Enfrontaments al campament sahrauí de Gdeim Izik

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els enfrontaments al campament sahrauí de Gdeim Izik van tenir lloc el 8 i 9 de novembre de 2010 entre les forces de seguretat del Marroc i sahrauís acampats a Gdeim Izik, una zona desèrtica a setze quilòmetres d'Al-Aaiun, capital del Sàhara Occidental, ciutat on també s'experimentà una revolta sahrauí en el moment de saber-se l'assalt a Gdeim Izik i la intervenció de les forces marroquines.

Les xifres sobre els enfrontaments foren confuses, donat que les autoritats marroquines impediren l'entrada de la premsa occidental i directius d'organitzacions no governamentals a la zona. L'organització Human Rights Watch,del qui el director d'Emergències va poder estar al país durant cinc dies, assenyalà en el seu informe que les dades de morts coincidien amb les xifres donades per les autoritats marroquines, que la repressió i tortures als detinguts eren certes i també els assalts als habitatges dels civils sahrauís, tal com aquests van denunciar.[1] Segons fonts marroquines, en els enfrontaments van morir, a data de 12 de novembre, tretze persones: un militar, nou membres de les forces de seguretat marroquines, un auxiliar de les mateixes i un funcionari de l'Oficina de Fosfats del Marroc, així com dos sahrauís, un d'ells Baby Hamday Buyema (també anomenat Babi Mahmud El Guerga), nacional espanyol,[2][3] i 163 detinguts només a l'Al-Aaiun. Per la seva banda, el Front Polisario va assenyalar que els morts eren dinou, 723 ferits i 159 desapareguts, fent públic que a la ciutat d'Al-Aaiun hi havia cadàvers degollats als carrers que l'exèrcit marroquí deixava a la vista per atemorir els habitants.[4][5][6][7] Tanmateix, l'11 de novembre, el Front Polisario va fixar la xifra de ferits en més de 4.500 i més de 2.000 detinguts.[8] Per part de l'associació sahrauí de drets humans, Thawra, que agrupa a diversos col·lectius, la xifra de morts podria superar el centenar. Altres col·lectius sahrauís afirmaven que havien trobat a divuit dones mortes, set homes i un nen de 7 anys. El govern marroquí va negar totes les versions que no fossin la indicada per ell mateix.[9]

Va ser la major protesta d'ençà que Espanya va abandonar el territori de l'antiga colònia l'any 1975, després de l'Acord tripartit de Madrid.[10]

El mateix dia 8 de novembre, representants del govern del Marroc i el Front Polisario es van reunir a la nit a Manhasset (Estats Units), en la tercera conferència afavorida per les Nacions Unides sobre el futur del Sàhara Occidental.[11][5]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms i està ocupat i administrat gairebé íntegrament pel Marroc, que ocupa les zones nord i oest. La resta, un 20% del territori, ho controla l'autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), governada pel Front Polisario, excepte la ciutat de Güera, que roman deshabitada i controlada per Mauritània. Un mur defensiu militar construït per Marroc separa ambdues zones. Té dos mil quilòmetres de llargada i una alçada mitjana de dos metres, protegit per tanques i filferro, així com camps de mines i fortificacions cada cinc quilòmetres.[12][13][14]

El Front Polisario manté la seva estructura de govern i militar assentada a Algèria, al voltant del campament sahrauí de Tindouf. Algèria dóna suport a la independència del Sàhara Occidental i són freqüents les tensions amb el Marroc per aquesta causa. El Sàhara Occidental és considerat pel Banc Mundial com el territori més ric de tot el Magrib per comptar amb el major banc pesquer del món i per les seves abundants reserves de fosfats.[13][12]

L'any 1991 es va produir un alto el foc entre el Front Polisario i el Marroc, establint-se la Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), de la qui Christopher Ross era l'enviat el 2010. Des de llavors hi ha hagut cinc rondes negociadores entre el govern marroquí i el sahrauí. La cinquena es va iniciar el mateix dia de l'assalt i es va ajornar fins a desembre de 2010, sempre sota l'auspici de les Nacions Unides.[13]

Demandes de treball i habitatge[modifica | modifica el codi]

Durant diverses jornades, vint mil sahrauís s'havien concentrat al llarg del mes d'octubre i novembre de 2010 en un campament provisional pròxim a la zona desèrtica de Gdeim Izik, a uns setze quilòmetres al nord-est d'Al-Aaiun, per reclamar habitatges i llocs de treball al govern del Marroc, o bé ajudes socials per als sahrauís. Malgrat el controvertit procés de descolonització del Sàhara Occidental, i l'existència del Front Polisario com a braç armat i polític dels qui reclamen l'autodeterminació per a la zona i que controla la RASD, durant el temps de les protestes no es van produir crides d'insubmissió o insurrecció, tot i que membres del Front Polisario en el campament es postulaven per una extensió de les peticions originals, incloent el dret d'autodeterminació.[6][15] El campament estava envoltat d'un mur de metre i mig d'alçada construït per les autoritats marroquines on a l'altre costat s'hi trobaven gendarmes i altres forces de seguretat marroquines.[14]

Resposta de Marroc a l'assalt[modifica | modifica el codi]

El Primer Ministre de Marroc, Abbas El Fassi.

