Silvicultura

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Enginyeria forestal)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plantació d'Avet Douglas (Lorena, França)

La silvicultura (del llatí "silva", selva o bosc i de "cultura", conreu) és la ciència, la tècnica i l'art de gestionar les masses forestals. La silvicultura té el paper d'ajudar a evolucionar els boscos aprofitant els factors ecològics, segons els principis de l'ecologia forestal, i les potencialitats naturals a fi d'optimitzar de manera duradora els productes i els serveis segons les necessitats humanes. El silvicultor vetlla principalment per la regeneració, la formació i la collita dels arbres. La silvicultura permet obtenir un valor econòmic, paisatgístic i mediambiental, com ara combatre l'erosió en terrenys amb pendent o fixar dunes com en les Landes de Gascunya.

La silvicultura sostenible[1]reforça la idea que la gestió ha de vetllar per no sobreexplotar el medi i que no perdi el seu potencial cap el futur ni la seva capacitat de resistència ecològica, per exemple de cara l'escalfament climàtic. Certes maneres de gestió aporten una atenció més sostinguda cap el medi ambient i la biodiversitat.

Història[modifica | modifica el codi]

Especialment a l'Europa del Nord hi ha una tendència a la mecanització de la silvicultura

A la Xina antiga l'emperador Qin Shi Huangdi el 221 aC va ordenar cremar totes les obres escrites indesitjables però fent excepció dels llibres sobre medicina,agricultura i silvicultura.[cal citació] Històricament els boscos han anat desapareixent convertits en camps agrícoles o terrenys degradats. Aquesta tendència continua en les selves tropicals però en els països desenvolupats les superfícies forestals han augmentat des de 1950. Això ha estat possible gràcies a la regeneració natural dels boscos i a la repoblació artificial. L'èxode rural i l'abandonament dels terrenys agrícoles hi ha tingut un gran paper.

Factors condicionants[modifica | modifica el codi]

La gestió de les masses forestals es determina per una sèrie de factors, els principals dels quals són:

Factors del medi
Com ara la temperatura, règim pluviomètric, severitat dels vents, insolació, orografia, altitud, profunditat del sol. És clar que no pot aplicar-se la mateixa silvicultura als tròpics que a la mediterrània, en muntanyes de forta pendent o al pla, a terrenys profunds o a d'altres que tenen una prima capa de sol.
Factors econòmics
L'economia és la mesura de la silvicultura. És clar, per exemple, que una societat que depengui de la llenya com a combustible, com passava a casa nostra fa no tants anys, aplicarà una silvicultura diferent de la que tingui altres fonts d'energia més barates i còmodes. Per altra banda, el cost de la mà d'obra té una gran importància a l'hora de programar actuacions forestals. A molts països, al moment present la silvicultura té una molt baixa o nul·la rendibilitat, i es fa cada vegada més depenent de subvencions dels estats.

Factors socials. Els boscos són un bé que les societats valoren diferentment segons les seves sensibilitats i prioritats. En el món actual és normal que a les àrees més desenvolupades hi hagi unes sensibilitats ecològiques, de lleure i estètiques que influeixen de manera decisiva sobre el tipus de silvicultura a aplicar.

Paràmetres d'actuació[modifica | modifica el codi]

El silvicultor pot actuar sobre una sèrie de paràmetres, de manera que el seu conjunt configurarà el tipus de silvicultura. Aquests són els principals.

Distribució diametral dels arbres. Una massa forestal pot ser que estigui formada per arbres de diàmetre, i per tant edat, molt similar, o molt diferent. En el primer cas es té un bosc regular i en el segon un bosc irregular.

Diàmetre màxim dels arbres. Depenent de l'edat a què es tallin els arbres, podem tenir boscos amb arbres de major o menor talla.

Densitat de peus. És la quantitat de peus per unitat de superfície, normalment per hectàrea. Fa que un bosc sigui més espès o més clar.

Densitat de coberta. Les capçades dels arbres intercepten la llum del sol, fent que a terra hi arribi més o menys llum. Controlant la densitat de peus i la seva edat es controla la densitat de coberta.

