Enni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Quint Enni (Quintus Ennius) (Rudiae 239 aC- 169 aC), fou un poeta i dramaturg romà, conegut sobretot pels Annals.[1] Va viure durant l'època de la República Romana, i la seva obra abraça l'èpica, la tragèdia i la comèdia. A més a més, introduí la poesia didàctica, l'encomi i la sàtira a la poesia llatina.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Enni va néixer a la població de Rudiae (identificada avui amb unes restes arqueològiques dins l'actual municipi de Lecce, a la regió de Pulla)[2] 239 aC, quan ja feia un any des de la primera representació dramática llatina. Va pertànyer a una important família messàpia i per això va rebre una acurada formació, sobretot en filosofia i retòrica. L'escriptor romà parlava quatre llengües: l'osc, el grec i el llatí, a més de la seva llengua materna, el messapi.[1] Va ser educat sobretot en retòrica i filosofia, i a la ciutat de Tarent va entrar en contacte amb el drama grec.

En època de la segona guerra púnica, i coincidint amb la seva majoria d'edat, Enni va prestar servei militar a Sardenya, amb les tropes auxiliars romanes. Probablement, allí va conèixer Cató el Vell, que tornava de les seves incursions a l'Àfrica. Aquest, impressionat pel talent i els dots d'Enni, el portà amb ell a Roma i així l’inculcà personalment els valors romans tradicionals, a més va ser un dels que va seguir amb la tradició grega a Roma. Un cop a la ciutat, Enni es va dedicar a l’ensenyament, tal com Livi Andronic també havia fet abans d’ell. Comenta obres gregues i obres llatines compostes per ell mateix. Escrits sobre les lletres de l’alfabet i sobre les síl·labes, sobre metres i sobre disciplina augural que circulaven sota el seu nom ja eren considerats espuris a l’Antiguitat. Encara que viva de manera humil a l'Aventí, Enni, va aconseguir relacionar-se amb molts membres de cercles hel·lenitzants de l'aristocràcia romana, com Escipió l'Africà, Escipió Nasica i Marc Fulvi Nobílior I, entre d'altres. Aquest darrer es convertí en el seu patró, després que Enni l'acompanyés com a herald seu en la campanya d'Etòlia l'any 189 aC. Pocs anys després (184 aC), Marc Fulvi Nobílior II, fill de l'anterior, li atorgaria la ciutadania romana.[1] Les empreses d’Escipió l’Africà van ser celebrades per Enni amb el seu poema Scipio i més tard als Annales. Esdeveniments contemporanis es reflecteixen als Annales, així com als drames històrics.

A partir d’una broma urbana de les Saturae  s’ha deduït que Enni patia de gota; tot i així no hi ha res que justifiqui que morís d’aquesta malaltia. Va morir l'any 169 aC, poc després de veure representada la seva tragèdia Thyestes als jocs apol·linars. Van portar les cendres a la seva pàtria, i a la cripta sepulcral dels Escipions es va col·locar una estàtua d'Enni.

Obra[modifica | modifica el codi]

Enni va conrear diferents gèneres literaris:

  • Èpica: Annales. És un poema èpic històric que va escriure en edat madura. Els últims llibres els va escriure en els seus tres o quatre darrers anys de vida, per tant, el poema el va començar l'any 179 aproximadament. Ell mateix va dividir l'obra en 18 libres. Els fets estan narrats cronològicament, exceptuant la primera Guerra Púnica, que la va narrar Nevi. La rellevància d'aquest poema és que va estar escrit en hexàmetres, ja que mai abans cap autor llatí havia començat a escriure en aquest tipus de vers, sinó que s’escrivia en saturnis.
  • Tragèdies: Achilles, Aiax, Alc(u)meo, Alexander, Andromacha, Andromeda, Athamas, Cresphontes, Erectheus, Eumenides, Hectoris lytra, Hecuba, Iphigenia, Medea, Melanippa, Nemea, Phoenix, Telamo, Telephus, Thyestes.
  • Praetextae: Ambracia, Sabinae
  • Comèdies: Cupiuncula, Pancratiastes
  • Diverses: Epicharmus, Epigrammata, Euhemerus, Hedyphagetica, Protrepictus, Satura, Scipio.

