Engelbert de la Mark

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Engelbert III de la Mark

Escut de la nissaga de la Mark
Naixement 1304
Defunció 25 d'agost de 1368
Brühl
Sepultura Catedral de Sant Lambert (Lieja)
Colònia
Residència Lieja, Colònia
Altres noms von/van der Mark,
Títol Príncep-bisbe de Lieja
Arquebisbe de Colònia
Mandat L.: 1345-1364
C.:1364-1368
Predecessor L.: Adolf de la Mark
C. Adolf III de la Mark
Successor L.: Joan d'Arkel
Frederic III de Saarwerden
Religió Catolicisme
Pares p.: Adolf II
m.:Matilde d'Arenberg

Engelbert III de la Mark[1](altres ortografies van der Mark, von der Mar(c)k), (nascut el ±1304- mort el 25 d'agost de 1368) fou príncep-bisbe del Principat de Lieja de 1345 a 1364 i Arquebisbe de Colònia de 1364 fins a la seva mort.[2]

Jovenesa[modifica | modifica el codi]

Era el segon fill del comte Engelbert II de la Mark i de Matilde d'Arenberg, als afores de Lovaina. Com de costum, per ell només quedava la carrera eclesiàstica, la successió al comtat era reservada al primogènit.

Nomenat sense elecció[modifica | modifica el codi]

El 1332, a l'edat de 28 esdevingué prebost al capítol de Sant Lambert a Lieja, sostingut per el seu tio, el príncep-bisbe Adolf II al qual va succeir el 1345. Va ser nominat des d'Avinyó per Climent VI, sense concertació amb el capítol. «A cap bisbat alemany la mudança del papa vers Avinyó va tenir conseqüències més perjudicials que a Lieja. No sol·licitat, va enviar-li […] el nebot del bisbe anterior, un favorit francès. Malgrat que feia mals averanys, el capítol havia d'ésser content amb la injunció del papa i del rei de França»[3]

Lieja: la lluita contra els estaments continua[modifica | modifica el codi]

Engelbert va continuar la política de confrontació del seu tio i, com ell, als estats del 30 de març de 1346, no va respectar els estatuts de la Pau de Fexhe. Així va suscitar un aixecament general de les Bones Viles que van aliar-se amb les viles brabançones Lovaina i Brussel·les. El 19 de juliol següent, el bisbe va patir una desfeta contra les milícies de Lieja i d'Huy. Engelbert va haver de fugir. Al setembre, les milícies van destruir els castell de Clermont-sous-Huy, a penes eixamplat i fortificat per a Adolf, després el d'Hamal i el de Chokier.[4] El juny, Joan Piacentini, l'arquebisbe de Ravenna i legat del papa arribà a Lieja per a temptar en va de reconciliar els estaments amb el sobirà. El juliol de 1347 les milícies van incendiar el castell d'Argenteau, des del qual un senyor-rapinyaire tenia el costum d'extorquir un peatge als navegants al Mosa i que s'havia aliat amb els Limburguesos per a atacar Lieja al seu flanc oriental.

El 21 de juliol de 1347, a Tourinnes o Waleffe, les milícies van estar en desavantatge contra una coalició d'Englebert i el duc de Brabant. Després de la desfeta de les milícies, Waremme està incendiada. 10.000 liegesos haurien mort.[5] El tractat Pau de Waroux va restaurar quasi tot el poder absolut del sobirà, tret de les llibertats ancianes, que elles almenys van ser confirmades; que la lliga de les Bones Viles pot continuar d'existir i que les decisions de la justícia han de ser registrades.[6] De més, Lieja va haver de pagar un ban de 150.000 florins d'or. El duc de Brabant va ocupar la bona vila de Sint-Truiden i destituir el consell dels tinents del burgmestre. El 1349, la pesta negra va delmar la població i apaivagar fins a cert punt els conflictes.

El 17 de gener de 1361, Teodoric d'Heinsberg, el darrere comte de Loon va morir sense hereu. El seu parent més proper, Jofré de Dalenbroek va pretendre al comtat. Aquesta vegada, les milícies i l'exèrcit del bisbe van fer causa comuna i junts van ocupar les ciutats looneses d'Hasselt, Bilzen, Stokkem i Maaseik. Beringen obté l'estatut de Bona Vila i el 16 de gener, Sint-Truiden tornà a obtenir el seu consell. En tornar victoriós a Lieja, Engelbert va baixar les tarifes que els escabins havien augmentat i va prendre unes mesures per a contenir l'avarícia escabinal i fixar arbitris equitables.[7] Mentrestant el 1362, Dalenbroek va vendre els seus drets sobre Loon al senyor Arnold de Rummen que va reivindicar el territori que considerava seu. Englebert va declarar nul·la aquesta venda. Ambdós camps van enviar delegats prop de l'emperador Carlos IV a Praga que va decidir que el comtat de Loon esqueia definitivament al principat de Lieja.[8] Als estats de maig 1364, Engelbert anuncià la seva promoció com arquebisbe de Colònia.

Durant el període de sede vacante, Arnold de Rummen va tornar a ocupar Loon, però les milícies de Lieja, conduïdes per quatre canonges, van assetjar Herk-de-Stad fins a la rendició. Arnold havia fugit.

Colònia percaçada i aviat perduda[modifica | modifica el codi]

Ja havia temptat una primera vegada de postular la seu de Colònia el 1362, però el seu nebot, Adolf III de la Mark va guanyar el sufragi. Quan aquest va marxar el 1364 per a esdevenir comte de Clèveris, Engelbert va guanyar el plet prop d'Urbà V que va nomenar-lo. Malalt i vell, gaire no era capaç d'administrar el bisbat tan enyorat i ja el 1366 va haver d'acceptar que el capítol li afegís un coadjutor, que va d'haver de mitjançar entre els de la Mark i els d'Arnsberg.


El 25 d'agost de 1368, Adolf va morir Brühl i va ser sebollit a la catedral de Colònia.


Precedit per:
Adolf de la Mark
Príncep-bisbe del Principat de Lieja
13441364
Succeït per:
Joan d'Arkel



Precedit per:
Adolf III de la Mark
Arquebisbe de Colònia
13641368
Succeït per:
Frederic III de Saarwerden

Referències i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. Es diu III, per què era el tercer bisbe d'aquest nom a Colònia. A la nissaga hi ha un altre Engelbert III de la Mark, el seu nebot i comte de la Mark
  2. Claude Mélard,Englebert de la Mark, Chronologie de la principauté de Liége, consulta el 4 de març 2012
  3. Traduït de l'alemany de: Karl Morz Fabritius, Englebert de la Marck (1345-...), Geschichte des Hochstifts Luttich, Leipzig, Editorial Weidmannschen Buchhandlung, 1792, pàgina 163 (en català: Història del principat bisbal de Lieja (alemany))
  4. Fabritius, op.cit., p. 165
  5. Fabritius, op.cit., pàgina 166
  6. Claude Mélard, Englebert de la Marck, Chronologie de la principauté de Liége, consulta el 5 de març 2012
  7. Fabritius, op.cit. pàgina 169; Mélard, op.cit.
  8. Fabritius, op.cit., pàgina 169