El 24 d'octubre un adolescent sahrauí de 14 anys va morir per trets de la policia marroquina en un control policial del campament.[16] El 31 d'octubre, el ministre de l'Interior, Taieb Cherkaouki, va visitar Al-Aaiun i es va reunir amb notables sahrauís de la ciutat, citant després al comitè que regentava el campament, que es va negar a assistir a la reunió mentre no "s'aixequi el setge policial i militar que patim".[17]

El ministre portaveu del Govern del Marroc, Khalid Naciri, va declarar el 4 de novembre, que les converses amb els representants dels acampats eren "positives": el 5 de novembre, dos periodistes espanyols (de la Cadena SER i Televisió Espanyola) van ser agredits en un tribunal a Casablanca mentre cobrien informativament un judici contra set activistes sahrauís,[16] i la parlamentària Nerea Antia, del Partit Nacionalista Basc, i Mikel Basabe, d'Aralar, juntament amb la representant d'aquesta última formació a la Cambra navarra, Nekane Pérez, foren retinguts a l'aeroport de Casablanca per les autoritats marroquines, que els impediren viatjar a Gdeim Izik i foren expulsats del país.[18] Un dia després, el dissabte 6, les forces de seguretat marroquines van dificultar les entrades i sortides dels acampats i el 7, el campament va quedar tancat i assetjat.[6]

Discurs de Mohammed VI abans de l'assalt[modifica | modifica el codi]

La nit del 7 de novembre el rei del Marroc, Mohammed VI, va dirigir un discurs a la nació amb motiu del 35è aniversari de la Marxa Verda, en què el monarca va lamentar l'ús de les llibertats "per danyar la nostra integritat territorial" i ha advertit que "el nostre país no tolerarà cap violació, alteració o posada en dubte de la marroquinitat d'aquestes zona", i alhora ha anunciat que un grup d'experts dirigits per Omar Azziman, ex ambaixador marroquí a Espanya, estudiaria "beneficis per a les províncies del sud "amb una ampliació de la democràcia en els assumptes regionals al mateix temps que es "consolidaran els mecanismes locals i regionals de drets humans".[19] Després de la intervenció en televisió del rei, algunes desenes de joves sahrauís es van manifestar a Al-Aaiun contra les paraules del monarca.[16]

Assalt al campament[modifica | modifica el codi]

La matinada del 8 de novembre, a les 07:00 hores del Marroc, diversos helicòpters de la gendarmeria marroquina sobrevolar el campament demanant als acampats que ho abandonessin immediatament. Un petit grup de dones i nens van sortir i van ser traslladats en autobús fins a Al-Aaiun. Després algunes desenes de haimes van començar a cremar sense que es conegués l'origen de l'incendi, el que va provocar el pànic, i les forces de seguretat marroquines, en nombre uns tres mil efectius,[20] van acabar per ocupar la zona amb gasos lacrimògens, porres, escuts i canons d'aigua,[20] partint milers de sahrauís a peu pel desert camí d'Al-Aaiun. Segons el valí d'Al-Aaiun, les forces de seguretat havien fet una "operació per alliberar els chioukhs (notables sahrauís), a les dones i als nens que estaven en poder d'un grup d'individus amb antecedents penals per delictes comuns" que es haurien refugiat en el campament de manera que, segons el valí, després de tractar de dialogar amb ells, la situació era "inacceptable des d'un punt de vista legal", es va produir la intervenció de les forces de l'ordre per "detenir de manera pacífica els elements que estaven fora de la llei, però se'ls va impedir accedir al campament, essent atacats amb còctels molotov i ampolles de gas".[6]

Revoltes a Smara i Al-Aaiun[modifica | modifica el codi]

En assabentar-se els habitants d'Al-Aaiun de l'assalt, des de diferents barris de la ciutat grups de veïns van marxar en direcció a Gdeim Izik per ajudar els que retornaven, impedint la policia sortir de la ciutat. Llavors es van organitzar barricades en diferents punts de la capital, bombolleta inclosa el carrer principal de la mateixa, Smara, amb durs enfrontaments amb la policia que faig servir bales de goma intentant dispersar els manifestants. Grups de joves que venien des del campament es van unir als enfrontaments contra les forces de l'ordre amb còctels molotov i pedres.[6] Fonts sahrauís van assenyalar que els manifestants havien pres una comissaria i que la policia marroquina usava foc real.[7]

