Enric Prat de la Riba i Sarrà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enric Prat de la Riba
Enric Prat de la Riba i Sarrà
Retrat d'Enric Prat de la Riba com a President de la Diputació de Barcelona, obra de Josep Gallés i Malats

President de la Diputació de Barcelona
Mandat
2 d'abril de 1907 (1907-04-02) – 6 d'abril de 1914 (1914-04-06)
Precedit per Joaquim Sostres i Rey
Succeït per Joan Vallès i Pujals

Mandat
6 d'abril de 1914 (1914-04-06) – 1 d'agost de 1917 (1917-08-01)
Precedit per Càrrec nou
Succeït per Josep Puig i Cadafalch

Naixement 29 de novembre de 1870
Castellterçol
Mort 1 d'agost de 1917 (als 46 anys)
Castellterçol
Partit polític Lliga Regionalista
Parella Josepa Dachs i Carné
Professió Advocat, escriptor i polític
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Religió Catòlica

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917),[1] advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.

Participà en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Com a escriptor, la seva obra cabdal va ser La nacionalitat catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill de propietaris rurals originaris de Can Prat de la Riba, de Bigues, els seus pares foren Esteve Prat de la Riba i Magarins i Maria Sarrà i Rosàs.

Casa natal de Prat de la Riba.

Inicià els seus estudis secundaris a Barcelona, on es llicencià en Dret l'any 1893. El 1894 es doctorà a Madrid amb la tesi La ley jurídica de la industria (Barcelona, 1898). El 1895 es va encarregar, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la Revista Jurídica de Catalunya. També, des del 1895 va participar en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 va ingressar al Centre Escolar Catalanista, essent president entre el 1890 i el 1891. Aquest any fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i va intervenir en la preparació i els debats de l'assemblea de Manresa que aprovà les Bases de Manresa. Membre de la Lliga de Catalunya fins al 1899, va impulsar la creació del Centre Nacional Català, i el 1901 va ésser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Va dirigir el diari La Veu de Catalunya, publicant un gran nombre d'articles. Va exposar en les dissertacions, en els escrits periodístics, i principalment en el seu llibre La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació. El 1905 va ésser elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. Elegit president de la diputació el 1907, reelegit el 1909, 1911, 1913 i 1917, defensor de la mancomunitat provincial, va ésser elegit president de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 i reelegit el 1917.

Va ser membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, de Barcelona, i autor de nombrosos articles publicats a la Revista Jurídica de Catalunya.

Obra política[modifica | modifica el codi]

L'any 1887 havia ingressat al Centre Escolar Catalanista, d'on va sorgir una de les primeres definicions del catalanisme. El 1890 en fou escollit president i en el discurs presidencial hi afirmà:

« Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra [...] »
— Enric Prat de la Riba, Discurs presidencial al Centre Escolar Catalanista, 1890

L'any 1892 va ser secretari de l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que fixava les bases per la devolució de les Constitucions catalanes.

Defensor del dret català, també ho fou de la llengua catalana. Va tenir diversos càrrecs de responsabilitat dins de la Unió Catalanista. Com a mobilitzador de la consciència catalanista, va elaborar manifestos de la Unió, entre els quals destaca el Missatge al Rei dels Hel·lens l'any 1897, pel qual fou processat.

Així mateix, com a divulgador i pensador catalanista va escriure Compendi de la doctrina catalanista, Compendi de la Història de Catalunya i va impulsar el diari La Renaixença. Cooperà activament en el moviment dels Jocs Florals i participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.

Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista. També és autor de l'obra referencial La nacionalitat catalana, escrita el 1906. També va donar suport a l'intervencionisme de la Lliga a la política espanyola; una mostra és la redacció del manifest Per Catalunya i per l'Espanya Gran (1916). I El ahorro propio de los catalanes (1916). Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es posicionà moderadament a favor d'Alemanya.[2]

Obra institucional[modifica | modifica el codi]

Prat de la Riba vist per Ramon Casas (MNAC).

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona (1907-1914), i com a tal, el 18 de juny del 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans a partir d'una proposta sorgida del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, el 6 d'abril del 1914, fins a la seva mort.

Prat de la Riba va saber unir esforços i iniciatives diverses: tot i que la promotora del projecte era la Lliga Regionalista, sense el suport del catalanisme republicà d'esquerra i dels catalans dels partits dinàstics espanyols no s'hauria aconseguit la unanimitat que va propiciar que, a finals de 1913, el Govern d'Espanya aprovés un reial decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats exclusivament administratives.[3]

En el seu discurs inaugural després de ser escollit president de l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 a Barcelona, Prat de la Riba va destacar la importància del que s'havia aconseguit: «La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà [...]», recordant que feia dos-cents anys que Catalunya havia perdut l'autogovern.[3]

En l'àmbit de la llengua, Prat de la Riba va fer una crida a la unitat i a la disciplina dels catalans per les Normes ortogràfiques i, en conseqüència, les corporacions locals van adoptar la nova ortografia.[4]

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Enric Prat de la Riba i destaca especialment la documentació produïda en funció de la seva activitat professional, tant jurídica, literària com periodística (estudis jurídics, crítica literària, articles periodístics), la documentació relacionada amb la seva activitat política i associativa vinculada al Centre Escolar Catalanista, la Unió Catalanista, la Lliga Regionalista, la diputació provincial, la Mancomunitat de Catalunya (que inclou discursos, conferències, proclames, manifestos) i finalment la correspondència (amb cartes originals rebudes de nombroses personalitats del món polític i cultural del moment). El fons també conserva documentació personal i familiar (memòries, diaris, agendes, correspondència familiar, etc.) i documentació sobre el productor del fons (monografies i articles).[5]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Balcells, Albert. Institut d'Estudis Catalans. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, 2003, pàg. 214. ISBN 8472837025 [Consulta: 21 novembre 2010]. 
  2. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 48. ISBN 9788415720010. 
  3. 3,0 3,1 «Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925)». Tricentenari del 1714 (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 27 abril 2013].
  4. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  5. «Prat de la Riba». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Joaquim Sostres i Rey
President de la Diputació de Barcelona
Escut de la província de Barcelona

19071914
Succeït per:
Joan Vallès i Pujals
Precedit per:
Nou càrrec
President de la Mancomunitat de Catalunya
6 d'abril de 19141 d'agost de 1917
Succeït per:
Josep Puig i Cadafalch