Fonts, models i gèneres[modifica | modifica el codi]

Enni és un autor universal. Com a pioner, ha d’obrir diverses vies en diferents direccions. Al costat del poema didàctic Hedyphagetica, del qual es conserven alguns fragments sobre peixos marins i deliciosos fruits del mar, se situen Epicharmus d’inspiració pitagòrica, i el racionalista Euhemerus. Entre els gèneres literaris més humils, la sàtira és més propera al caràcter d’Enni que la comèdia. La prevalença de les tragèdies a la seva producció dramàtica correspon a la inclinació del seu talent, però també a la situació del teatre romà a la seva època: triomfava més la comèdia de Plaute després que la tragèdia quedés silenciada amb Andronic i Nevi. Pel que fa a les tragèdies d’Enni, es troba una predilecció per Eurípides. Aquesta elecció està carregada de conseqüències per a la literatura llatina. El pensament i el dubte conquisten els escenaris; la llengua de la poesia s’adequa a la de l’argumentació retòrica. El poeta observa les profunditats de l’ànima, fins i tot de la femenina. La culpa i el delicte susciten horror, però estimulant alhora la comprensió humana.

Èsquil és el model de les Eumenides; el seu model patètic i impetuós recorda a Èsquil;[3] de Sòfocles no és possible indicar cap influència o model, és el model més allunyat d’Enni. El drama Achilles és pres per Enni d’un contemporani d’Eurípides més vell que ell, Aristarc de Tegea. Enni utilitza també comentaris de les obres que imita.

Com a èpic, Enni diu que és la reencarnació d’Homer, i fa que li sigui confirmada pel poeta grec en persona en el relat del seu somni. Tot i això, a causa de l’argument històric, de les consideracions filosòfiques i filològiques escampades per totes parts,  i de l’estructura lliure i oberta del poema –sense unitat d’acció i de persona– Enni és més proper a un poeta hel·lenístic. La seva aparició personal al començament i al final del poema no és homèrica; el somni homèric te potser característiques de Cal·límac; en el conjunt, no obstant això, Enni es col·loca en una tradició hel·lenística de successió homèrica.

Pel que fa a les fonts del seu poema, s’han fet diverses suposicions. Els annals dels pontífexs, tot i que Enni els consultés sistemàticament, no li serien útils per als temps més antics. Podia tenir informació a partir de literatura grega i de les tradicions gentilícies romanes. Altres fonts són igualment desconegudes.

A l’èpica i a la tragèdia, Enni es compara ja també amb els seus predecessors llatins. Es troba continuïtat en la bipartició del vers i en determinats esquemes de l’al·literació.

A la Saturae es troben una varietat de formes. Contenia composicions poètiques de caràcter completament diferent entre elles.

En altres obres menors, Enni segueix clarament impulsos hel·lenístics: així a Euhemerus, Sota, Hedyphagetica i als epigrames. És important el fet que els autors imitats en aquestes obres són originaris de Sicília: Epicarn de Siracusa, Evèmer de Messina i Arquestrat de Gela. Això llença una llum significativa sobre la importància espiritual i literària de la conquesta de Sicília per part dels romans a la Primera Guerra Púnica.

Tècnica literària[modifica | modifica el codi]

Enni tracta les diferents campanyes militars com a unitats independents. Naturalment, es troben en ell tots els elements de la tècnica homèrica: discursos, descripcions de somnis, comparacions. A la comparació èpica Enni elimina els trets que queden “fora de tir”, busca una estructura sintàctica més clara i una sòbria articulació sense oposicions.

D’acord amb la tendència de la diferenciació dels gèneres, l’influx de retòrica és més fort en el drama que en l’èpica. En aquesta lliure transposició entren en joc tant les característiques del model com les peculiaritats de la llengua llatina i la mentalitat del públic.