En la nit del 8 al 9 de novembre, el govern marroquí va decretar el toc de queda a la ciutat. Fonts sahrauís van assegurar que durant aquesta nit van ser detingudes desenes de persones, i es van produir atacs i saquejos a propietats sahrauís.[4] Fonts sahrauís han indicat que el dia 9 de novembre la ciutat va despertar presa per les forces de seguretat del Marroc que mantenien tancats els accessos i que ciutadans promarroquí patrullaven els carrers. Mentrestant, aquest dia es van mantenir escaramusses a la zona centre, menys violentes que les del dia anterior.[4] El Front Polisario assenyalà que també es varen registrar enfrontaments a Smara, on el govern marroquí havia decretat l'estat de setge i s'havien suspès les classes fins al 19 de novembre.[8]

El ministre d'Exteriors de la RASD, Mohamed Uld Salek, denuncià el 10 de novembre que als carrers d'Al-Aaiun "estaven apareixent cossos degollats i cadàvers amb impactes de bala, alguns d'ells de nens. La televisió marroquina mostra imatges de calma aparent de les zones de colons, però als barris sahrauís els marroquins maten a la gent i la deixen tirada als carrers".[21]

Conseqüències humanes[modifica | modifica el codi]

Informe de Human Rights Watch[modifica | modifica el codi]

El primer informe independent sobre els esdeveniments el va oferir l'organització no governamental Human Rights Watch el 20 de novembre. El seu director d'Emergències, Peter Bouckaert, romangué cinc dies a la zona del campament i Al-Aaiun i afirmà no haver patit cap tipus de restricció per part de Marroc en les seves investigacions, si bé en els seus dos primers intents d'arribar a Al-Aaiun, no li va ser permesa l'entrada.[22][1]

Bouckaert confirmà tretze morts, 11 de les forces de seguretat marroquines i 2 entre els sahrauís, coincidint amb les dades aportades per Marroc vuit dies abans. En aquest informe s'assenyalà que l'acció dels militars fou violenta, però que no acudiren al campament portant armes de foc; que els militars marroquins colpejaren a sahrauís fins a deixar-los inconscients i després seguiren colpejant-los,[22] que un nombre elevat de persones foren detingudes i que foren comuns els maltractaments i abusos a les dependències policíaques, i que aquest tracte vexatori continuava després d'acabar la inspecció.[1][22] L'informe assenyalà també que "les forces de seguretat participaren amb civils marroquins a atacs de represàlies contra civils i les seves cases i impediren a sahrauís ferits anar a buscar assistència mèdica".[22]

Respecte a la vinculació amb elements extremistes dels sahrauís segons la versió marroquina, Bouckaert la desmenteix, informà que Marroc seguia buscant als líders del campament i que sí que eren certs els saquejos als habitatges dels civils sahrauís per part de civils marroquins, en especial a l'Al-Aaiun. Desmentí també la versió sahrauí de que Al-Aaiun estigués en estat de setge.[1]

Informe d'Amnistia Internacional[modifica | modifica el codi]

Amnistia Internacional va fer públic el seu informe l'1 de desembre sobre la situació al Sàhara Occidental després dels enfrontaments. L'organització va assenyalar que va romandre a la zona durant sis dies sense tenir problemes en les seves investigacions. En l'informe va concloure que el nombre de morts es corresponia amb les dades ofertes pel govern del Marroc, si bé els constaven dos sahrauís desapareguts que no es trobaven en les xifres oficials. Respecte a si s'havia exercit o no una violència desmesurada contra els sahrauís, l'informe assenyalava que "els maltractaments i cops, de vegades causant ferides greus, van ser generalitzats" i que "tots els detinguts amb els quals ens hem entrevistat han patit tortures i maltractaments com a pràctica rutinària". Els detinguts van estar diversos dies sense que els seus familiars tinguessin coneixement:[23]

« La llei obliga a facilitar informació a les famílies, però no hem trobat cap cas en què les autoritats prenguessin la iniciativa d'informar als familiars de detinguts. Quan aquests acudiren a les autoritats per a preguntar on estaven els seus parents, no aconseguiren cap informació i això durà diversos dies, fins que el 24 de novembre moltes famílies pogueren visitar la Presó Negra per primera vegada i confirmar així les sospites. »

Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH)[modifica | modifica el codi]

L'Associació Marroquina de Drets Humans denuncià la vigília de Nadal de 2010 que l'assalt als campaments no donà oportunitat a dones, ancians i discapacitats per a sortir. Denuncià a més a més tortures, detencions il·legals, la prohibició de visitar hospitals i l'atiament dels immigrants marroquins contra els sahrauís.[24]

Querelles a l'Audiència Nacional espanyola[modifica | modifica el codi]

