Encàustica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Exemple de encàustica provinent de Solunto, Sicília (segle I aC, Museu Archeologico Regionale di Palermo).
Màscara teatral provinent també de Solunto.
Verge amb el nen, Monestir de Santa Catalina, al Sinaí.
Retrat de mòmia de dona. Encàustica sobre fusta. Hawara, Període Romà d'Egipte, c. 55 - 70. British Museum.

L' encàustica , que deriva del grec enkaustikos ('gravar a foc'), és una tècnica de pintura que es caracteritza per l'ús de la cera com aglutinant dels pigments. La barreja té efectes molt cobrents i és densa i cremosa. La pintura s'aplica amb un pinzell o amb una espàtula calenta. L'acabat és un polit que es fa amb draps de lli sobre una capa de cera calenta prèviament estesa (que en aquest cas ja no actua com a aglutinant sinó com a protecció). Aquesta operació es diu encaustización i està perfectament descrita per Vitruvi, arquitecte i enginyer romà (c. 70 - 25 aC) que diu així:

"Cal estendre una capa de cera calenta sobre la pintura i a continuació cal polir amb uns draps de lli ben secs."

Història[modifica | modifica el codi]

És una tècnica coneguda i utilitzada des de l'Antiguitat. Els romans la usaven sobretot en taules. Plini el Vell, enciclopedista romà del segle I descriu l'ús de l'encàustica sobre el ivori, tècnica a la qual ja llavors es considerava antiga. Dóna compte que l'inici de la tècnica derivaria de la pintura dels vaixells amb cera per impermeabilitzar-los, als quals es va afegir color en èpoques de guerra. La cera aconseguia impermeabilitzar la fusta aconseguint amb això que fos resistent a la sal i als rigors del temps.

A la regió de El-Fayum, al nord d'Egipte es van descobrir uns retrats de gran força expressiva, en sarcòfags de fusta, realitzats en encáustica. Són dels segles I i II. Els murals de Pompeia després de molt temps d'especulacions s'ha arribat a la conclusió que no van ser pintats a l'encàustica.

El seu ús és comú fins als segles VI i VII, i són exemples d'aquesta etapa les icones bizantins del Monestir de Santa Catalina de la Muntanya Sinaí. Durant els segles següents ia partir del VIII i el IX aquesta tècnica cau en desús fins que reapareix als començaments de l'Edat Mitjana. Un bon exemple d'icona pintat a l'encàustica és el de la Verge amb nen entronitzats del monestir de Santa Catalina del muntanya Sinaí, a Egipte.

Torna a ser àmplia la seva utilització en el segle XVIII i XIX, especialment a Anglaterra i França. El pintor francès Eugène Delacroix (1798-1863), utilitza en moltes de les seves obres uns colors prèviament desleídos amb cera. Al segle XX el pintor, escultor i artista gràfic nord-americà Jasper Johns realitza encàustica sobre tela en obres que anuncien ja el Pop Art, així mateix, el pintor mexicà Maurici Toussaint utilitza aquesta mateixa tècnica és la seva obra, dins el moviment neomexicano.

Preparació[modifica | modifica el codi]

Es feia una barreja de cera amb pigments de colors i s'afegia una solució que s'obtenia amb les cendres de fusta i aigua. Solució alcalina de carbonat i bicarbonat de potassi o de sodi, un lleixiu de l'època. A aquesta combinació s'afegia cua o resina. S'escalfava la superfície a pintar i també les espàtules amb els brasers anomenats cauterium . De vegades es feia primer el dibuix gravant amb l'espàtula calenta i després s'emplenava la incisió amb el preparat de pintura.

Una altra recepta[modifica | modifica el codi]

La barreja de cera per encàustica utilitzada per molts artistes de encàustica en l'actualitat es compon de cera d'abelles refinada, del tipus utilitzat en cosmètica, i resina de Damar. Altres tipus de cera que també es pot utilitzar per a la encàustica són la parafina i el microcristalino, tots dos derivats del petroli, i la carnuba i la candelia, que són resines. Com estris auxiliars es necessiten un fogó elèctric, un cassó i uns recipients de metall subjectats amb pinces per abocar la cera i fer les barreges de color.

La cera es fon a uns 80 °C, encara que per fer la barreja es necessita escalfar fins a la temperatura de fusió més elevada del Damar. La cera es fon gairebé immediatament, però ha de remoure perquè els cristalls de Damar més durs acabin de fondre. Per a la barreja s'afegeix una proporció 1 a 8 de Damar a cera. Això no és una mesura exacta. La raó per la qual s'afegeix Damar és per fer la cera més dura i resistent a esgarrapades. La cera així és també més dura de treballar. Així mateix, utilitzar una proporció excessiva de Damar augmenta la fragilitat de la cera, fent-se més fàcil que pugui esvorancs per les vores accidentalment per un cop, per exemple.

Una vegada que la barreja sigui homogènia, s'aboca el líquid en els motlles o reservar-lo per fer les barreges amb pigments. Si s'utilitza un motlle de tefló, es poden fer pastilles de barreja de cera per a la seva posterior utilització. Si s'usa així es poden treure les restes de plantes de la resina que es posen sota de tot mentre la cera es refreda. En quedar després en la superfície de la pastilla es poden retirar fàcilment.

Per fer les pastilles de color es pot usar pigments o olis. S'ha de sempre observar el poder de pigmentació del pigment o l'oli. Com menys tingui, més transparent serà la barreja. La duresa i el punt de fusió també varia segons el tipus de pigment utilitzat.

Si s'utilitza oli, cal recordar que l'oli de lli segueix el seu propi procés d'oxidació. Si la quantitat d'oli de la barreja és molt elevada, en assecar-se i tornar a treballar la superfície de l'encàustica, la pel·lícula de l'oli es quartera, creant un efecte no desitjat (segons els gustos clar). Aquest problema s'evita o bé deixant la pintura reposar prèviament sobre un paper de cuina per retirar l'excés d'oli, o bé fixant-se en que en la proporció de la barreja oli/cera sempre predomini la cera. L'oli afegit ha de ser el just per aconseguir la pigmentació desitjada.

S'aboca la barreja de cera en els motlles i es va barrejant l'oli o pigment fins que la barreja s'hagi dissolt completament. Es deixa refredar i la pastilla estarà llista per al seu ús posterior, tornant-la a fondre per al seu ús líquid amb un pinzell o bé utilitzant eines elèctriques calentes.

Suports i eines[modifica | modifica el codi]

S'utilitza com a suport la taula de fusta, la tela i les parets de paleta. Com a eines s'empren les espàtules, el braser per escalfar, els pinzells i els draps de lli per polir i treure lluentor.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: encàustica

Nota[modifica | modifica el codi]