Llengua i estil[modifica | modifica el codi]

Enni fixa en els seus epítets observacions i estats d’ànim relacionats amb el moment, que amb freqüència semblen aproximar-se a l’expressionisme. Obté també efectes atmosfèrics de sensibilitat impressionista.

Enni aconsegueix la apropiació dels epítets homèrics per mitjà de neologismes, per exemple Iupiter altitonants (Júpiter "altitonant”). Enni crea alguns adjectius, com per exemple, omipotens. Altres adjectius son substituïts per construccions senceres. Enni no s’espanta ni amb els jocs fonètics, quan talla una paraula o la divideix en dos, per a la nostra sensibilitat ha anat més enllà dels límits de la llengua llatina; però Enni se sent inclòs en la pràctica hel·lenística d’utilitzar fenòmens de l’ús lingüístic homèric com a model per a nous experiments.

L’hexàmetre llatí ha estat encunyat d’un cop per Enni. Mentre que en grec les cesures centrals penthemímera i hepthemímera estan pràcticament en equilibri, en llatí preval ja a Enni netament la penthemímera. L’evolució següent de l’hexàmetre arriba només a algunes fineses més, de caràcter més tècnic. El poeta resulta també un pioner des del punt de vista de la simetria de l’arquitectura verbal. 

A les tragèdies Enni utilitza una llengua molt més simple que al poema èpic, com sol passar també a la literatura grega. Les parts cantades estan de lluny a l’altura estilística èpica. No s’allunyen de l’ús lingüístic comú.

Enni eleva a imatges poètiques trossos de vida romana i utilitza atrevides metàfores. Acull en la poesia una expressió de llenguatge augural. La suggestió visual pot concordar amb els efectes expressionistes de color i so. La creativitat lingüística d’Enni té conseqüències incalculables per a la literatura romana.

Pervivència[modifica | modifica el codi]

A l’edat republicana tardana els Annales són un text escolar; són analitzats pels filòlegs i imitats pels poetes fins que són suplantats per l’Eneida. Per a Lucreci Enni no és només un model lingüístic; es poden establir també nombroses relacions temàtiques. Encara Ovidi coneix Enni; l’influx en poetes d’edat imperial es controvertit. Les seves comèdies no es representes ja al segle I aC, però si encara les tragèdies, encara que es prefereixen les d’Acci i Pacuvi. La Satura sembla rebre poca atenció, però Epicharmus i Euhemerus són utilitzades pels lectors d’orientació filosòfica.

Després d’un retrocés al segle I dC, l’interès per Enni es reanima al segle II amb els anomenats arcaistes i l’emperador Adrià aprecia Enni més que a Virgili; es llegeixen els Annales, les tragèdies, la Saturae i altres obres menors i es preparen fins i tot transcripcions d’aquestes. A principis del segle IV el gramàtic africà Noni Marcel té accés a les tragèdies ennianes Hectoris lytra  i Telephus, però no a altres drames, i ni tan sols als Annales. Als segles V i VI es troben ja només traces aïllades de lectura directa dels Annales  i de Medea. Se citen autors arcaics per explicar paraules estranyes, accepcions, formes flexives i construccions no clàssiques, per assenyalar imitacions o bé per documentar divergències de les versions corrents del mite. Per això es remunten en part a fonts intermèdies erudites de l’època de Claudi o de Neró. Les obres d’Enni no sobreviuen a la decadència del món romà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Bieler, Ludwig. Historia de la literatura romana. Madrid: Gredos, 1971, p. 56. ISBN 84-249-2810-5. 
  2. «"Rudiae" a Pelagios Map». [Consulta: 9 febrer 2014].
  3. Codoñer, Carmen. Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 1997, p. 54.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albrecht. M von. Historia de la Literatura romana. Desde Andrónico hasta Boecio, Barcelona, Herder 1997-1999, vol I.
  • Codoñer, C. Historia de la literatura latina. Madrid, Cátedra 1997
  • Gómez Pallarés. J. Studiosa Roma. Los géneros literarios en la cultura Romana, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona: Servei de publicacions 2003

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Enni