La Lliga Espanyola Pro Drets Humans presentà a l'Audiència Nacional espanyola una querella com a acció popular contra tres ministres marroquins i el governador d'Al-Aaiun per la presumpta comissió dels delictes d'assassinat d'un ciutadà espanyol i de lesa humanitat, genocidi, lesions i tortures, i sol·licità que la ministra d'Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, comparegués com a testimoni.[25] Pocs dies després també presentà una querella a l'Audiència Nacional la família del mort en qualitat d'acusació particular contra el ministre de l'Interior marroquí, els cossos especials de la policia marroquina i els agents que intervingueren, pels delictes d'assassinat i lesa humanitat.[26] La Fiscalia de l'Audiència Nacional el 26 de novembre qualificà els fets denunciats com un delicte de lesa humanitat, "amb caràcter provisional i sense perjudici d'una major concreció en el futur", justificant la competència de l'Audiència per a investigar els fets en què l'única víctima mortal reconeguda per Marroc és espanyola, així com la relació històrica i cultural entre Espanya i el Sàhara Occidental, justificant la competència de l'Audiència en virtut del principi de jurisdicció universal.[27][28]

« Les circumstàncies descrites a la querella, unida als antecedents històrics, permeten afirmar en aquest moment, i sense perjudici d'una ulterior informació més completa, que els fets podrien tenir naturalesa delictiva en els termes expressats. L'actuació policial [marroquina] es dirigeix contra un col·lectiu molt determinat assentat en una localització concreta, col·lectiu que reuneix els requisits per ser considerat grup nacional o ètnic als efectes indicats. Tal qualificació li va ser reconeguda pels antecedents que la qüestió sahrauí ha despertat en el si de l'ONU i en particular a la Resolució 1495 de 2003, aprovada pel Consell de Seguretat. Els llaços amb la comunitat sahrauí són evidents. No solament cal destacar la condició de territori colonial en el passat del Sàhara occidental, el que va determinar la creació de vincles lingüístics, culturals, etcètera, que té reflex en la legislació espanyola. Així, la legislació sobre l'adquisició de la nacionalitat espanyola preveu mecanismes privilegiats per l'ètnia sahrauí. [A més a més] l'ONU considera a Espanya potència administradora del territori no autònom del Sàhara occidental, en declarar contraris al dret internacional els Acords de Madrid celebrats el 1975 entre Espanya, Marroc i Mauritània en què es nomenaren potències administradores a aquestes dues últimes. »

Reaccions internes[modifica | modifica el codi]

Mohamed Abdelaziz durant una visita als Estats Units el 2005.

Entitats sahrauís[modifica | modifica el codi]

El Front Polisario i la cúpula de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), presidida per Mohamed Abdelaziz, van mantenir reunions d'urgència després de l'assalt per determinar si tornaven a les armes contra el Marroc, tal com exigia un dels seus líders més carismàtics, Brahim Gali, cofundador del Front Polisario. i ministre de Defensa de la RASD. Poc abans dels enfrontaments, Abdelaziz havia advertit que la tornada a les armes seguia sent una opció "legítima" dels sahrauís.[13] Brahim Gali, va afirmar que el Govern de la RASD no descartava cap opció, inclosa la tornada a l'acció armada, davant la "ferotge repressió" de les autoritats marroquines "sobre els territoris ocupats". Bucharaya Beyún, representant del Polisario a Espanya va declarar:

« Mai, des de l'alto el foc de 1991, hem estat tan a prop d'una guerra. La confiança dels sahrauís amb la comunitat internacional s'ha acabat. Marroc ha dut a terme una repressió ferotge amb presoners, tortures i desaparicions diàries. Hi ha un silenci sepulcral en els governs europeus que no s'entén. Ningú diu res.[13] »

El 19 de novembre els representants del Front Polisario a Espanya van advertir que les comunitats sahrauís reclamaven una guerra després dels enfrontament i que el Polisario disposava d'"armes, homes i voluntat suficient perquè no hi hagi pau a la zona mentre no es doni una solució pacífica al conflicte" davant del "silenci, complicitat i indiferència" de la comunitat internacional.[29]

Les associacions sahrauís de defensa dels drets humans, com la que presideix l'activista Aminatou Haidar, van assenyalar que quan les accions acabessin es coneixerien molts més morts i ferits.[4]

Govern del Marroc[modifica | modifica el codi]

Acusacions a Algèria i vincles amb Al-Qaida del Magrib Islàmic[modifica | modifica el codi]

