Eneolític

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Part of "School of Athens" by Raphael (Raffaelo Sanzio, 1483-1520)
Prehistòria
Paleolític · Neolític
Edat del coure · Edat del bronze
Edat del ferro
Edat antiga
Mesopotàmia · Antic Egipte
Antiguitat clàssica
Edat mitjana
Alta edat mitjana
Baixa edat mitjana
Imperi Bizantí
Edat moderna
Era de l'exploració
Renaixement
Barroc · Il·lustració
Edat contemporània
Revolució Francesa
Revolució Industrial
Primera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Guerra Freda · Globalització

L'Edat del coure, també anomenada calcolític (del grec."χαλκός", jalkós = coure; i del grec "λίθος", lithos = pedra) o eneolític (del llatí. "aenĕus" = coure; i del grec."λίθος", lithos = pedra), és un període de la prehistòria situat entre el neolític ("Nova Edat de la Pedra") i l'Edat del Bronze.

El coure va ser un dels primers metalls que va usar l'home, utilitzant inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ja que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En aquests primers temps el modelava gràcies a les tècniques del martellejat i/o del batut en fred, de manera que aquesta fase no és considerada encara calcolítica sinó neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmiques li va permetre l'experimentació amb els processos metal·lúrgics, començant així a comprendre'ls. Quan ja els controlava va començar a realitzar diverses aliatges amb altres minerals, sent les més habituals la barreja amb arsènic, primer, i la posterior amb estany, la qual va donar lloc a un nou metall, el bronze.

Palletade coure
Mineral de coure
Coure natiu

S'han trobat artefactes de coure al sud de Turquia i nord d'Iraq anteriors al mil·lenni VI aC, però, possiblement, havien estat treballats en fred o escalfats lleugerament per aconseguir una mica de ductilitat. A la cova de Shanidar (muntanyes Zagros, Iraq) s'han trobat penjolls fets amb comptes de coure en nivells corresponents al 9500 aC, és a dir, del Neolític inicial.[1] Però les primeres proves clares de fosa (assenyalades per la presència de escòries de coure) s'han trobat a Çatalhöyük, a Anatòlia, i corresponen a un moment proper al 6000 aC. Al llarg del VI mil·lenni apareixen més proves metal·lúrgiques per tot el sud d'Anatòlia, Iraq i els Zagros iranians, de la qual cosa s'ha deduït que el sud d'Anatòlia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) van poder ser les àrees nuclears on es va aconseguir la seva fosa per primera vegada. A Egipte i als balcans es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al mil·lenni V aC, però és durant el mil·lenni IV aC quan es va produir l'auge de la metal·lúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va acabar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part de la resta d'Europa, gràcies a les xarxes d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del Neolític. Al sud de la península Ibèrica s'han detectat també processos metal·lúrgics d'origen autòcton durant el mil·lenni II aC, relacionats amb les cultures arqueològiques de Los Millares i Vila Nova de São Pedro.[2]

A Amèrica hi ha constància de la fosa del coure des de principis del mil·lenni I aC, en els altiplans bolivians i peruans, realitzant aliatges amb plata i or des del 500 aC a les actuals Colòmbia i Perú. Gairebé sempre va servir per fabricar objectes rituals o de prestigi, sent pocs els artefactes utilitaris trobats. Només a partir de la fase cultura Chimú es va començar a utilitzar el coure arsenicat.[1]

Contextualitzant el Calcolític[modifica | modifica el codi]

Encara que el Calcolític deu el seu nom i sempre s'ha identificat amb l'ús dels primers metalls per part de l'home, hi ha molts altres processos de canvi associats que són fins i tot més importants que la pròpia metal·lúrgia:

  • La intensificació de la producció;
  • Els nous models d'ocupació del territori;
  • L'especialització artesanal;
  • L'increment dels intercanvis;
  • L'estratificació social.

Tots ells junts van provocar a partir del mil·lenni V aC a l'entorn del Mediterrani oriental un fenomen que s'ha anomenat emergència de les primeres societats complexes. Dins d'aquest conjunt de processos la metal·lúrgia va ser únicament una innovació tecnològica relativa, ja que fondre minerals cupríferos no requereix de tècniques especials, sinó només d'un cert perfeccionament dels mètodes utilitzats per a la fabricació de ceràmica: la fusió del coure es realitza a 1083 graus, temperatura que havia estat gairebé aconseguida per algunes comunitats ceramistes en el Neolític.[2]

L'augment de la productivitat en l'agricultura es va deure aconseguir gràcies a l'ús del arada, a la Mediterrània, a més, amb les tècniques de regadiu i la domesticació de la vinya i de l'olivera, de la qual cosa s'han trobat indicis. Així, es van poder ampliar les superfícies en explotació i, gràcies a l'aparició del carro, transportar els excedents produïts per la seva intercanvi. En la ramaderia es va produir el que s'ha denominat revolució dels productes derivats, conseqüència de l'aprofitament de la força motriu del bestiar, de la llet (i els seus derivats) i de la llana.[3]