Forma de reproducció. Hi ha arbres que es reprodueixen per rebrot, i d'altres no. En general els caducifolis rebroten de soca després de ser tallats, mentre les coníferes no ho fan. Quasi tots els arbres poden reproduir-se per llavor. Hi ha alguns arbres que no poden reproduir-se de manera satisfactòria per cap dels dos sistemes, i han de fer-ho a viver forestal, per ser trasplantats posteriorment.

Composició de la massa. Podem tenir masses forestals uniformes, formades per una sola espècie, o mixtes, en què conviuen espècies diferents. El grau en què una massa és mixta pot ser molt variable, tan pel que fa al nombre d'espècies diferents presents, com a les seves quantitats relatives.

Espècies d'arbres. Fins a cert punt, podem escollir les espècies que componen la massa forestal, dintre de les limitacions que imposen els factors condicionants esmentats a la secció precedent. La manera de fer-ho pot ser per eliminació progressiva de certes espècies, o per introducció de noves, per mitjà de llavor o plantes de viver.

Principals tipus de masses[modifica | modifica el codi]

De manera simplificada, podem tipificar les masses de la següent manera:

Bosc alt/bosc baix. Si la major part dels peus d'una massa són de gran diàmetre, i per tant de gran alçada, tenim un bosc alt. Contràriament, si els arbres són de petit diàmetre. estem davant un bosc baix. Entremig tenim el bosc mitjà. Tradicionalment el bosc baix s'explota per llenya i pals, i l'alt per fusta.

Bosc regular/bosc irregular. Si tots els arbres són d'un mateix diàmetre, i per tant edat similar, tenim un bosc regular. Si els diàmetres dels arbres es distribueixen en mides diferents, tenim un bosc irregular. El bosc regular és més fàcil de gestionar, no obstant l'irregular té una sèrie d'avantatges, que s'assenyalen més endavant. La majoria de boscos de coníferes del Pirineu són regulars, mentre els boscos d'alzina solen ser irregulars.

Bosc mono específic/bosc mixt. Quan a una massa forestal tots o la majoria dels arbres són d'una mateixa espècie, tenim un bosc mono específic. Per contra, si hi ha una barreja d'espècies, tenim un bosc mixt. El bosc mono específic és més senzill de gestionar, mentre el mixt té una sèrie d'avantatges: major diversitat biològica, millor resistència a plagues, que normalment només afectaran una de les espècies, millor aspecte estètic. A Santa Pau, a la Garrotxa, per exemple, podem trobar exemplars de tots dos tipus: fagedes i alzinars, com mono específics, i boscos d'alzina i roure, i boscos caducifolis mixtos (roure, castanyer, freixe,tell, trèmol, cirerer), com a exemple de bosc mixt.

Plantacions en terres agrícoles. Algunes terres que havien estat de conreu agrícola han set aforestades. Normalment a la plantació els arbres es planten en fileres, per facilitar el manteniment i actuacions silvícoles. A les planes de la Selva podem trobar nombroses plantacions de pollancres i plàtans, que són arbres de creixement ràpid (torn de 18 anys). A Catalunya també s'han fet algunes plantacions d'espècies “nobles”, (noguer, cirerer, freixe, roure, plàtan fals), destinades a produir fusta de qualitat amb torns de 50 a 80 anys.

Successió[modifica | modifica el codi]

En absència de l'acció de l'home es produeix una successió vegetal natural. Axó és degut sobretot a la diferent tolerància de les espècies a la manca de llum. Quan s'ha produït una gran pertorbació, les primeres espècies que s'estableixen són les denominades pioneres, que prosperen amb gran quantitat de llum, i tenen un sistema de reproducció amb forta producció de llavor i facilitat de disseminació. Una vegada s'ha establert el bosc pioner, va sent substituït per comunitats més tolerants a la falta de llum, capaces de créixer sota coberta. Quan es planteja una actuació forestal, cal tenir doncs molt present aquest fet.

Actuacions silvícoles[modifica | modifica el codi]

Per aconseguir els seus objectius, l'home realitza un seguit d'actuacions a les masses forestals, que podem tipificar de la següent manera.

