Enric Prat de la Riba i Sarrà

De Viquipèdia

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870 - 1917), advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífex del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.

Taula de continguts 1 Biografia 2 Obra política 3 Obra institucional 4 Vegeu també 5 Referències 6 Bibliografia 7 Enllaços externs

[edita] Biografia

Fill de propietaris rurals, els seus pares foren Esteve Prat de la Riba i Magarins i Maria Sarrà i Rosàs.

Inicià els seus estudis secundaris a Barcelona, on es llicencià en Dret l'any 1903. El 1894 es doctorà a Madrid amb la tesi La ley jurídica de la industria (Barcelona, 1898).

Va ser membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, de Barcelona, i autor de nombrosos articles publicats a la Revista Jurídica de Cataluña.

[edita] Obra política

L'any 1887 havia ingressat al Centre Escolar Catalanista, d'on va sorgir una de les primeres definicions del catalanisme. El 1890 en fou escollit president i en el discurs presidencial hi afirmà:

L'any 1892 va ser secretari de l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que fixava les bases per la devolució de les Constitucions catalanes.

Defensor del dret català, també ho fou de la llengua catalana. Va tenir diversos càrrecs de responsabilitat dins de la Unió Catalanista. Com a mobilitzador de la consciència catalanista, va elaborar manifestos de la Unió, entre els quals destaca el Missatge al Rei dels Hel·lens l'any 1897, pel qual fou processat.

Així mateix, com a divulgador i pensador catalanista va escriure Compendi de la doctrina catalanista, Compendi de la Història de Catalunya i va impulsar el diari La Renaixença. Cooperà activament en el moviment dels Jocs Florals i participà al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.

Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista. També és autor de l'obra referencial La nacionalitat catalana, escrita el 1906. També va recolzar l'intervencionisme de la Lliga a la política espanyola; una mostra és la redacció del manifest Per Catalunya i per l'Espanya Gran (1916). I El ahorro propio de los catalanes (1916).

[edita] Obra institucional

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona i com a tal el 18 de juny de 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans. Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya de la qual va ser el primer president, el 6 d'abril de 1914, fins a la seva mort.

Prat de la Riba serví Catalunya des del "seny ordenador"^[1] que el portà a la creació d'un gran nombre d'infraestructures, d'institucions cíviques i culturals, malgrat les adversitats polítiques i econòmiques que hagué de suportar, així com la salut precària que li llevà la vida en plena maduresa creativa.

[edita] Vegeu també

• Gaietà Soler i Perejoan

[edita] Referències

1. ↑ Jordi Pujol, Memòries (Edicions Proa, 2007) ISBN 978-84-8437-045-1

[edita] Bibliografia

• Ollé i Romeu, Josep Maria (1995). Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic (1a edició, pàg. 197-200). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0484-7.

[edita] Enllaços externs

• Presidents de la Diputació de Barcelona
• Edició facsímil de La Nacionalitat Catalana

Precedit per: Joaquim Sostres Rey

President de la Diputació de Barcelona 1907 – 1914

Succeït per: Joan Vallès i Pujals