Enric Garriga i Trullols

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enric Garriga i Trullols
Naixement 31 de maig de 1926
Barcelona, Catalunya Catalunya
Defunció 17 de novembre de 2011 (als 85 anys)
Barcelona, Catalunya Catalunya
Ocupació President de l'IPECC i del CAOC

Enric Garriga Trullols (Barcelona, 1926 - Barcelona, 2011[1]) fou un activista polític català que va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya i al reconeixement de la nació occitana.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Enric Garriga, es va graduar com a enginyer químic a l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial i va exercir al Departament d'Indústria de la Generalitat de Catalunya fins a la seva jubilació el 1996. El 1973 va rebre el certificat d'aptitud de la Junta Assessora per a l'Ensenyament del Català d'Òmnium Cultural, que l'acreditava com a professor de català. Durants els anys 1974-1976 fou militant del Partit Popular de Catalunya, un partit catalanista del qual era secretari general Joan Colomines i Puig. Els anys 1975-1977 va dirigir l'Àmbit de Projecció Exterior del Congrés de Cultura Catalana. El 1978 fou membre fundador de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, on exercí el càrrec de secretari i, a partir del 1997, de president. El mateix any participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català i en fou secretari general, càrrec que exercí fins que n'assumí la presidència el 2001.

La Independència i la unitat dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Enric Garriga fou un defensor i un eficaç divulgador de la llengua, la cultura, la història i la unitat dels Països Catalans. Per ell, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent i l'Alguer, formaven una unitat indestriable: la nació catalana. El seu objectiu prioritari, tant a la seva trajectòria dins l'IPECC i el CAOC com a la seva participació en plataformes polítiques, cíviques i culturals, fou sempre conciliar voluntats i unir esforços per aconseguir la unitat d'acció de l'independentisme.[3][4]

Enric Garriga Trullols (esquerra), amb la seva dona Núria Bayó, i els ex-presidents del Parlament Joan Rigol, Heribert Barrera i Joaquim Xicoy.
Enric Garriga i Trullols onejant la bandera occitana el dia de la restitució de les 4 columnes catalanes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, el 27 de febrer de 2011
« No sols hem d'explicar que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats, el que s'ha de saber, és que volem la independència. »
— Enric Garriga: entrevista al bloc l'Arbre de Darwin.

Agitador cívic i divulgador de la història[modifica | modifica el codi]

Enric Garriga deia en un discurs que, "com a persona nascuda l'any 1926, he viscut tota mena de situacions i règims polítics, majoritàriament bel·ligerants amb la realitat del nostre poble". I, mai, ni en les èpoques més dures de la dictadura franquista, no va defallir en la seva lluita catalanista, occitanista i defensora dels drets dels pobles. I aquest fet, la persistència en la lluita, encara que vinguin mal dades a la vida, per a l'Enric era un valor definitiu.

Enric Garriga Trullols tenia clar que l'assoliment de la plenitud de la nostra nació passa per l'eixamplament de la consciència nacional i que en aquest sentit és important fomentar el coneixement de tots els valors que conformen la nostra nació. Per això va desplegar una incansable activitat com a agitador cívic i divulgador de la història, organitzant centenars d'activitats com ara visites culturals i històriques, commemoracions de dates de significació patriòtica i erecció de monuments i plaques commemoratives. L'escenari de totes aquestes activitats no era únicament l'interior dels Països Catalans, sinó a tot el món, gràcies a les intenses relacions que tenia amb els casals catalans de l'exterior.

Entre les principals activitats impulsades des de l'IPECC, destaquen la creació i l'impuls de les vint-i-tres edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca atorgats pel treball per la llengua i la cultura catalanes a l'exterior, la construcció de monuments a personalitats catalanes a l'Argentina, Alemanya o Bèlgica, la promoció de viatges per conèixer l'expansió catalana a la Mediterrània i les petjades catalanes, a Centreeuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.