Lingot de coure minoic. Trobat a Zakros

Per Renfrew, Chapman i els seus seguidors, la complexitat social va ser el resultat de l'increment i diversificació de la producció i els intercanvis. Marginats actualment els models difusionistes, el debat s'ha centrat últimament en la importància que van tenir en la transmissió cultural els contactes entre grups humans, provats per abundants proves. Gràcies als intercanvis es va generalitzar l'ús de la roda i del carro per Europa central i occidental, mentre que la metal·lúrgia del coure es va estendre acompanyant l'expansió del vas campaniforme. La uniformitat i extensió dels fenòmens campaniforme, cordat i globular sol ser interpretada com a resultat del comerç a llarga distància.[4]

Tots aquests canvis van provocar el pas del mode de producció domèstic neolític (autàrquic) a una sèrie de economies integrades (interdependents). Aquestes estaven dirigides per caps estables, que, exercint la coerció, s'apropiaven dels excedents, amb la qual cosa van començar a generar les primeres grans desigualtats en el si de les societats. Així mateix es va produir un clar creixement demogràfic, que va provocar l'expansió, estabilització i nuclearització de les poblacions, que, sobretot a l'àrea mediterrània, van aconseguir nivells considerats com proto-urbans, amb estructures sumptuàries, cert urbanisme i una incipient jerarquització dels assentaments. A aquestes societats se'ls ha donat el qualificatiu de pre-estatals.[5][3]

El caràcter transformador de la metal·lúrgia probablement va incidir en les mitologies calcolítiques generant divinitats demiúrgiques (modificadores de la matèria), i l'estratificació social es va deure reflectir també en uns panteons més jerarquitzats, regits per deïtats masculines i guerreres, que van desplaçar les deesses mare neolítiques.[3]

El Calcolític inicial al Pròxim Orient[modifica | modifica el codi]

El coure va començar a ser fos al sud d'Anatòlia durant el mil·lenni VI aC per fer ornaments i/o complements mentre se seguien utilitzant les mateixes eines lítiques (o d'altres materials) del neolític, ja que els artefactes fabricats en aquest metall (sense cap tipus d'aliatge) eren menys eficaços que els de sílex o obsidiana. Les primeres proves procedeixen de Çatalhöyük, però en nivells corresponents als anys centrals del mil·lenni apareixen també a Hacilar algunes peces de coure fos com punxons, agulles i ornaments.

A Mesopotàmia la metal·lúrgia del coure (i del plom) es detecta en les cultures de Samarra (Iraq) i Tell-Halaf (Síria), cap a mitjans del VI mil·lenni aC. En ambdues s'havia començat a practicar l'agricultura de regadiu i es van elaborar ceràmiques fetes a mà d'alta qualitat, sobretot els grups halafiensos, que van construir santuaris, van realitzar petites escultures i utilitzaven segells. Al sud mesopotàmic destaca el jaciment d'Eridu (per als sumeris la ciutat més antiga, amb estrats pertanyents al principi del V mil·lenni aC) que va participar inicialment de les cultures anteriors i on es va construir un temple de petites dimensions. De la mateixa època L'Obeid ens ha llegat ceràmica feta a torn, armes i ornaments de metall, així com temples monumentals que anticipaven els posteriors zigurat.[6]

Vegeu també: Cultures neolítiques i calcolítiques de Mesopotàmia

Des del 5000 aC a Ugarit (Síria) i des del 4500 aC a Palestina i Biblos (Líban) van començar a manufacturarse petites quantitats d'objectes metàl·lics que en el cas de Biblos no només van ser de coure sinó també d'or i plata.

Al vall del Nil es va desenvolupar a partir del 4000 aC la cultura Naqada, corresponent al període predinàstic i coneixedora ja de la metal·lúrgia, encara que la majoria dels objectes trobats es van fabricar de pedra. Ha estat considerada un protoestat, amb agricultura de regadiu i una extensa necròpolis amb clares diferències socials. Durant aquesta època van aparèixer les convencions artístiques[7] i els signes religiosos (de caràcter totèmic) que van estructurar posteriorment l'Egipte faraònic. Així mateix, es va desenvolupar una important artesania que va utilitzar de manera limitada els minerals de coure, or i plata (procedents segurament de la península del Sinaí) per crear agulles, amulets i altres ornaments.[8]

Els Balcans en el IV mil·lenni aC: primers protoestats europeus[modifica | modifica el codi]

"Cap d'un ídol" corresponent al grup de Gumelnitsa

Fins als anys 70 del segle XX els models difusionistes establien que la metal·lúrgia va arribar a Europa com a conseqüència de la influència de Troia, Eutresis o les Cíclades, lligades a les civilitzacions orientals, suposadament més desenvolupades. Però les sèries de carboni-14 van demostrar que la metal·lúrgia balcànica era gairebé un mil·lenni més antiga que la dels seus suposats inspiradors. Així, investigacions posteriors van establir que, cap al 4000 aC, als Balcans havia sorgit de manera autòctona una potent indústria miner-metal·lúrgica del coure, associada a una orfebreria impressionant, en un entorn social que alguns autors han arribat a anomenar la primera civilització europea. Situats entre el Danubi i Tessàlia, els focus principals van ser Vinca, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar, contemporanis dels grups neolítics grecs. El grup de Vinca es va estendre per l'actual Sèrbia, el de Gumelnitsa per Bulgària i Romania, el de Salcuta, molt lligat a l'anterior, per l'oest de Bulgària, Cucuteni per Bessaràbia, Moldàvia i Ucraïna; Tiszapolgar per la conca dels Carpats.[9]

