Endevinalla veronesa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula documentEndevinalla veronesa
Tipusendevinalla Modifica el valor a Wikidata

L'endevinalla veronesa (indovinello veronese en italià) és un breu text escrit als marges d'un pergamí, datat cap a finals del segle viii o principis del segle ix i que constitueix, juntament amb els Juraments d'Estrasburg i la Seqüència de Santa Eulàlia, el primer text conegut en una llengua romànica.

Transcripció i interpretació[modifica]

Diu així:

Transcripció diplomàtica:

1 separebabouesalbaprataliaaraba & albouersorioteneba & negrosemen
2 seminaba
3 gratiastibiagimusomnipotenssempiternedeus
(La línia 3 presenta una fórmula canònica de la benedicció en llatí, no pertanyent a l'endevinalla, però que els investigadors han fet servir, de vegades a manera de contrast, per donar suport a les seves hipòtesis d'idiomes).

Interpretació

Se pareba boves,
alba pratàlia aràba
et albo versòrio teneba,
et negro sèmen seminaba

Significat[modifica]

Es tracta d'un testimoniatge autorreferencial: la descripció de l'acte d'escriure feta pel mateix amanuense. És una endevinalla freqüent en la literatura tardo-llatina.

La traducció seria la següent: "Davant seu guiava els bous, llaurava un prat blanc, tenia una arada blanca, i sembrava una llavor negra".

La solució a l'endevinalla és "l'escriptura". Els bous representen els dits, el prat blanc és el full de paper o pergamí, l'arada blanca la ploma, que en aquell temps acostumaven a ser d'oca (blanques), i la llavor negra, l'escriptura.

Orígens[modifica]

Trobat a la Biblioteca Capitular de Verona en 1924, el còdex procedeix de la península ibèrica, quasi amb total seguretat de Tarragona,[1] des d'on va poder ser traslladat a Cagliari i Pisa, abans d'arribar definitivament a Verona. Diversos trets del dialecte veronès detectats en el text (com ara versorio amb el sentit d'arada, així com els imperfectes d'indicatiu en -eba) permeten collegir que l'autor va ser un amanuense veronès, probablement de la mateixa Biblioteca Capitular.

Referències[modifica]

  1. Godoy, Cristina «Notes històriques sobre les oracions "Post Vicesimam" de l'Oracional de Verona». Miscel·lània litúrgica catalana, vol. 6, 1995 [Consulta: 19 juny 2012]. ("Sobre la seva procedència, geogràfica, hom ja no posa en discussió que pertanyia a la seu metropolitana de Tarragona..." Pàg. 49-50)

Bibliografia[modifica]

  • Migliorini, B. Storia della lingua italiana. Firenze, Sansoni, 1987.
  • Giudice, A. and Bruni, G. Problemi e scrittori della lingua italiana. Torino, Paravia 1973, vols.
  • AA.VV. Il libro Garzanti della lingua italiana. Milano, Garzanti, 1969.
  • Cesarini-Martinelli, L. La filologia. Roma, Editori Riuniti, 1984.

Enllaços externs[modifica]