Endimió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El somni d'Endimió pintura d'Anne-Louis Girodet (1818), Museu del Louvre, Paris.

Segons la mitologia grega, Endimió fou un rei de l'Èlida, fill d'Aetli (o de Zeus, segons altres) i de Càlike.

Fou pare d'Epeu, Etol i Peó.

La deessa Selene se n'enamorà, i ell demanà a Zeus de poder dormir eternament per mantindre's sempre jove i no desplaure la seua estimada, que cada nit el veia en passar. Va ser venerat com a divinitat

Diferents versions del mite[modifica | modifica el codi]

En l'antiguitat no tots els autors donaven la mateixa versió del mite, per exemple pel que fa a la localització. Uns el feien originaris de l'Èlida (Pausànies, Apolodor),[1] d'altres deien que residia a la muntanya Latmus a la regió de la Cària, a la costa oest de l'Àsia Menor (Ovidi, Heroides, LLucià, Ciceró).[2]

També hi ha confusió quan a la seva professió. Hi ha versions que el fan un pastor d'ovelles i d'altres diuen que era príncep o rei, i fins i tot una versió diu que era astrònom,[3] doncs segons Plini el vell, Endimió va ser el primer en observar els moviments de la lluna.

També hi ha diferents llocs on es diu que va ser enterrat: la muntanya Latmo o la muntanya Olimp.[4]

Relats[modifica | modifica el codi]

Endimió i Selene, de Sebastiano Ricci (1713), Chiswick House, Anglaterra.

Apol·loni Rodi[5] és un entre molts poetes que van escriure sobre aquest personatge mitològic. Segons narra aquest poeta Selene va trobar Endimió mentre dormia en un refugi al Latmus i se'n va enamorar de la seva bellesa. Llavors va pregar a Zeus que no permetés que canviés amb el temps, esperant que li concediria eterna joventut ,[6] però el que va passar és que Endimió no va despertar mai del seu somni. Però abans van tenir quinze filles, que alguns autors han relacionat amb els quinze mesos del calendari olímpic .[7]

Licymnius de Quíos, en un paràgraf del Deipnosophistae[8] narra una història diferent en la qual Hipnos, el déu del son, gelós per la seva bellesa, el va fer dormir amb els ulls oberts i així, sense proposar-s'ho, va fer que Selene pogués admirar completament el seu rostre.

Segons la Biblioteca d'Apolodor:

CàliKe i Etlió van tenir un fill anomenat Endimió qui hauria portat un grup d'eolians de Tessàlia i van fundar Elis. Però d'altres diuen que era fill de Zeus, el qual hauria plantejat al seu fill què era el que preferia fer i Endimió hauria triat dormir per sempre sense envellir ni morir. Endimió hauria tingut un fill amb una nimfa, o segons algunes versions amb Ifianassa. Aquest fill, Etolos, hauria matat Apis, el fill de Foroneus i després hauria fugit fins a les terres dels Coribants. Un cop allà hauria matat als que l'havien acollit,( Dorus, Laodocus i Polipetes), els fills de Ftia i Apol·lo, convertint-se així en el rei d'aquelles terres, que les hauria canviat de nom, anomenant-les Etòlia com ell.[9]

Segons Pausànies, Endimió va enderrocar Clímenus, fill de Cardis, a Olímpia.[10] El primer en governar aquestes terres era Etlios, fill de Zeus i de Protogeneia, la filla de Deucalion i pare d'Endimió. la lluna (Selene) se'n va enamorar i van tenir quinze filles. Altres diuen que Edimió es va casar amb Asterodia(altres l'anomenen Cromia), la filla d'Itonus, el fill d'Amfictíon; altres diuen que la seva esposa era Hyperippe, la filla d'Arcas. Però tots estan d'acord en que Endimió va engendrar Paeon, Epeu, Aetolus i també una filla anomenada Eurycyda. Endimió va proposar als seus fills que fessin una cursa a Olímpia per decidir qui es quedaria el tron. Epeu la va guanyar, després Aetolus s'hi va quedar amb ell mentre Paeon, va emigrar avergonyit per no haver-lo vençut i es va establir en una zona més enllà del riu Axius i va anomenar aquelles terres Peònia.

Pausànies diu haver vist una estàtua commemorativa d'Endimió al tresor de Metapont a Olímpia.[11]

Versions posteriors[modifica | modifica el codi]

La figura d'Endimió ha estat motiu de diverses obres artístiques, entre les quals destaca l'Endimione del poeta renaixentista català en llengua italiana Benet Garret, anomenat "Il Chariteo".

El mite va ser narrat segles més tard per autors com Henry Wadsworth Longfellow o John Keats que el 1818 li va dedicar un poema.

Reflexions a partir del mite[modifica | modifica el codi]

Sarcòfag pertanyent a la cultura gal·loromana amb un relleu que representa "Endymion", de començaments del segle III (Louvre)

A les Argonàutiques d'Apol·loni Rodi (IV.57ff) La lluna és testimoni del patiment de Medea pel viatge de Jasó i se n'alegrava amb un plaer maliciós mentre es deia per a sí mateixa: «No sóc l'única que volta per la cova del Latmia ni l'única que s'inflama de desig... Però ara tu també seràs víctima d'una bogeria com la meva.»[12]

Sarcòfag amb la imatge d'Endimió, de meitat de segle II. (Metropolitan Museum of Art)[13]

Partint d'aquest mite es va fer famosa l'expressió "dormir el son d'Endimió"[14] per a referir-se a una vida després de la mort i en aquest sentit es va convertir en motiu decoratiu de sarcòfags.

En haver tantes versions del mite, dirant el Renaixement es va vincular amb Diana ocupant el lloc original de Selene, doncs Diana tenia estimació per la lluna.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pausànies; Apolodor, Biblioteca
  2. Heroides, XVIII.61-65; Ovidi, Ars Amatoria, III.83; Llucià, Dialogi deorum, 19, on Endimió es discuteix amb Afrodita i Selene; Ciceró en la seva obra Tusculanae Quaestiones (llibre 1) I.38.92.Sext Aureli Properci Elegia (llibre 2,15), i Teòcrit de Siracusa.
  3. Plini el vell Naturalis Historia llibre II.IV.43.
  4. John Lemprière: Classical Dictionary
  5. Argonàutiques 4.57ff
  6. Safo també localitza el mite al Latmus, prop de la ciutat de Milet.
  7. Pausànies
  8. (William Smith, ed. Dictionary of Greek and Roman Antiquities 1870)
  9. Apol·lodor, Biblioteca, 1.7.5–6.
  10. Pausànies, 5.8.1.
  11. Pausànies, 6.19.11,
  12. Richard Hunter, Apollonius of Rhodes: Jason and the Golden Fleece (Oxford University Press) 1993:100.
  13. Accession Number 24.97.13
  14. James George Frazer: Apollodorus, Library and Epitome .

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Endimió


  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62 ("El Cangur / Diccionaris", 209), 1997, p. 75. ISBN 84-297-4146-1.
  • Grimal, Pierre: Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 156-157. ISBN 978-84-96061-97-2