Els elements de coure més fabricats van ser eines tipus destrals, perforades i de doble ús (destral-pic, martell o aixada), així com adorns (anells, braçalets i agulles). Però tot això era únicament per l'ostentació dels seus posseïdors, no d'ús utilitari, ja que els artefactes fabricats en pedra eren molt més fortes i duradors. Els metalls van servir bàsicament per consolidar la posició de les elits emergents, com expressió de la seu estatus social, del seu poder, cosa que reflecteix clarament la necròpolis calcolítica de Varna (Bulgària). Allà s'han trobat fins a 3000 objectes d'or, la majoria de mida petita; una cinquantena elements de coure, milers de comptes i braçalets de petxines, fulles de sílex, comptes de quars, ídols d'os i ceràmiques pintades tipus Gumelnitsa. La gran majoria d'aquests objectes estaven associats a unes poques tombes i cenotafis, denominats principescos, més rics els masculins que els femenins, un segon grup d'enterraments que tenen unes poques peces precioses i útils de coure han estat associats amb una elit d'artesans especialitzats, un tercer grup més nombrós teniu un adorn o peça utilitària, a més de ceràmica, finalment, la majoria de les sepultures només tenen com aixovar un solitari vas ceràmic o gens. En aquesta necròpolis s'adverteix l'estructura piramidal d'una societat complexa, en la qual uns pocs individus ostentaven el lideratge del grup, acaparaven les riqueses i ho manifestaven a través d'uns símbols exclusius de la seva classe social: l'or, el coure i les petxines procedents del mar Egeu.[10]

L'excavació de nombrosos assentaments de nova creació fa suposar que la demografia va experimentar un important auge: s'ha estimat que només en l'actual Bulgària va haver uns 1000 poblats, de molt diferents dimensions, habitats per prop de 100.000 persones. A més, la planificació prèvia de molts d'aquests assentaments, amb planta rectangular o circular, fortificacions, orientats als punts cardinals i amb dos carrers principals que es creuen al centre, ens indica que estem davant d'un estadi social protourbà. L'aparició d'habitatges singulars (diferenciades de les altres) i d'edificis reservats al culte (abundants en ofrenes, tresors i figuretes), a més de tallers ceràmics i/o metal·lúrgics, ens aproximen a un escenari definit com a propi d'una civilització. Per si això no fos suficient, s'han trobat en Vinca i Gumelnitsa tauletes d'argila, ceràmiques i un segell gravats amb ideogrames, considerats el primer intent europeu d'escriptura. Però tot aquest brillant procés cultural va quedar bruscament interromput cap al 3000 aC sense que se sàpiguen exactament les causes: potser una crisi ambiental o les "invasions" kurganas, o una barreja d'ambdues.[11]

Karanovo-Gumelnitsa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura Gumelnita
Vas ceràmic de Gumelnitsa

En el territori de les actuals Bulgària i Valàquia, es va desenvolupar a partir del 4000 aC la cultura arqueològica de Karanovo - Gumelnitsa, en la qual s'aprecia un cert urbanisme amb el disseny i construcció de xarxes de carrers i estructures defensives. L'habitatge seguia en la tradició danubiana de cases fetes amb pals i argila, teulades a doble vessant i finestres rodones, albergant de vegades tallers domèstics d'eines, bijuteria i teixits. Les indústries del sílex, ceràmica i coure apareixen molt desenvolupades, el que denotaria una forta especialització tant artesanal com minera que, al seu torn, requeriria d'una clara jerarquització social.

Aquesta s'evidencia en necròpolis com la de Varna (vegeu supra), en les tombes trobem grans diferències entre els aixovars, que evidencien caràcters hereditaris i denoten l'existència d'una elit principesca. En general les inhumacions mantenien el ritu tradicional (en posició fetal), encara que apareixen alguns cadàvers en posició estirada, així com cenotafis (tombes simbòliques sense cos però amb aixovar).

La religió apareix reflectida a través de certs edificis considerats temples, que alberguen en el seu interior altars decorats en vermell sobre blanc amb motius solars i espirals. Se suposa que seria una religió solar, associada al culte de la Deessa mare, els ídols (molt esquematitzats) apareixen en abundància. També es troben figuretes votives amb trets individuals, tant femenines com masculines i de parelles.

La ceràmica és com la de l'última fase de Boian, pintada al grafit, apareixent després noves formes com copes de vora gruix sense decorar, recipients fins de dos rosteixes i els "askoi".

Cucuteni-Tripolje[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura de Cucuteni

En les actuals Ucraïna occidental, Moldàvia i part de Romania, es va desenvolupar aquesta cultura arqueològica identificada a través dels seus recipients globulars i les seves enormes poblats envoltats per fossats i terraplens. S'hi practicava l'enterrament en postura estesa. Els cultes a la Deessa mare ia les divinitats animals van adoptar formes més definides, construint temples i altars a l'aire lliure, així com fosses rituals en què apareixen (al costat de restes animals, gots, cendres i trossos de tova) ossos humans, la qual cosa fa pensar en possibles sacrificis rituals de persones. L'aparició de ceràmica impresa a cordó evidència contactes amb Sredny Stog.