Estassada de matoll, o sotabosc[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'eliminar totalment o parcialment la vegetació no arbòria que hi ha en un bosc o massa forestal. L'eliminació parcial pot fer-se de forma zonal, o per franges. Els objectius de l'operació són reduir la càrrega de foc, millorar la transitabilitat, reduir la competència pels arbres, millorar l'estètica. Els inconvenients són l'eliminació involuntària de plançons d'arbre, l'empobriment de l'hàbitat, l'exposició més gran del sol als agents erosius. Alguns dels inconvenients es poden reduir fent una estassada parcial.

Aclarides[modifica | modifica el codi]

Aclarir és eliminar una part dels arbres d'una massa forestal, a fi d'afavorir el creixement dels que es deixen en peu. S'eliminen els peus pitjors, sobretot si fan competència a arbres de futur. A mesura que els arbres van creixen necessiten més espai, i per tant és normal que periòdicament es facin aclarides. En els boscos irregulars, quan es fan aclarides es recol·lecten els arbres que han arribat al diàmetre d'explotació. És important tenir en compte que l'aclarida incrementa la il·luminació que entra al bosc, i que a més il·luminació tindrem un creixement major del sotabosc.

Tallades a reu[modifica | modifica el codi]

Com que als boscos regulars tots els arbres arriben a final de cicle a l'hora, s'han de tallar tots al mateix temps. Per disminuir l'impacte es pot procedir a tallar per zones o franges, amb una diferència d'uns quants anys.

Podes[modifica | modifica el codi]

Podar o esporgar és eliminar o retallar branques d'un arbre. En silvicultura la poda té dues finalitats, la primera és aconseguir un tronc net de nusos, a fi d'obtenir fusta de qualitat. La segona és afavorir que l'arbre creixi recte, el que s'aconsegueix primant la guia central de l'arbre. A aquest darrer tipus de poda se l'anomena de formació. Les coníferes no requereixen poda de formació, ja que creixen normalment rectes.

Al bosc que és suficientment espès es produeix una poda natural de les branques inferiors de l'arbre, per manca d'il·luminació. Per altra banda la competència dels arbres fa que vagin a buscar la llum, i per tant creixen rectes. Així doncs, per moltes espècies no cal podar. A les plantacions, a on la densitat de peus sol ser força més baixa, normalment cal realitzar podes.

Silvicultura sostenible[modifica | modifica el codi]

La silvicultura sostenible consisteix en una gestió del bosc que asseguri la seva continuïtat en el temps. Per tant ha de conservar la qualitat del sol, i preveure la correcta regeneració i substitució dels arbres que s'extreuen. Cal tenir present que una silvicultura pot ser sostenible, i a més milloradora, de manera que es treballi per un futur millor. També pot succeir el contrari, i que sigui més o menys degradadora.[2]

Objectius[modifica | modifica el codi]

  • Els objectius fixats: a mitjà i llarg termini contribueixen de manera decisiva a l'elecció silvícola. Generalment s'associen objectius múltiples: la gestió es diu « integrada » o « multifuncional». Però certs objectius generals o transversals són presos en compte en totes les silvicultures:
  • objectiu de conservació per profit de les generacions futures, cés a dir gestió sostenible, aquest objectiu prohibeix tota transformació irreversible; imposa mantenir la biodiversitat;
  • objectiu de mantenir o de conduir el bosc cap els mosaics d'ecosistemes més estables;
  • objectiu de mantenir els tipus de paisatges característics
  • Altres objectius afecten específicament una zona determinada ; per exemple, l'acollida de públic,la protecció d'un paisatge remarcable, la retenció de la neu,la preservació d'un medi o una espècia rars.

Objectius econòmics[modifica | modifica el codi]

La silvicultura ha d'ajustar la seva oferta de fusta a la demanda,cosa difícil, ja que els boscos creixen molt lentament. Per exemple a la França del segle XVIII Colbert va fer plantar roures per la marina però quan els arbres van ser madurs els vaixells ja es feien d'acer. Una tempesta, els incendis forestals etc. també afecten l'oferta.

A Espanya i França, a la primera meitat del segle XX es va impulsar cultivar espècies de pins resinoses però es van desenvolupar resines sintètiques que van fer davallar l'interès de la resina natural.

