Enric V d'Anglaterra

De Viquipèdia

Enric V segons un gravat publicat de principis del segle XX

Enric V (16 de setembre de 1387 - 31 d'agost de 1422) va ser rei d'Anglaterra des del 1413 fins el 1422.

Nascut al Castell de Monwouth, a Gal·les, era fill d'Enric de Bolingbroke, que esdevindria Enric IV, i de Maria de Bohun, de tan sols 16 anys d'edat. Els seus dots de guerrer i estratega van ajudar al seu pare a combatre els seus oponents.

Durant el seu regnat va consolidar la Casa Lancaster al tron d'Anglaterra i va estendre el poder anglès. Enèrgic i dinàmic, Enric es recordat per la victòria obtinguda contra els francesos a la Batalla d'Azincourt, un episodi immortalitzat per Shakespeare a la seva obra obra epònima. El seu casament amb Caterina de Valois, la filla del rei de França, pretenia unificar les corones anglesa i francesa, però Enric V morí quan el seu fill Enric VI era sols un infant i les hostilitats de la Guerra dels Cent Anys prosseguiren.

[edita] Biografia

Estàtua d'Enric V a la seva vila natal de Monmouth

[edita] Joventut

Quan Ricard II d'Anglaterra va fer exiliar el seu pare el 1398, Enric tenia dotze anys. Ricard va prendre el noi sota la seva protecció i el va tractar bé. El jove Enric es trobava acompanyant Ricard en una visita a Irlanda quan el 1399 van ser sorpresos per la rebel·lió dels Lancastrians que va portar el pare d'Enric al tro. El dia de la coronació del seu pare, Enric seria nomenat Príncep de Gal·les com a hereu de la corona. També rebria el ducat de Lancaster, que s'afegiria als seus altres títols de Duc de Cornwall, Comte de Chester i Duc d'Aquitània.

El 1403 Enric ja va demostrar les seves dots militars el 1403 quan va combatre l'exèrcit del seu pare a Gal·les contra Owain Glyndŵr, i més tard contra Harry Hotspur a Shrewsbury. Amb només 16 anys, en aqesta batalla el príncep fou ferit per una fletxa que se li clavà al rostre. A un soldat ras se l'hauria deixat morir d'aquesta ferida, però els metges reials aconseguiren extreure la fletxa.

[edita] Govern

A causa de la mala salut del seu pare, Enric va començar a participar més activament en la política. A partir del gener de 1410 es feu càrrec dels afers diaris del govern, ajudat dels seus oncles Enric i Tomàs Beaufort (fills bastards de Joan de Gant que havien estat legitimats).

Tant en afers interiors com exteriors les seves polítiques diferien de les del rei, que el novembre de 1411 el va expulsar del consell. La natura i l'extensió del desacord entre pare i fill es desconeixen.

[edita] Regnat

El seu pare Enric IV va morir el 20 de març de 1413. El dia 21 Enric el succeiria i el 9 d'abril del mateix any seria coronat com a Enric V.

Des del principi, va intentar deixar enrere la guerra que havia portat el seu pare al tro. Va fer tornar a enterrar honorablement el difunt rei Ricard II, va concedir al seu hereu Edmund Mortimer una posició privilegiada, i a aquells que havien sofert durant el regnat del seu pare se'ls van anar retornant els títols i les terres.

Així que pogué centrà la seva atenció en reclamar els drets als territoris francesos que considerava que li pertanyien. L'ocasió era propícia: la inestabilitat mental del rei francès Carles VI, i les constants lluites entre els ducs de Borgonya i d'Orleans, feien els francesos vulnerables.

Enric salpà cap a França l'11 d'agost de 1415, i liderà el seu exèrcit a assetjar la fortalesa de Harfleur, que caiguè el 22 de setembre. Però com que durant el setge els anglesos havien patit moltes baixes, Enric es retirà amb el seu exèrcit amb la intenció de refer-se a Calais. A les planes properes a la vila d'Azencourt van ser atrapats per l'exèrcit francès, força més nombrós. Tot i això, els anglesos sortiren victoriosos de la batalla (25 d'octubre de 1415).

