Energia (coet)
De Viquipèdia
El coet Energia (Энергия) va ser dissenyat per la companyia 'NPO Energia' a l'antiga Unió Soviètica (U.R.S.S.). La seva missió era la de servir tant com a llançador pesat no reutilitzable, com a accelerador pel transbordador espacial soviètic Buran. Tenia la capacitat de pujar fins a una òrbita terrestre baixa prop de 100 tones mètriques de càrrega.
Taula de continguts |
[edita] Historia
[edita] Desenvolupament
Les feines de disseny amb els sistemes Energia/Buran van començar cap a l'any 1976 després de què es prengués la decisió de cancel·lar el programa del coet tripular lunar N-1. Totes les instal·lacions i infraestructures del N-1 va ser reaprofitades pel programa Energia, especialment el monumental edific de muntatge horitzontal. La NASA va fer el mateix amb les instal·lacions del Saturn V que després va aprofitar per construir la llançadera espacial (Space Shuttle). Energia va substituir el concepte de Vulkan (en el que es basava el coet Proto) ja que feia us extensiu dels mateixos propel·lents hipergòlics altament tòxics, però era més gran i molt més potent.
[edita] Primer llançament
El primer llançament de proves d'aquest coet es va produir el 15 de maig del 1987 a les 21:30 transportant una nau Polyus (Prototip d'una arma orbital anti-satèl·lit). Si bé L'Energia en si va funcionar correctament, el Polyus no va aconseguir d'entrar en òrbita per culpa d'un problema en el seu control de posició un cop es va haver separat del coet principal.
[edita] Segon llançament
Aquest va ser el segon i últim llançament orbital de l'Energia. En ell, el 15 de novembre del 1988, va transportat a òrbita una versió no tripulada de la llançadora soviètica Buran. La plataforma reutilitzable Energia-Buran (MKS) pretenia igualar les capacitats que els americans pretenien aconseguir amb el seu programa Space Shuttle.
[edita] Final
La producció dels coets Energia es va acabar amb el final de la Unió Soviètica i la cancel·lació del projecte de llançadora espacial Buran. De d'aquell moment sempre han persistit el rumors del retorn a la producció d'aquest coet, però a aquestes alçades sembla força improbable. Tot i que aquest coet no es troba en producció, els seus acceleradors laterals Zenit se segueixen fabricant i fent servir. Aquests quatre acceleradors de propulsió líquida (cremant querosè i oxigen líquid) són la base dels coets Zenit que fan servir els mateixos motors, els RD-170, potents, moderns i amb un disseny eficient. La plataforma Zenit es fa servir en llançaments, tant des de terra (Baikonur) com des de la plataforma flotant Sea-Launch. Un derivat d'aquests motor amb la meitat de mida (el RD-180) es fa servir als coets Atlas V. Un altre derivat de la quarta part de mida (el RD-190) es el que es farà servir en el nou coet rus Angara.
[edita] Variants
Hi havia tres variants principals preparades per seguir a la configuració original, cadascuna d'elles amb capacitats de càrrega extremadament diferents.
[edita] Energia M
La versió Energia M havia de ser la més petita disponible. Només portava 2 acceledarors Zenit, en lloc de 4, i el cos central disposava d'un motor RD-0120 en lloc dels quatre de la versió pesant. Es va dissenyar amb l'esperança de substituir els coets Protó però va ser descartat al 1993 en favor del nou disseny Angara.
[edita] Energia II ("Uragan")
El projectat coet Energia II (anomenat Uragan -Ураган-, huracà en rus) havia de ser el primer completament reutilitzable que tenia l'habilitat de poder aterrar en una pista convencional. Contraniament al que passava amb l'Energia, que era només parcialment reutilitzable, el disseny de l'Uragan havia de permetre la recuperació complerta de tots els elements del Buran/Energia. El nucli central del Energia II havia de ser capaç de reentrar i planejar fins a la pista d'aterratge, presumiblement emprant la tecnologia desenvolupada per la llançadora Buran.
[edita] Vulkan-Hercules
Aquesta configuració havia de ser la més gran de les projectades. Amb 8 acceleradors Zenit i fent servir el mòdul central d'un Energia M com a etapa final, el Vulkan (que curiosament tenia el mateix nom que un altra llançador pesat soviètic cancel·lat anys abans) o Hercules (nom inicialment destinat als també cancel·lats coets N-1) havia de ser capaç de portar a òrbita fina a 175 tones.
