑ Fondevila, Santiago «Llega "La ronda", una crónica vienesa del desamor» (en castellà). La Vanguardia, 01-06-1986, p. 39 [Consulta: 6 abril 2019].
  11. ↑ Fondevila, Santiago «Un Brecht inédito en España abre la temporada del Mercat de les Flors» (en castellà). La Vanguardia, 29-11-1986, p. 35 [Consulta: 6 abril 2019].
  12. ↑ Fondevila, Santiago «El último Pinter, un puñetazo al espectador» (en castellà). La Vanguardia, 22-05-1987, p. 33 [Consulta: 6 abril 2019].
  13. ↑ Fondevila, Santiago «Juanjo Puigcorbé será Lorenzo de Medici, un antihéroe romántico que quiere matar al tirano» (en castellà). La Vanguardia, 07-11-1987, p. 35 [Consulta: 6 abril 2019].
  14. ↑ Fondevila, Santiago «Fabià Puigserver: “Brecht tiene muchas cosas pasadas e inútiles de las que he prescindido"» (en castellà). La Vanguardia, 03-04-1988, p. 40 [Consulta: 6 abril 2019].
  15. ↑ Flores, Felix «“Una nit a Casa Blanca”, la aventura de una pareja lo largo de la Nacional de Barcelona a Valencia» (en castellà). La Vanguardia, 20-07-1986, p. 41 [Consulta: 7 abril 2019].
  16. ↑ «TV3presenta esta noche el“vodevil” “Amb la mosca al nas"». La Vanguardia, 16-05-1988, p. 56 [Consulta: 7 abril 2019].
  17. ↑ «Edición del miércoles, 21 septiembre 1988, página 43 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 5 agost 2019].
  18. ↑ «Edición del domingo, 05 febrero 1989, página 61 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  19. ↑ «Edición del martes, 13 febrero 1990, página 38 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  20. ↑ «Edición del jueves, 19 abril 1990, página 5 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  21. ↑ «Arxiu TVE Catalunya - Teatre lliure - Terra baixa, 1ª part - RTVE.es», 17-03-2015. [Consulta: 8 maig 2019].
  22. ↑ «Edición del miércoles, 21 noviembre 1990, página 52». [Consulta: 7 agost 2019].
  23. ↑ «Edición del martes, 15 enero 1991, página 39 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  24. ↑ «Edición del domingo, 29 septiembre 1991, página 72 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  25. ↑ «Edición del miércoles, 13 mayo 1992, página 55 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  26. ↑ «Edición del jueves, 02 julio 1992, página 49 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  27. ↑ «Edición del martes, 15 diciembre 1992, página 39» (en castellà). Hemeroteca. La Vanguardia, 15-12-1992. [Consulta: 12 maig 2022].
  28. ↑ «Edición del sábado, 16 enero 1993, página 33» (en castellà). Hemeroteca. La Vanguardia, 16-01-1993. [Consulta: 12 maig 2022].
  29. ↑ «Margarida Xirgu». [Consulta: 7 agost 2019].
  30. ↑ «Premis». [Consulta: 12 maig 2022].
  31. ↑ «Entrevista a Emma Vilarasau». [Consulta: 7 maig 2019].
  32. ↑ «Edición del lunes, 13 septiembre 1993, página 29 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  33. ↑ «Edición del viernes, 18 marzo 1994, página 50 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 agost 2019].
  34. ↑ «"LA FEBRE D'OR"», 17-07-2012. Arxivat de l'original el 2012-07-17. [Consulta: 7 agost 2019].
  35. ↑ TV3. «Quico». [Consulta: 7 agost 2019].
  36. ↑ «Nissaga de Poder. Eulàlia». TV3. Arxivat de l'original el 2009-04-10. [Consulta: 12 maig 2022].
  37. ↑ Álvaro, Francesc-Marc «Dama en lo oscuro». La Vanguardia, 27-02-2005 [Consulta: 19 agost 2019].
  38. ↑ Detall a LV del dia 5 de juliol de 1997
  39. ↑ «De professió, perversa». [Consulta: 12 maig 2022].
  40. ↑ Fondevila, Santiago «Ferran Rañé y Emma Vilarasau, en una jugosa historia de amor» (en castellà). La Vanguardia, 24-01-1996, p. 35 [Consulta: 19 agost 2019].
  41. ↑ Detall a LV del 26 de març de 1997
  42. ↑ Detall a LV del 22 de gener de 1998
  43. ↑ Bonet, Lluís «Jaume Balagueró gana el Méliès de Oro con “Los sin nombre"» (en castellà). La Vanguardia, 18-10-1999, p. 76 [Consulta: 19 agost 2019].
  44. ↑ Orella i Vilarasau, de nou junts a la pantalla gran amb 'Niños salvajes'
  45. ↑ «'Agost' tornarà al TNC l'abril del 2012». Diari Ara, 31-01-2011 [Consulta: 19 agost 2019].
  46. ↑ «'Barcelona', de Pere Riera, arriba a Sant Cugat». Tot Sant Cugat, gener 2014. Arxivat de l'original el 2017-12-26. [Consulta: 25 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emma Vilarasau Tomàs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Emma_Vilarasau_Tomàs&oldid=33194102»