A aquestes activitats cal sumar-n'hi d'altres, com les que realitzà a la Catalunya del Nord, l'impuls per a l'erecció dels monuments a Pau Casals a Angulema (França), a Wolfenbüttel (Alemanya) i Rosario (Argentina) i a Josep Carner a Brussel·les; les Jornades catalanes a Nàpols (1999), a Croàcia (2005), a Sèrbia i Romania (2009) i a Budapest (2010); els viatges d'interès històric com els relacionats amb la Guerra de Successió a Darmstadt (1997), Viena (1998), Budapest (1998), Hongria (2002) i Utrecht (2003); els viatges d'interès històric relacionats amb l'expansió catalana a la Mediterrània a Còrsega (2002), Sicília (2001), Malta (2004), Xipre (2006), Rodes (2007) i Puglia i Calàbria (2008); les visites a casals catalans com els del Canadà Costa Est i el Quebec (2006), Sant Petersburg (2006), Canadà Costa Oest (2007), Luxemburg i Treveris (2008), els Estats Units (2008), Lausana (2008), Eslovènia (2009), Alemanya (2009) i Suïssa (2010); l'organització i l'assistència a commemoracions anuals com el Retrobament a Prats de Molló-Homenatge a Francesc Macià, la Trobada al Coll de Manrella-Homenatge a Lluís Companys, el Corpus de Sang a Barcelona, la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat, la Diada del Pi de les Tres Branques, l'Aberri Eguna a Gernika (País Basc) i el Dictat Català a Perpinyà.

Defensor de l'occitanisme[modifica | modifica el codi]

La seva altra gran passió era la solidaritat amb la nació occitana. Des del CAOC va portar a terme una tasca ingent en favor de la nació germana i del seu renaixement lingüístic, cultural i cívic. També es compten per centenars els projectes i actes que va organitzar en la via de l'agermanament catalano-occità, alguns tan importants com el que va acabar sent l'Eurocongrés 2000, o la seva intervenció decisiva en la tramitació de la Llei de l’occità[5] promulgada pel Parlament de Catalunya el 22 de setembre del 2010. Són múltiples les activitats que ha promogut a Occitània: jornades occitano-catalanes arreu de tota la terra occitana, sempre a la recerca de fer ressorgir el sentiment occità passiu de la gent, a través d'organització de visites i activitats culturals, d'actuació d'artistes i sempre donant suport als occitanistes que treballen per la recuperació de la seva llengua. Quant als catalans, a través d'aquests viatges, ha estat l'oportunitat de conèixer la geografia, la història i la humanitat d'aquesta terra i d'aquesta gent amb qui estem lligats històricament i cultural. Des del CAOC, va ser el creador i impulsor de les trenta-tres edicions de l'Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les vint-i-quatre edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana i les catorze edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l'Escola Occitana d'Estiu, a Vilanova d'Òlt. Durant els darrers cinc anys, ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei i va impulsar les classes d'ensenyament de l'occità a Barcelona.

Un llegat que cal continuar[modifica | modifica el codi]

El llegat que Enric Garriga Trullols ens ha deixat en el seu traspàs és un llegat de lluita eficaç a favor de la nació catalana i la nació occitana, feta des d'arran de poble i amb una incansable tenacitat. Avui, amb la seva mort, podem veure la seva tasca com una obra gegantina, de la qual resten com a testimoni una multitud de conferències, articles, intervencions en actes públics i discursos, molts dels quals es conserven de forma escrita i que constitueixen un llegat que caldrà posar en valor en el lloc i el moment oportuns perquè no es perdin i puguin continuar fent el seu efecte positiu en l'àmbit sobiranista català i en de les relacions fraternals de Catalunya amb Occitània. Els qui hem seguit la seva estela no podem deixar perdre el seu llegat, ans al contrari: n'hem de prendre exemple per donar-li continuïtat i arribar a fites cada vegada més altes. Aquesta serà la millor manera d'honorar-lo i de fer alhora que aquells objectius de Catalunya, Països Catalans, Independència i Occitània que ell duia al cor i pels quals tant va treballar esdevinguin cada vegada més una realitat palpable. Enric Garriga Trullols fou un patriota exemplar que va dedicar tota la seva vida a servir la causa nacional catalana, tant des de la seva activitat pública com en el seu esforçat i continuat treball a l'ombra. Els qui el sobrevivim i compartim els seus anhels, l'hem de servar en la nostra memòria i prendre la seva figura i la seva trajectòria com un model exemplar. Si avui l'abraçada fraternal entre catalanistes i occitanistes té un nom, aquest nom és el d'Enric Garriga Trullols.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric Garriga i Trullols Modifica l'enllaç a Wikidata