Marroc, a través de l'ambaixador del país a la Unió Europea, Menouar Alem, va assenyalar en una carta enviada a les autoritats europees, que Algèria era la responsable de finançar i encoratjar els enfrontaments. Va qualificar l'actuació algeriana de "pla metòdic de desestabilització" i que van ser "criminals manipulats" els qui van crear les tensions entre els acampats.[30] L'agència oficial marroquina MAP, i els ministres d'Afers Exteriors, Taieb El Fassi, i de l'Interior, Taieb Cherkaouki, van presentar a la tarda nit del 15 de novembre, i al llarg del dia 16, imatges que, al seu parer, avalaven la versió marroquina segons la qual es trobaven a l'interior del campament elements violents que retenien a la població pacífica i que es va degollar a militars marroquins i es van humiliar els cadàvers.[31][32] El ministre de l'Interior marroquí, durant la seva visita a Espanya el 17 de novembre, acompanyat del general Hosni Benslimane (buscat des d'octubre de 2010 per la justícia francesa pel segrest i assassinat el 1965 del professor socialista Mehdi Ben Barka), va assenyalar que les tàctiques dels sahrauís en els incidents s'assemblaven a les emprades per Al-Qaida del Magrib Islàmic, el que va ser interpretat com a llaços vinculants entre els sahrauís i l'organització armada que actua al Magrib i part del Sahel africà. L'intent de vinculació entre uns i altres no és un fet nou, ja que els serveis secrets de la DRS marroquina ho han intentat diverses vegades.[33] Segons una declaració del Departament d'Estat dels Estats Units, principal valedor del Marroc a la zona, EUA no va veure indicis de terrorisme islàmic al Sàhara Occidental.[34] Al contrari, la diplomàcia dels Estats Units, segons les filtracions de WikiLeaks, considerava que Al-Qaida del Magrib Islàmic constituïa una amenaça per als sahrauís i els que ocasionalment s'allotjaven amb ells en els campaments de refugiats, singularment espanyols.[35]

Partit Istiqlal[modifica | modifica el codi]

Per la seva banda, el partit governamental marroquí, Istiqlal, va denunciar en un comunicat el 9 de novembre que "l'intent d'algunes persones per explotar un moviment social que té lloc en el context de la llibertat, la pluralitat i el aperturisme" i que " no consentirà el xantatge i la manipulació política", assenyalant els avenços de tot ordre que ha viscut el Sàhara Occidental sota el regnat de Mohammed VI.[4] D'altra banda, la delegació marroquí a les converses promogudes per Nacions Unides per a la descolonització del Sàhara Occidental que es va reunir el dia 9 de novembre amb representants de les Nacions Unides, assenyalà en el moment de suspendre's les reunions fins desembre:

« No podem seguir sota el mateix marc ni en les mateixes condicions, d'aquí la necessitat de donar una nova dinàmica i un nou impuls qualitatiu a aquestes negociacions. »
— Taib Fassi Fihri, ministre marroquí d'Assumptes Exteriors.[5]

Crítiques a la premsa espanyola[modifica | modifica el codi]

A la premsa occidental, i singularment la premsa espanyola, no se li va permetre viatjar al Sàhara Occidental a informar dels esdeveniments. Tant el govern de Marroc com la companyia aèria estatal, Royal Air Maroc, van impedir que diversos periodistes espanyols cobrissin la informació, sent expulsats aquells que aconseguiren entrar a la zona com la cadena SER (Àngels Barceló) o retirant l'acreditació al corresponsal del diari ABC durant vuit anys, Luis de Vega.[36] El govern de Marroc, a través del seu ministre de Comunicació, justificà l'actuació amb un comunicat oficial en el que acusà als periodistes espanyols, citant expressament a Antena 3, els diaris El País i ABC, la cadena SER i l'agència EFE, de "recórrer sistemàticament a procediments fal·laços, tècniques innobles, manipulacions abjectes i muntatges immunds" en "una autèntica deriva odiosa i racista amb greu manipulació de l'opinió pública espanyola" quan informaven sobre Marroc.[36]

Crítiques a la posició europea[modifica | modifica el codi]

Des del 25 de novembre, en què el Parlament Europeu es pronuncià en favor d'una investigació independent dels esdeveniments, el Primer Ministre marroquí considerà que la resolució no els obligava a res i que interferia en assumptes de la sobirania marroquina, i assenyalà que estava fortament influenciada pel Partit Popular d'Espanya.[37] Els partits polítics marroquins van convocar una manifestació a Casablanca pel dia 28 de novembre en protesta per la resolució de l'eurocambra.[22] Centenars de milers de persones es manifestaren a Casablanca, amb el primer ministre marroquí a la capçalera i sota el lema Ahir i avui, el Sàhara sempre marroquí, desfilant pels carrers més cèntrics de la ciutat sota banderes del Marroc i retrats del rei Mohammed VI, mentre a les pancartes la majoria de les al·lusions criticaven l'actitud del Partit Popular espanyol.[38]

Per la seva part, els sindicats marroquins, després d'una reunió amb el Ministre de l'Interior marroquí, encapçalada pel majoritari, la Confederació Democràtica del Treball, es varen sumar a la convocatòria de les forces polítiques i convocaren a la vegada una vaga pel dilluns, 29 de novembre, a les empreses espanyoles establertes al Marroc, com a rebuig a la posició del Parlament Europeu, adoptada, al seu parer, sota pressió del Partit Popular espanyol,[39] si bé el govern marroquí desautoritzà pocs dies després la convocatòria de vaga, afirmant que convenia evitar tot allò que "atemptés contra els interessos dels operadors econòmics que contribueixen a l'apropament entre els pobles marroquí i espanyol".[40]

Mitjans de comunicació marroquins[modifica | modifica el codi]