Els grans assentaments del sud d'Ucraïna solien estar en llocs estratègics i protegits per trinxeres i terraplens, arribant a acollir entre 5000-8000 persones. Els edificis seguien un pla urbanístic, ordenats en cercles concèntrics successius, amb carrerons radials que partien del centre i aprofitaven al màxim l'espai disponible. Hi ha documentats barris sencers d'artesans especialitzats, que disposaven de forns complexos i del torn terrisser, el que els permetria produir en sèrie la seva ceràmica. A Romania i Moldàvia els assentaments van ser una mica menors, però tot i així, de dimensions considerables, com el de Petreny, que va poder tenir entre 2000 i 4000 habitants.[12]

Tiszapolgar[modifica | modifica el codi]

La cultura de Tiszapolgar, de tradició tesalia, va desenvolupar la metal·lúrgia i amb aquesta l'estratificació social, visible a través dels seus aixovars, que inclouen destrals "màgiques", nòduls de sílex importat i destrals martell de coure.

Els pobles dels kurgans[modifica | modifica el codi]

Article principal: Kurgan

Els grups dels kurgans van ser associats per Marija Gimbutas a l'expansió per Europa dels idiomes indoeuropeus. Aquests grups eren una amalgama de pobles diferents que habitaven les estepes euroasiàtiques al nord del mar Negre i que compartien alguns trets culturals comuns com els enterraments en túmuls (kurgans), l'ús del cavall o una economia ramadera.

La Cultura yamna, també coneguda com a cultura de les Tombes de Fossa, es caracteritzava per les seves tombes en forma de túmul o "kurgán", apareixent cap 3500 aC a l'est del Volga i per tot el Turquestan. Laven els seus pobles en altures, fortificándolos sovint. La seva economia era majoritàriament agropecuària, amb ramats d'ovelles sobretot. Van desenvolupar la metal·lúrgia del coure i una certa especialització professional, encara que les jerarquies no es reflecteixen amb claredat abans del 3000 aC. Enterraven els seus difunts sota túmuls o kurganes (que de vegades estan envoltats de lloses de pedra) en posició flexionada sobre la seva esquena, empolvorant els cadàvers amb ocre o guix i acompanyant d'ofrenes de carn i gots ceràmics. Cada túmul sol contenir diversos enterraments, el que els donaria caràcter de mausoleus familiars.

Simultàniament, a l'oest del Volga es van produir considerables transformacions que van afectar la cultura de Sredny Stog II: de la gran importància que va adquirir el cavall, caldria afegir una clara jerarquització social i l'aparició de la decoració ceràmica mitjançant la impressió de cordes (ceràmica cordada, veure infra). En Crimea i el Caucas es distingeixen fàcies regionals, i un exemple excel·lent d'una tomba principesca, la de Maikop, potser un cabdill que va dominar una àmplia regió. A la conca de l'alt i mitjà Dnièper es diferencia el grup de Sofijevka, caracteritzat per sepultures d'incineració sovint molt pròximes entre si amb una ocasional presència d'ocre en les tombes.

El mar Egeu entre els mil·lennis IV i III aC: l'alba de les cultures clàssiques[modifica | modifica el codi]

Figureta femenina ciclàdica, feta en marbre, conserva restes d'ocre

A la fi del mil·lenni IV aC van començar a produir-se una sèrie de canvis en l'àmbit del mar Egeu:

  • Aparició de la metal·lúrgia del coure poc abans del 3000 aC;
  • Increment de la demografia;
  • Increment dels intercanvis entre illes i d'aquestes amb les costes continentals;
  • Aparició d'edificis tipus megaron i de muralles;
  • Estratificació social.

Aquests processos van provocar un clar augment de la complexitat social, sent atribuïts per Arthur Evans a la pressió minoica, condicionada, al seu torn, per les seves relacions amb Egipte i el llevant mediterrani. Altres autors els han explicat com a resultat d'unes suposades colonitzacions procedents de Anatòlia o dels Balcans. Però les proves arqueològiques indiquen una clara continuïtat amb els assentaments neolítics anteriors, encara que van ser sent creats altres de nova planta com a conseqüència de l'augment de la població. Les fortificacions, els edificis singulars i els indicis d'estratificació tenen també precedents en el Neolític (per exemple en Sesklo), la qual cosa porta a suposar que la majoria d'aquests canvis van ser de caràcter intern.[13]

En aquestes transformacions va haver de jugar un paper important la xarxa d'intercanvis que connectava les Cíclades amb Anatòlia, l'Àtica, el Peloponès, Creta i l'illa de Rodes, ja través de la qual es movien manufactures lítiques, sal i alguns elements metàl·lics, així com idees.[14]

Els poblats fortificats van ser, inicialment, de modestos mides, no arribant a una hectàrea de superfície la majoria: Troia I, Lerna, Dímini, Calandriani (illa de Siros), Panormo (en Naxos), Terminal o Poliocni.[2]

Hel·làdic inicial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Hel·làdic

Dímini, situada a Tessàlia, prop de la ciutat de Volos, és interessant per la seva precocitat, ja que la fortificació està documentada durant tot el Mil·lenni IV aC: estructurada en sis recintes emmurallats successius i concèntrics, a l'interior va ser excavada una casa tipus megaron, que suggereix un precedent dels "palaus" en època molt primerenca.[15]

Ciclàdic inicial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Civilització ciclàdica

El considerable augment demogràfic a les illes Cíclades no va poder ser degut a una intensificació agrària, ja que els seus sòls són, en general, relativament pobres, sinó, més aviat, a la seva riquesa en matèries primeres: plata, coure, obsidiana, marbre, etc. El jaciment de Calandriani, a l'illa de Siros, ha estat considerat l'arquetip del moment, amb muralla i bastions semicirculars, habitatges rectangulars separades per carrerons, tombes col·lectives però amb aixovars diferenciats i abundants ídols femenins de petita grandària, amb els braços plegats, assegudes o dempeus i amb el sexe molt evident.[2]

Minoic inicial (o antic)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Civilització minoica
labrys minoic: doble destral simbòlica utilitzada per a usos cerimonials.

