Epicureisme

L'epicureisme és una doctrina creada per Epicur, la qual existí entre els segles III aC i III dC.

Se solen anomenar epicuris especialment, tant els seguidors d'Epicur en vida d'aquest, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingí, si bé també es poden anomenar epicuris, fins a cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple més remarcable potser és Marx ). (Hom podria anomenar com a predecessor de l'epicureisme a Nausífanes, mestre d'Epicur.).

L'epicureisme, originàriament, (tot i que Epicur fou sempre molt refractari a revelar les fonts en què basà la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se a si mateix "autodidacte"), es basa en moltes de les filosofies anteriors (excepte potser la platònica, que combat aferrissadament). Així, l'epicureisme recull sobretot l'atomisme de Demòcrit i la teoria del plaer d'Aristip, si bé responent a les crítiques de Plató i Aristòtil a ambdós sistemes. (També mostra ecos de la doctrina escèptica, d'Anaxàgores, dels filòsofs cínics i de l'estoïcisme. En general, Epicur féu un conjunt d'idees sistemàtic i coherent, més que no pas original).

L'epicureisme a part d'Epicur és poc original; tots els membres de l'escola epicúria, tant en vida d'Epicur com fins a la desaparició del "Jardí" (pseudònim que rebia l'escola epicúria), no només expressen inequívocament molta admiració per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sinó que segueixen bastant o molt fidelment el seu pensament.

Els deixebles més importants del vell savi del plaer són Diògenes d'Enoanda (un epicuri ric que, sorprenentment, deixà inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran mida amb doctrines epicúries), Filodem (un erudit respectable que deixà una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada), Diògenes Laerci i Lucreci (sense comptar d'altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, car la doctrina d'Epicur fou coneguda per tot Grècia i Itàlia, i fins arribà a Àsia i Egipte, tot i estar sempre sota l'ombra del per aleshores predominant estoïcisme).

Lucreci, l'epicuri romà més important, qui visqué durant el segle I aC, escrigué una obra, "Sobre la naturalesa" ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text més important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes bàsics tractats per Lucreci són la constitució atòmica de l'univers, una teoria sobre la sensació empírica, la passió amorosa, una alabança de la persona i l'obra d'Epicur, els fenòmens de l'astronomia epicúria, i d'altres. Tanmateix, en contra de la creença popular, Lucreci no còpia textualment a Epicur, sinó que s'hi diferencia en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, car Lucreci elabora una teoria pessimista i dramàtica de la vida ("la passió amorosa, més poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), frontalment en contra de la serenitat inalterable de l'ànima que predicà Epicur (qui, per exemple, recomana: "no practiquis sexe durant la digestió, per tal de no perjudicar-la").

Diògenes Laerci fou un biògraf, que visqué en el darrer segle de l'epicureisme (segle III). Bastants comentaristes el consideren epicuri (algun, però, el descriu com a neoplatònic, doctrina per aleshores recent). D. Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filòsofs il·lustres", dedica el llibre 10 i últim a textos epicuris. A aquest escriptor li devem, sobretot la conservació de la Carta a Meneceu i les Màximes Capitals (ambdós resums fets per D. Laerci sobre textos epicuris, avui perduts).

Tanmateix, en el segle IV (segons el testimoni de Sant Agustí) han desaparegut totalment les escoles epicúrees i els escrits d'Epicur romanen dispersos pel món antic, o bé en alguns fragments d'obres d'escriptors com Sèneca, Plutarc, etcètera...

Tanmateix, a través d'autors de l'humanisme (com Cosimo Raimondi) i renaixentistes (com Pierre Gassendi) l'epicureisme es dóna a conèixer per tot Europa. Baruch Spinoza i John Locke, per exemple, reconeixen la importància (tant des del punt de vista històric com per una certa influència en els mateixos escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot es troben ressonàncies (o només mencions) de l'epicureisme en autors ja més contemporanis com Nietzsche, Friedrich Hegel, Marx i Auguste Comte.

Bibliografia

• Lectures d'"Epicuro", Carlos Gual.