Els mitjans de comunicació de Marroc estan subjectes a una legislació que no permet la llibertat de premsa. La televisió marroquina considera que el país havia patit una conspiració preparada per Algèria, enviant des dels camps de Tindouf, on es troben milers de refugiats sahrauís, persones "entrenades militarment a Cuba" per a activar la violència al Sàhara Occidental. Segons aquesta versió, el servei secret algerià (DRS) finançà amb 4'5 milions d'euros, les accions d'Al-Aaiun. Inclús el diari opositor, Libération, va veure la mà d'Al-Qaida del Magrib Islàmic en els enfrontaments.[41]

Reaccions internacionals[modifica | modifica el codi]

  • UE Unió Europea: la Comissió Europea expressà la seva preocupació per l'"onada de violència", lamentant les víctimes mortals i demanant a las parts que mantinguessin la calma i evitessin la violència.[4] Més enllà, el Parlament Europeu afirmà la conveniència d'una investigació independent i internacional sobre els fets, instant a Marroc a permetre el lliure accés de la premsa a la zona i condemnant els incidents violents.[42]
  • ONU Nacions Unides: les Nacions Unides anunciaren l'11 de novembre la celebració d'una reunió extraordinària del Consell de Seguretat, en la que compareixerien el Secretari General, Ban Ki-moon i l'enviat especial del mateix, Christopher Ross.[43] En aquesta reunió, Christopher Ross presentà el resultat de les converses que celebraren les parts i que coincidí amb els enfrontaments, dins de la ronda de contactes per al procés de descolonització. El Consell de Seguretat recolzà la MINURSO i les gestions de Ross, i rebutjà "la violència a Al-Aaiun i al campament de Gdeim Izik", al mateix temps que expressà les seves condolences pels morts i ferits.[42]
  • ESP Estat espanyol: el Govern espanyol, a través de la ministra d'Afers Exteriors i del vicepresident primer del Govern, Trinidad Jiménez i Alfredo Pérez Rubalcaba respectivament, manifestaren "preocupació" i "condemna de la violència" per l'assalt i els enfrontaments, sense arribar a condemnar el govern marroquí explícitament. La posició d'Espanya sobre els fets no va variar substancialment, raonant-ho en una falta de dades sobre el que havia passat realment donada la manca d'informació independent.
  • FRA França: Marroc va expulsar del país al diputat francès Jean-Paul Lecoq, que tenia la intenció de viatjar a Al-Aaiun, fet que va provocar la condemna del ministre d'Afers Exteriors francès, Bernard Kouchner, que va qualificar la situació a la zona com a "molt greu".[45]
  • Regne Unit Regne Unit: El secretari d'Estat d'Exteriors del Regne Unit, Alistair Burt, va assenyalar des d'Alger, després d'entrevistar-se l'11 de novembre amb el ministre d'Estat delegat per a Afers del Magrib d'Algèria, Abdelkader Messahel, que el seu país seguia els successos del Sàhara Occidental "amb molta preocupació i inquietud" i va considerar que la violència desencadenada a la zona era "l'expressió de la frustració viscuda fins ara" i va reclamar la celebració del referèndum sobre l'autodeterminació del territori.[46]
« Avui dia [10 de novembre], els representants de l'aerolínia governamental Royal Air Maroc (RAM) segueixen sense deixar embarcar per a l'Al-Aaiun a l'aeroport de Casablanca a una desena de corresponsals estrangers. La premsa internacional interessada per la qüestió del Sàhara Occidental és objectiu directe de les autoritats marroquines. Al disposar d'un estatut avançat davant la Unió Europea i ser candidat a la seva integració, el Marroc no pot prohibir el dret a la imatge i l'accés a la informació. »
— RSF[47]

Conclusió de la crisi segons la Unió Europea[modifica | modifica el codi]

El 13 de desembre la Unió Europea, en el marc del Consell d'Associació UE-Marroc, va manifestar la seva preocupació pel conflicte del Sàhara, va lamentar la pèrdua de vides humanes i la violència i va insistir en la necessitat de trobar una solució justa, alhora que va signar amb el Marroc tres acords de cooperació en matèria econòmica: un sobre liberalització comercial agrícola i pesquera, un altre que establia un mecanisme de resolució de diferències comercials i un tercer que permetia la participació marroquina en programes comunitaris. Les parts van considerar tancat el conflicte per l'assalt al campament sahrauí i la Unió Europea va valorar que "el partenariat amb el Marroc té un valor fonamental per a la UE". En paraules de Steven Vanackere, ministre belga d'Exteriors i president de torn de la Unió, "tots, inclosos els marroquins, lamentem la violència", i "crear la màxima transparència, afavoreix la solució".[48]

La ministra d'Afers Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, que no va assistir a la trobada, es va manifestar també en termes similars, arribant a declarar que "cap esdeveniment alterarà la relació que tingui la Unió Europea amb el Marroc. Per a la Unió, el Marroc és un soci estratègic, que adquireix una importància fonamental en molts assumptes que considerem d'extraordinària rellevància, com els fluxos migratoris, la cooperació antiterrorista i els acords comercials".[48]