Ja des de finals del Neolític a Creta havien aparegut habitatges rectangulars compartimentades i amb magatzems, a les quals s'han trobat alguns objectes de coure. La continuïtat amb el període anterior a Cnosos i Festos és indubtable, encara que no en la resta de l'illa. Es va seguir usant la ceràmica incisa neolítica però també altres tipologies noves decorades amb motius lineals i geomètrics, apareixent les gerres-broc i els característics vasos tipus calze. Encara que en els primers moments els elements de coure no van ser abundants, sent de pedra la majoria de les eines utilitzades, cap al final del període es van generalitzar, aconseguint probablement cap al 2300 aC realitzar l'aliatge amb estany.[16]

S'han trobat inhumacions individuals sota els sòls de les cases, en coves o en abrics, però també apareixen (sobretot a la regió de Mesara) enterraments col·lectius en tombes circulars de fins a set metres de diàmetre, construïdes en pedra i amb rics aixovars.[16]

Cap a finals del període la societat minoica apareixia clarament estratificada i amb un sistema de jerarquització territorial en el qual assentaments com Cnosos, Festos i Vassilikí funcionaven com a centres principals. No tenien estructures defensives ni edificis comunals, però sí cases diferenciades, que encara no poden considerar palaus. La base econòmica era l'agricultura, diversificada gràcies al cultiu de l'ametller, olivera i la vinya. El comerç i l'artesania estaven encara poc desenvolupats, encara que s'importava obsidiana de Melos, ivori d'Egipte i, possiblement, també d'allà metalls preciosos.[16]

Malta: primers temples megalítics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria de Malta
Nínxols a l'absis del temple de Ggantija, Malta.

L'inici del Calcolític a l'arxipèlag maltès és sincrònic al del Egeu i correspon amb la construcció dels, fins ara, primers temples del món realitzats en pedra. Mentre que els assentaments ens són pràcticament desconeguts (encara que s'han identificat algunes cabanes de forma oval), les estructures funeràries i rituals van aconseguir una monumentalitat sense parangó per a l'època. Segons Renfrew, els temples van haver de tenir, a més de la seva funció religiosa, un caràcter referencial, servint a cadascuna de les direccions que els van aixecar com a símbol del seu poder. Ggantija, Hagar Qim, Mnajdra o Tarxien, per esmentar els principals, estan construïts seguint la mateixa tipologia, encara que uns presenten major complexitat que altres: un corredor com a eix principal que travessa diferents espais de forma ovalada i en conjunt tenen una planta semblant a un trèvol. A més dels temples s'ha de destacar l'hipogeu d'Hal Saflieni, excavat sota un turó a la part superior se situava la porta d'entrada a les càmeres, avantcambres i corredors que, disposats en tres nivells, ocupen uns 500 metres quadrats i contenien unes 7000 inhumacions.[17]

El focus autòcton peninsular: Vila Nova i Los Millares[modifica | modifica el codi]

Bol oculat dels Milers

El Calcolític es va obrir a la península Ibèrica amb dos cultures arrelades respectivament en la tradició megalítica portuguesa i en la neolítica cultura d'Almeria. Són característiques les seves poblacions fortificades, que van aconseguir en els casos de Los Millares o Zambujal una considerable grandària. En els anys del seu descobriment es va parlar molt de fortificacions aixecades per colons del mar Egeu, a causa de la seva relativa proximitat al mar i les seves suposades similituds amb les civilitzacions egees de l'edat del bronze. Però les modernes datacions amb carboni-14 han establert el seu anterioritat a aquestes últimes i, a més, encara no s'ha trobat un sol objecte de procedència oriental, encara que alguns ídols tenen certes semblances formals.

Entre ambdós grups s'estenen les regions andalusa i extremenya a Espanya, i el Alentejo i Algarve portuguesos, molt influïts pels grans centres de Los Millares i Vila Nova, apareixent poblats fortificats i abundants megàlits: dòlmens de corredor, tholoi, coves artificials, etc. Com en la fase anterior, les importacions de materials africans i escandinaus (ambre) eren habituals, ja no només en Portugal sinó també al sud ibèric.

Vila Nova[modifica | modifica el codi]

A l'Estremadura portuguesa i la península de Setúbal, va començar a desenvolupar des del 3100 aC aproximadament, una gran complexitat cultural el referent principal ha estat el jaciment epònim de Vila Nova de São Pedro (VNSP),[18] un petit assentament fortificat al nord de l'estuari del Tajo, on es van trobar milers de puntes de fletxa. La població coneguda més gran va ser, però, Zambujal, situada al bell mig de la península d'Estremadura i que sembla acumular en la seva seqüència estratigràfica fins a sis nivells consecutius, mantenint sempre un recinte emmurallat amb escasses entrades. En aquesta regió apareixen un total de 21 assentaments fortificats, sent habituals els enterraments en coves artificials, dels quals es coneixen una desena. En canvi, no s'ha trobat cap tholos.