Es va aconseguir el domini naval expulsant del Canal els aliats genovesos de França. Enric també demostrà habilitat diplomàtica al rebre la visita de l'emperador Segimon del Sacre Imperi. S'havia desplaçat a Anglaterra per intentar mediar amb Françai persuadir Enric de deixar enrere les seves pretensions. Enric va tenir-lo entretingut durant l'estada i fins i tot el va fer admetre a l'Orde de la Garrotera. Quan mesos després Sigesmon marxà d'Anglaterra ja havia signat un tractat reconeixent les demandes angleses a França.

Dos anys després, el 1417, Enric inicià una nova campanya a gran escala contra França. Va conquerir ràpidament la Baixa Normandia, i va posar setge a Rouen. Els francesos estaven paralitzats per les disputes entre borgonyons i armanyacs, i Enric va aprofitar-se'n. El gener de 1419 Rouen va caure, i a l'agost els anglesos ja es trobaven a les portes de París. La situació entre els francesos era tan inestable que Enric va aconseguir després de sis mesos de negociació que firmessin el Tractat de Troyes, que el reconeixia com a hereu i regent de França. El 2 de juny de 1420 va refermar la seva posició casant-se amb la filla del rei francès Caterina de Valois. Uns mesos després Enric tornà a Anglaterra.

El 10 de juny de 1421 Enric va tornar a salpar cap a França en la que seria la seva darrera campanya. De juliol a agost va assetjar i capturar Dreux. Aquell octubre, va començar el setge de Meaux, que caigué el 2 de maig de 1422. Enric moriria sobtadament el 31 d'agost de 1422 a Bois de Vincennes, prop de París, aparentment de la disenteria que hauria contret durant el setge de Meaux. Tenia 34 anys, i el seu fill era un infant de mesos.

Enric no va viure per veure's coronat rei de França. En contra de les expectatives el malaltís Carles VI de França el sobrevisqué dos mesos. Caterina es va endur el cos d'Enric a Londres on fou enterrat a l'Abadia de Westminster el 7 de novembre de 1422. Anys després, Caterina mantindria una llarga relació amb un cortesà gal·les, Owen Tudor, amb qui es podria haver casat en secret. Tots dos forne els avis del rei Enric VII d'Anglaterra.

[edita] Literatura

Enric V és el protagonista de l'obra de Shakespeare amb el seu nom, que se centra en les seves campanyes a França. Abans de la batalla d'Anzicourt, Shakespeare li fa recitar un dels seus monòlegs més coneguts, el discurs de Sant Crispí, en que el rei anima als seus soldats abans de la batalla.

Shakespeare també el fa aparèixer a la primera i segona part d'Enric IV, on es caracteritzat com un jove rebel.

[edita] Família

[edita] Avantpassats

**Arbre de costats d'Enric V (3 generacions)**
Enric V d'Anglaterra	Pare: Enric IV d'Anglaterra	Avi patern: Joan de Gant, 1r duc de Lancaster	Besavi patern: Eduard III d'Anglaterra
			Besàvia paterna: Felipa d'Hainaut
		Àvia paterna: Blanca de Lancaster	Besavi patern: Enric de Grosmont, 1r duc de Lancaster
			Besàvia paterna: Isabel de Beaumont
	Mare: Maria de Bohun	Avi matern: Humphrey de Bohun, 7è comte de Hereford	Besavi matern: William de Bohun, 1r comte de Northampton
			Besàvia materna:
		Àvia materna: Joana FitzAlan	Besavi matern: Richard FitzAlan, 10è comte d'Arundel
			Besàvia materna: Elionor de Lancaster

[edita] Taula sucessòria

Precedit per: Enric IV	Rei d'Anglaterra 1413–1422	Succeït per: Enric VI
	Senyor d'Irlanda 1399–1413
	Pretendent anglès al tro francès 1399–1413
Precedit per: Joan de Gant	Duc d'Aquitània 1399–1422	Succeït per: Enric VI
Precedit per: Enric IV	Duc de Lancaster 1399–1413	Succeït per: Integrat a la corona