El ministre marroquí d'Exteriors, present a la reunió, va assenyalar que havia "aprofitat l'ocasió per restablir la veritat i relatar els fets tal com han ocorregut els incidents de l'Al-Aaiun" i que el més important eren les negociacions que es portaven amb el Polisario en el marc de Nacions Unides i que es reprendrien pocs dies després, entre el 16 i el 18 de desembre. Ni el ministre marroquí ni la Unió Europea van aclarir si aquestes explicacions del Marroc havien estat suficients.[49]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Human Right Watch confirma la cifra de muertos reconocida por Marruecos» (en castellà). El País, 20 de novembre 2010. [Consulta: 20-11-2010].
  2. «El Gobierno reprocha la actuación de Marruecos en el Sáhara» (en castellà). El País, 12 de novembre 2010. [Consulta: 12-11-2010].
  3. «La Policía Marroquí registra domicilio por domicilio en El Aaiún» (en castellà). Canarias24, 11 de novembre 2010. [Consulta: 11-11-2010].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Escaramuzas en varios barrios de El Aaiún tras una noche de calma» (en castellà). El País, 9 de novembre 2010. [Consulta: 9-11-2010].
  5. 5,0 5,1 5,2 «Marruecos eleva a 163 el número de detenidos en El Aaiún» (en castellà). El País, 10 de novembre 2010. [Consulta: 10-11-2010].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «Batalla campal en El Aaiún: Marruecos habla de dos policías fallecidos y el Polisario asegura que hay un saharaui muerto» (en castellà). El País, 8 de novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  7. 7,0 7,1 «Mueren tres marroquíes y un saharaui durante el asalto al campamento de El Aaiún» (en castellà). Cadena Ser, 8 de novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  8. 8,0 8,1 «Los saharauis cifran en más de 4.500 los heridos y en más de 2.000 los detenidos en El Aaiún» (en castellà). La Vanguardia, 11 de novembre 2010. [Consulta: 11-11-2010].
  9. «Los cuerpos sin identificar en El Aaiún podrían superar el centenar» (en castellà). La Vanguardia, 11 de novembre 2010. [Consulta: 11-11-2010].
  10. «Marruecos toma por asalto el campamento de protesta en el Sahara Occidental» (en castellà). BBC Mundo, 8 novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  11. «Marruecos y el Polisario se reúnen en Nueva York pese al enfrentamiento en El Aaiún» (en castellà). El País, 8 novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  12. 12,0 12,1 «Zapatero envía a Moratinos a Argel tras el estallido de la crisis en el Sáhara» (en castellà). El País, 10 novembre 2010. [Consulta: 10-11-2010].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 «Los sucesos de El Aaiún marcan un antes y un después en el conflicto saharaui» (en castellà). 20minutos, 10 de novembre 2010. [Consulta: 10-11-2010].
  14. 14,0 14,1 «La patata caliente del Sahara» (en castellà). 20minutos, 14 de novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  15. «Mohamed VI combina palo y zanahoria con los saharauis que protestan fuera de El Aaiún» (en castellà). El País, 6 de novembre 2010. [Consulta: 6-11-2010].
  16. 16,0 16,1 16,2 «El desafío del campamento de Agdaym Izik» (en castellà). El País, 08-11-2010. [Consulta: 8 novembre 2010].
  17. «Siete mil jaimas contra Marruecos» (en castellà). El País, 1-11-2010. [Consulta: 8 novembre 2010].
  18. «Marruecos guarda silencio sobre la retención de tres españoles» (en castellà). El País, 6 de novembre 2010. [Consulta: 8-11-2010].
  19. «Mohamed VI combina palo y zanahoria con los saharauis que protestan fuera de El Aaiún» (en castellà). El País, 06-11-2010. [Consulta: 8 de novembre 2010].
  20. 20,0 20,1 «Rabat muestra depósitos de cadáveres vacíos para desmentir al Polisario» (en castellà). El País, 21-11-2010. [Consulta: 21 novembre 2010].
  21. «El Polisario: "Hay cuerpos degollados o con impactos de bala en las calles de El Aaiún"» (en castellà). 20minutos, 10 de novembre 2010. [Consulta: 10-11-2010].
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 «Las fuerzas marroquíes agredieron a saharauis inconscientes, según Human Rights Watch» (en castellà). El País, 26 de novembre 2010. [Consulta: 26-11-2010].
  23. «Amnistía corrobora que en El Aaiún se produjeron torturas generalizadas a detenidos» (en castellà). El Mundo, 2 de desembre 2010. [Consulta: 2-12-2010].