Objectius ecològics[modifica | modifica el codi]

Repoblació forestal

A llarg termini, la silvicultura necessita una certa diversitat genètica. El bosc natural o poc antropitzat juga un paper de conservació genètica d'espècies animals i vegetals. Poden caldre operacions silvícoles destinades a convertir poblacions d'arbres molt artificials en poblacions més naturals per assegurar la perennitat dels seus elements. A més un bosc protegirà millor contra allaus o esllavissades si presenta una estructura i de classes d'edat adaptada.

En les tallades completes cal deixar un passadís biològic tot deixant una banda d'arbres sense tallar.

Segons un estudi del CEMAGREF que compara la biodiversitat dels boscos europeus explotats i no explotats després de 20 anys[3] conclou que a Europa la riquesa d'espècies animals i vegetals tendeix a ser menor en els boscos explotats que en aquells no explotats, però els resultats difereixen segons les espècies.

Les espècies pioneres de plantes amb flors i falgueres poden resultar afavorides per les tallades, ja que els donen espai i llum. Per contra, la riquesa específica de molses, líquens, de coleòpters saproxílics i en menor mesura de bolets és més feble en boscos explotats. Al voltant de 7.000 espècies d'insectes, bolets, molses i rosegadors depenen directament de la fusta morta i moltes altres en depenen de manera indirecta, però la fusta morta manca en la silvicultura tradicional.

Tècnica[modifica | modifica el codi]

Règims i tractament silvícoles[modifica | modifica el codi]

A la zona de clima temperat es distingeixen 6 tipus de règims silvícoles

  1. Tallada rasa:Es tallen tots els arbres del bosc que acostumen a tenir la mateixa edat
  2. Bosc gros regular: S'aprofiten els arbres que han arribat a la seva maduresa completa
  3. Bosc gros irregular (eventualment mesclat i/o enjardinat), amb la tallada d'arbres de diverses edats
  4. Mescla de bosc gros i bosc menut.
  5. Bosc menut:s'aprofiten els brots de soca, per exemple en castanyers o en alzines per a fer carbó vegetal.
  6. Mescla bosc gros resinós i bosc menut.

Silvicultura propera a la natura[modifica | modifica el codi]

Per tal de superar les diferències que pot haver-hi entre la "gestió de l'ecosistema" i la "gestió silvícola" alguns silvicultors preconitzen una silvicultura propera a la natura. L'objectiu d'aquesta gestió comprèn tot el conjunt de productes que poden ser obtinguts del bosc: fusta, llenya, hàbitat de la fauna, biodiversitat, valors estètics i recreatius, gestió de l'aigua... Axó s'aconsegueix gestionant el bosc com un ecosistema, i harmonitzant les intervencions humanes amb els processos naturals, per tal d'accelerar-los, però no substituir-los.[4] Els partidaris d'aquest sistema sostenen que a mès de l'harmonia entre silvicultura i medi ambient, s'obté una reducció de despeses, per via de la reducció d'intervencions.

Aquest moviment es va iniciar a Alemanya.,[5] i actualment és preconitzat principalment per Pro Silva, a Europa. Als Estats Units, el professor de la Universitat de Vermont, Thom J. McEvoy, propugna una silvicultura similar, que denomina "silvicultura d'impacte positiu"[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ChauvinC. et al., 2000, Indicateurs quantitatifs pour la France pour une gestion durable des forêts, CEMAGREF
  2. Sense utilització el sol forestal millora de manera continua, si s'utilitza d'una manera ordenada es manté en equilibri natural, si se'n fa un mal us s'empobreix. (Heinrich Cotta, Anweisung zum Waldbau (Curs d'aforestació), 1817
  3. Yoan Paillet, Laurent Bergès et al (2010). Biodiversity differences between managed and unmanaged forests: meta-analysis of species richness in Europe. Conservation Biology 24(1), pp. 101-112.
  4. Collellmir, Josep M. Silvicultura d'impacte positiu. Catalunya Forestal, nº88, dec 2007.
  5. Turckheim, Brice de, et Bruciamacchie, Max. La Futaie irreguilière. Théorie et pratique de la sylviculture irreguilière, continue et proche de la nature. Éditions Édusud. 2005
  6. McEvoy, Thom J. Positive Impact Forestry. Island Press. 2004

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Silvicultura Modifica l'enllaç a Wikidata