A partir del 2900 A.C. és característica d'aquest grup cultural la ceràmica campaniforme, així com la presència d'innombrables ídols, tant antropomorfs, com plaques de pedra decorada, bàculs de pissarra, betilos (columnetes troncocòniques de pedra amb caràcter votiu), lúnules d'argila i simples falanges de toro.

Los Milares[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura de Los Millares
Maqueta d'un tholos característic del poblat de Los Millares (Santa Fe de Mondújar, Almeria, Espanya)

Luis Siret va descobrir a finals del segle XIX l'altre gran centre de complexitat cultural de la península: l'assentament de Los Millares, situat sobre el riu Andarax, que en aquella època havia de tenir major cabal que en l'actualitat, sent possiblement navegable. Aquest gran poblat Almeria va començar a configurar-se a partir del 3100 aC i va durar fins al 2200 aC aproximadament,[18] diferenciant-se d'altres assentaments del seu entorn per les seves grans dimensions. Els enterraments d'aquesta població eren col·lectius i es realitzaven en els seus característics tholoi (aquesta seria la principal diferència amb Vila Nova), on s'han recuperat idolillos amb motius oculars, en forma de violí o cruciformes, així com ceràmica campaniforme (alguna cosa posterior a la Vila Nova).

El Migdia francès[modifica | modifica el codi]

Amb una alta densitat demogràfica però poblats petits, aquests albergaven cases amb murs de pedra en sec i teulades a doble vessant. Alguns dels pobles de Provença estaven fortificats, havent-se trobat a més dues fortaleses d'aquesta època a Erau.

La troballa de puntes de fletxa en alguns esquelets, al costat de la pràctica reeixida de trepanacions per guarir traumatismes cranials, indueixen a pensar que els conflictes eren habituals. A més, està comprovada la interrupció del comerç de sílex melat i d'obsidiana, diversificant els punts d'extracció de pedra. El coure utilitzat s'extreia localment.

Els enterraments eren de caràcter col·lectiu, en megàlits tipus tholos, en coves artificials i també naturals, així com en hipogeu si en galeries abandonades de mines. L'abundant ceràmica trobada, dividida en cinc tipologies, va patir inicialment un empobriment formal en comparació amb l'època anterior, així com la pèrdua de tota decoració.  

Els hereus dels protoestats balcànics[modifica | modifica el codi]

A l'esplendor de Vinca, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar els va succeir una sèrie de grups, els poblats van perdre les característiques protourbanes anteriors, desapareixent tot rastre d'ideogrames i la producció metal·lúrgica es va veure reduïda a una desena part. Aquest brusc declivi va ser relacionat per Marija Gimbutas amb unes suposades invasions dels pobles de les estepes nordpóntiques; segons Nandor Kalicz, amb l'entrada de grups anatólics. Actualment, a les velles explicacions difusionistes es prefereixen uns models menys rupturistes i amb més matisos, encara que es reconeix una certa aculturació externa: en aquesta època la majoria del coure era de procedència caucàsica i un percentatge significatiu de recipients ceràmics seguien models orientals (ceràmica cordada) o egeus (peces llises o acanalades).[19]

Cerdanova[modifica | modifica el codi]

En l'àrea de Gumeniltsa es va desenvolupar el grup de Cerdanova, els jaciments més representatius són Ezero i Ezerevo, els quals presenten estructures d'habitatge tradicionals i elements ceràmics d'ascendència forana.[19]

Els ritus fúnebres s'associarien als pobles orientals, ja que la presència d'ocre en les tombes és habitual. Entre els objectes rituals s'han trobat imatges de la Deessa Mare, destrals rituals i uns característics ídols d'argila en forma d'àncora, d'origen egeu, encara propis també d'altres cultures balcàniques. L'assentament d'Ezero, està fortificat, albergant en el seu interior habitatges que, essencialment, segueixen la tradició local i on s'han trobat objectes de coure arsenicat.

Pecel-Baden[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura de Baden

A l'àrea de Tiszapolgar es va desenvolupar un grup característic, anomenat Pecel a Hongria i Baden a Croàcia i Sèrbia, les diferents fases han estat denominades Boleraz, Kostolac i Vucedol, successivament. Els poblats se situaven en altures o a la vora de rius, estant formats per cases fetes amb fang i fusta, de mida petita i parcialment excavades a terra. Les tombes conegudes són tumulars i només d'individus masculins, acompanyats habitualment d'animals sacrificats.[19]

El fet de fortificar els poblats evidencia una gran continuïtat de poblament. El culte sembla que estava centrat en la Gran Mare exclusivament, apareixent també algunes estatuetes humanes, possiblement ofrenes. El ritual fúnebre era molt variat, amb grans necròpolis en què es troben enterraments individuals en posició flexionada al costat de sepultures col·lectives, en les quals alguns cossos apareixen en posició asseguda, amb els rostres cremats i amb els primers torques de l'arqueologia europea. També hi ha incineracions diverses, tombes múltiples, sepultures simbòliques (cenotafis) i tombes rituals amb animals (tant aïllades com associades a enterraments humans).  