  24. «Una ONG marroquí denuncia que se violó la ley en el desalojo del campamento de El Aaiún» (en castellà). ABC, 24 de desembre 2010. [Consulta: 24-12-2010].
  25. «Una ONG se querella en la Audiencia contra Marruecos por la muerte de un español» (en castellà). El País, 16 de novembre 2010. [Consulta: 16-11-2010].
  26. «La familia del español muerto en El Aaiún se querella contra Cherkaui por lesa humanidad y asesinato» (en castellà). El País, 22 de novembre 2010. [Consulta: 22-11-2010].
  27. «La Fiscalía de la Audiencia considera delito de lesa humanidad el desmantelamiento del campamento saharaui» (en castellà). El País, 26 de novembre 2010. [Consulta: 26-11-2010].
  28. «El Congreso limita la jurisdicción universal de la justicia española» (en castellà). El País, 25 de juny 2009. [Consulta: 26-11-2010].
  29. «El Polisario avisa de que un clamor de guerra recorre el Sáhara» (en castellà). El País, 19 de novembre 2010. [Consulta: 19-11-2010].
  30. «Marruecos denuncia un "plan de desestabilización" financiado por Argelia"» (en castellà). Europa Press, 11 de novembre 2010. [Consulta: 13-11-2010].
  31. «Vandalisme en Laayoune» (en francès). MAP, 15 de novembre 2010. [Consulta: 15-11-2010].
  32. «Rabat contraataca con un vídeo en el que saharauis vejan a marroquíes» (en castellà). El País, 16 de novembre 2010. [Consulta: 16-11-2010].
  33. «Marruecos insinúa que los activistas saharauis tienen lazos con Al Qaeda» (en castellà). El País, 17 de novembre 2010. [Consulta: 18-11-2010].
  34. «EE.UU. no ve indicios de terrorismo islámico en el Sahara Occidental» (en castellà). diari ABC, 18 de novembre 2010. [Consulta: 18-11-2010].
  35. «Washington descarta los vínculos entre el Frente Polisario y Al Qaeda» (en castellà). El País, 3 de desembre 2010. [Consulta: 4-12-2010].
  36. 36,0 36,1 «El Gobierno marroquí denuncia la "deriva odiosa y racista" de la prensa española» (en castellà). El País, 14 de novembre 2010. [Consulta: 14-11-2010].
  37. «Marruecos acusa al PP de la 'precipitada e injusta' condena de la Eurocámara» (en castellà). El Mundo, 26 de novembre 2010. [Consulta: 26-11-2010].
  38. «Marcha en Casablanca contra la política del PP sobre Marruecos» (en castellà). El País, 29 de novembre 2010. [Consulta: 29-11-2010].
  39. «Los sindicatos marroquíes convocan una huelga en las empresas españolas» (en castellà). El País, 27 de novembre 2010. [Consulta: 27-11-2010].
  40. «Rabat veta la huelga sindical en las empresas españolas en Marruecos» (en castellà). El País, 27 de novembre 2010. [Consulta: 27-11-2010].
  41. «Marruecos aplica la ley marcial a los saharauis» (en castellà). El País, 14 de novembre 2010. [Consulta: 14-11-2010].
  42. 42,0 42,1 «La Eurocámara aprueba su 'firme' condena a la violencia en el Sáhara» (en castellà). El Mundo, 25 de novembre 2010. [Consulta: 25-11-2010].
  43. «El cónsul en Rabat viaja a El Aaiún para investigar si un español murió en la revuelta» (en castellà). El País, 12 de novembre 2010. [Consulta: 12-11-2010].
  44. «Argelia garantiza a EE.UU. que no irá a la guerra por el Sáhara» (en castellà). El País, 4 de desembre 2010. [Consulta: 4-12-2010].
  45. «El Gobierno español sabía que Rabat lanzaría el asalto» (en castellà). El País, 10 de novembre 2010. [Consulta: 10-11-2010].
  46. «El Reino Unido "sigue con mucha preocupación e inquietud" la situación» (en castellà). ABC, 11 de juny 2010. [Consulta: 11-6-2010].
  47. «RSF dice que no dejan a periodistas viajar a El Aaiún» (en castellà). AFP, 10 de novembre 2010. Arxivat de l'original el 2012-06-30. [Consulta: 10-11-2010].
  48. 48,0 48,1 «España y la UE dan por zanjada la crisis de El Aaiún con la firma de tres acuerdos» (en castellà). El País, 13 de desembre 2010. [Consulta: 13-12-2010].
  49. «Marruecos defiende ante la UE su actuación en Marruecos» (en castellà). EFE. diari ABC, 13 de desembre 2010. [Consulta: 13-12-2010].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Protestes i revoltes ciutadanes a la dècada del 2010
Primavera Àrab Tunísia (2010) · Egipte (2011) · Líbia (2011) · Iemen (2011) · Síria (2011 - ) · Bahrain (2011-)
Altres Sàhara Oriental (2010 -11) · Grècia (2010-11) · Portugal (2011) · França (2011) · Espanya (2011-12) · Turquia (2013) · Brasil (2013) · Ucraïna (2013-14)

Coord.: 27° 09′ 13″ N, 13° 12′ 12″ O / 27.1536°N,13.2033°O / 27.1536; -13.2033