Boleraz[modifica | modifica el codi]

La gent de Boleraz habitava en pobles fortificats amb fossats i terraplens, veneraven a la Gran Mare i als déus animals i posseïen una ceràmica de boca d'embut, brunyida amb lluentors metàl·lics, d'excel·lent qualitat. Però el seu tret més característic era el seu ritual funerari d'incineració en petits cercles de pedres coneguts com a cromlec, aportant un aixovar repetitiu consistent en: gerra, copa, destrals de pedra dura i adorns de conquilles.

Vucedol[modifica | modifica el codi]

A Vucedol (prop de Vukovar), es va excavar al centre de la població una ciutadella (anomenada Gradac) a l'interior es va trobar un habitatge de tipus megaron, amb taller metal·lúrgic, així com una sepultura de catacumba, similar a les nordpóntiques. La ceràmica i de qualitat, va adoptar un nou estil d'acabat polit amb fons negre, la decoració va seguir sent de motius lineals (puntillat-acanalat, incisions, impressions), traçant també espirals i cercles concèntrics (que podrien tenir significat solar) i incrustant pasta de colors vermell-blanc-groc. La banya s'utilitzava per a la producció de destrals rituals i el coure en la fabricació de diversos tipus de destrals. En el culte ja no es troben imatges de la Gran Mare, sinó només petits altars ceràmics, ídols amb aspecte de roda i recipients zoomorfs rituals.

A través dels aixovars d'aquest moment final del calcolític es percep una forta estratificació, conseqüència de que els processos metal·lúrgics estaven ja dominats amb caràcter exclusiu pels caps d'aquesta societat.[19]

El vas campaniforme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura del vas campaniforme
Got campaniforme amb motius geomètrics incisos farcits de pasta blanca, procedent d'un aixovar de Ciempozuelos (Madrid, Espanya)

El got campaniforme va ser una manifestació cultural calcolítica que es va expandir per gairebé tot Europa occidental, arribant a utilitzar-se fins a la I Edat del Bronze. Ha estat relacionat amb la difusió de la metal·lúrgia del coure fins a tal punt que s'ha convertit en la seva fòssil guia. La seva denominació prové de les especials característiques d'aquests vasos de ceràmica, amb forma de campana invertida i profusament decorades que han estat trobades generalment en contextos funeraris.[20] Actualment i gràcies a la revisió sistemàtica de les dades proporcionades pel radiocarboni a gots campaniformes de tot Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats a l'àrea del Baix Tajo, a Portugal, amb una cronologia que aniria del 2900 al 2500 aC[21]

Aquests vasos ceràmics són d'excel·lent qualitat, de color vermell o marró-vermellós, decorats profusament amb bandes horitzontals incises (gravades), excisas o impreses, amb temes geomètrics, ratllats, escacats, etc. Els gots més primerencs han estat descrits com de estil internacional, que inclouria els grups Marítim i AOO (acrònim de all over ornamented, en català ornamentat i encordat completament), mentre que els estils posteriors s'emmarquen en diferents desenvolupaments regionals.[22]

A part de la ceràmica, el que millor defineix aquest horitzó arqueològic són els aixovars funeraris, que solen consistir, gairebé invariablement, en un got ceràmic, adorns manufacturats en os, botons amb una característica perforació en V, penjolls d'argila en forma de creixent, espirals d'or, abundants fletxes denominades de Palmela, punyals triangulars de coure i unes plaques perforades de esquist que solen considerar braçals d'arquer. Encara que en les àrees de Vila Nova i Los Millares no hi va haver ruptura amb les tradicions funeràries megalítiques anteriors, a la resta d'Europa, segons va ser avançant el Mil·lenni III aC, es van generalitzant els enterraments individuals en cistes i fosses simples, en les quals els cossos femenins i masculins eren dipositats de manera diferenciada.

La relativa unitat del vas campaniforme a Europa a finals del tercer mil·lenni podria explicar-se com a conseqüència de la gran interacció comercial provocada per unes elits àvides de béns de prestigi, entre els quals destacava el got campaniforme. Així, es podria interpretar com una moda, una vaixella de luxe usada per les direccions europees en cerimònies socials en les que s'associava a la beguda, emprada també en pactes polítics, transmissió de coneixements, aliances matrimonials, etc. Se sap que va servir per beure cervesa o hidromel, segons ho demostra l'anàlisi dels pòsits de la peça escocesa de Ashgrove. Però també va ser usat en alguns casos com a recipient de reducció per fondre minerals de coure. Hi ha gots que conserven restes orgàniques associats amb menjars i, fins i tot, alguns van ser emprats com urnes funeràries.[23]

La ceràmica cordada[modifica | modifica el codi]

Ceràmica amb impressions cordades del cementiri de Lilla Bedinge (Skåne, Suècia)

La ceràmica cordada identifica un vast horitzó arqueològic europeu que abasta el Calcolític i el principi de l'Edat de Bronze (és a dir, entre el 2900 i el 2450 / 2350 a. C.).[24] Associada inseparablement a l'anomenada cultura del destral de combat/guerra o dels sepulcres individuals, rep uns o altres noms en funció de les diferents escoles arqueològiques. Tant la ceràmica decorada amb cordes com les destrals de combat (simbòliques, ja que estaven polides en pedra, el que les convertia en armes poc eficients per a aquesta època) eren típiques ofrenes funeràries masculines, dipositades en tombes individuals, de manera que els tres elements formen una associació recurrent.[25] És contemporània del got campaniforme, solapant en la seva àrea de distribució més occidental amb aquest. Encara adoptar una organització social i patrons d'assentament similars, els grups de la ceràmica cordada no tenien els refinaments d'aquells, només possibles mitjançant el comerç i la comunicació pel mar i els rius.[26] La ceràmica cordada està associada amb la introducció del metall en el nord d'Europa i, segons alguns investigadors, amb certes llengües de la família indoeuropea.

Es coneixen pocs poblats, potser per ser massa precaris, però hi ha proves de la pràctica de l'agricultura i el pasturatge, així com de la presència de cavalls i carros de quatre rodes massisses. Els enterraments solien ser inhumacions individuals, encara que en alguns casos es va donar la incineració. Els aixovars van ser molt uniformes i incloïen un got, una àmfora, útils lítics o ossis i destrals rituals per als homes, mentre que les dones eren enterrades amb objectes sumptuaris en comptes d'armes. També es diferenciaven els sexes ficant al llit els cossos femenins sobre el seu costat esquerre i els masculins sobre el dret. Podia haver un petit túmul o no, i en el cas de Dinamarca els túmuls contenien dos i fins a tres enterraments successius, en Polònia es va mantenir la tradició anterior de les tombes-nínxol en catacumbes.

L'expansió del megalitisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Megalitisme
Dolmen de Anta Cerqueira, Couto Esteves, Portugal.

A partir del 3200 aC va començar a aixecar-se el temple megalític de Hagar Qim a Malta (vegeu supra). Des del 3100 aC en els focus calcolítics portuguès i Almeria van aparèixer importants innovacions en la construcció funerària: coves artificials i tholoi, lligats al desenvolupament de les poblacions fortificades ibèriques, que van formar les primeres i úniques societats complexes (conegudes) implicades en el fenomen megalític: les cultures de Castro de Vila Nova de São Pedro i Los Millares.[27]

A partir del 3000 aC, a Gran Bretanya van ser substituïts els camps atrinxerats anteriors pels complexos cercles de ortostats coneguts com a Henges.[28] Cap al 2800 aC es va assolir el punt àlgid del megalitisme a Dinamarca i va començar la construcció del cercle de Stonehenge. Prop del 2500 aC es va arribar al clímax del megalitisme lligat al got campaniforme a la península Ibèrica, França, Alemanya i les illes britàniques, amb la construcció de centenars de petits cercles de pedra en aquestes últimes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Eiroa, Jordi Juan. La Prehistòria. L'Edat dels Metalls. primera. Edicions Akal, 1996, p. 12. ISBN 84-7600-981-X. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. Els orígens de la civilització. Del Calcolític al Vell Món. primera. Editorial Síntesi, 1993, p. 7-15. ISBN 84-7738-181-X. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana. primera. Ed UOC, 2005, p. 174-177. ISBN 84-9788-153-2. 
  4. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 8-9,14,20. 
  5. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 16-19. 
  6. Lara Peinado, Federico. Històries del Vell Món, número 5. El naixement de la civilització. primera. Història 16. Cultura i publicacions, 1994, p. 10-12. ISBN 84-7679-100-3. 
  7. Jiménez González, 363. «Societat i poder des de l'Egipte predinàstic». Revista d'arqueologia del segle XXI, 2011, pàg. 14-16.
  8. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 21-47. 
  9. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 49-52. 
  10. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 54-58. 
  11. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 58-62. 
  12. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. Arqueologia d'Europa, 2250-1200 aC Una introducció a l'"Edat del Bronze". primera. Editorial Síntesi, 1992, p. 47-48. ISBN 84-7738-128-3. 
  13. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 65-73. 
  14. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 51. 
  15. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 49. 
  16. 16,0 16,1 16,2 Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 73-78. 
  17. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 79-85. 
  18. 18,0 18,1 Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. {{{títol}}}, p. 180-182. 
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Delibes, Germán; Fernández -Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 62-64. 
  20. Fullola, Josep M.; Gurt, Josep M.. La prehistòria de l'Home.. primera. Ed Salvat, 1992, p. 74-76. ISBN 84-8031-012-X. 
  21. J. Muller i S. van Willigen, New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the Consequences for the Diffusion of the Bell Beaker Phenomenon, a Franco Nicolis (ed.), Bell Beakers today: Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe (2001), pp. 59-75.
  22. PN Peregrine and M. Ember, The Encyclopedia of Prehistory (2001), p. 24.
  23. E. G. Dotze, Function and Significance of Bell Beaker Pottery according to data from residue analyses, Treballs de Prehistòria, vol. 63, no 1, Gener-Juny 2006, p. 69-84, ISSN 0082-5638 «Enllaç».
  24. Maximilian O. Erma: The Corded Ware / Single Greu Culture (2006).
  25. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 59. 
  26. Barry Cunliffe: The Oxford Illustrated Prehistory of Europe (pàg. 250-254). Londres: Oxford University Press, 1994.
  27. Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. {{{títol}}}, p. 181-182. 
  28. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 57-58. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eneolític Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Maria-Henriette Alimen i P. Marie-Joseph Steve, Prehistoria, 1ª edició en castellà 1970, Mexico DF, Madrid i Buenos Aires, ISBN 84-323-0034-9