Epigenètica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els mecanismes epigenètics poden ser pertorbats o influïts in utero i en la infantesa. Les histones són proteïnes al voltant de les quals l'ADN es pot enrotllar i el fan més compacte i regulen l'expressió gènica.

L'epigenètica, terme derivat del grec que significa «més enllà de la genètica», estudia com l'ambient i la història de l'individu influeixen sobre l'expressió dels gens i més exactament el conjunt de la transmissió dels caràcters adquirits d'una generació a l'altra i reversibles de l'expressió gènica sense alteració de la seqüència de nucleòtids. Per tant, estudia els canvis heretables en l'expressió genètica o dels fenotips cel·lulars causats per altres mecanismes que els canvis en la seqüència d'ADN subjacent. Conrad Waddington la definí l'any 1942 com una branca de la biologia.

Els fenòmens epigenètics es posen en evidència en organismes eucariotes i procariotes i en primer lloc en les plantes. Les epimutacions són més freqüents que les mutacions clàssiques en l'ADN. L'epigenoma té una estabilitat dinàmica.

Els fenòmens epigenètics cobreixen les paramutacions el bookmarking, el gen sotmès a empremta, l'extinció del gen, la inactivitat del cromosoma X, l'efecte de posició, la reprogramació, transvecció genètica, l'efecte matern, la regulació de les modificacions de la histona i de l'heterocromatina. Estan implicats en l'evolució del càncer, la teratogènesi i les limitacions de la partenogènesi o el clonatge.

Un exemple de canvis epigenètics es troba en el procés de la diferenciació cel·lular en els organismes eucariotes. Durant la morfogènesi les cèl·lules totipotents passen a ser diverses cèl·lules pluripotents de l'embrió que al seu torn passen a ser cèl·lules completament diferenciades. En altres paraules, un sol òvul fertilitzat (el zigot) canvia a molts tipus de cèl·lules, incloent-hi neurones, sang, etc, a mesura que continua la seva divisió per mitosi. Això ho fa activant alguns gens mentre n'inhibeix d'altres.[1]

En rates de laboratori per exemple l'epigenètica explica per què alguns animals hereten l'obesitat i uns altres no ho fan quan genèticament són idèntics. En les plantes, que es poden clonar fàcilment, es pot estudiar l'epigènesi més fàcilment que en els humans. Tot i això, en els estudis en humans bessons idèntics s'observen trets biològics diferents explicables pels fenòmens epigenètics.[2]

Des de feia anys alguns estudis en humans semblaven posar en evidencia que s'heretaven característiques adquirides, en contra del dogma de la genètica durant molts anys. Es pensava que les alteracions provocades per l'entorn no es podien transmetre a les generacions següent. El primer estudi ben documentat d'una possible herència d'alteracions provocades per l'entorn el va realitzar la universitat sueca de Umeå.[3][4] L'anàlisi epidemiològic de varies generacions de la població de de Överkalix, un petit municipi aïllat al nord-est de Suècia, va posar en evidència una associació entre el règim nutricional de la generació dels avis i l'esperança de vida i la incidència d'algunes malalties en els seus net.[3] Una penúria alimentaria que van patir els avis paterns a la pubertat, predisposava que els seus nets presentessin una supervivència més perllongada i un menor risc de patir diabetis o malalties cardiovasculars en comparació amb els nets de avis paterns que no varen patir aquesta manca d'aliments. Malgrat que altres estudis també demostraven una influència del règim alimentari sobre el desenvolupament i la salut de les generacions següents, es va descartar que fos fruit d'una herència no lligada als genoma.[3]

Mecanismes bàsics[modifica | modifica el codi]

A grans trets, els principals mecanismes que hi ha al darrere dels fenòmens epigenètics són la modulació de la modificació de les histones (veure figura) (mitjançant l'acetilació, la fosforilació i la metilació), que determina com està estructurat el ADN en el nucli cel·lular, i la modificació covalent de la pròpia molècula d'ADN per metilació. A continuació s'explicarà què volen dir aquests mecanismes, seguint el resum presentat per Eric J. Nestler.[5]

L'ADN dintre del nucli cel·lular s'enrotlla al voltant d'uns grups de proteïnes anomenades histones. Els "grumolls" d'histones amb l'ADN enrotllat es compacten per formar els cromosomes. Aquest mecanisme, a part d'endreçar el ADN, també ajuda a regular l'expressió del gens. Si el "grumoll" d'histones és molt compacte, els gens que contenen no es poden expressar i no sintetitzen proteïnes (veure figura). Els gens de les zones compactades estan inactius, ja que la maquinària que permet la síntesi de proteïnes a partir del gen no pot accedir-hi.

Quan s'ha de sintetitzar una proteïna determinada, les histones on està el gen d'aquesta proteïna se separen entre si per permetre que la maquinària que sintetitza la proteïna pugui accedir al gen corresponent. L'obertura de les histones facilita que el gen s'activi (veure figura).

Molècules químiques anomenades "senyals epigenètics" se situen sobre el ADN o sobre les histones, activant o desactivant el gen corresponent. Uns senyals epigenètics provoquen que les histones s'ajuntin i desactiven els gens que hi ha en aquestes histones. Altres, com els grups acetils, provoquen el contrari: fan que les histones se separin entre si i que es permeti l'expressió dels seus gens i que se sintetitzin proteïnes.

Per tant, els senyals epigenètics determinen que un segment d'un cromosoma s'obri (les histones se separen unes de les altres) o es compacti. En el primer cas, els gens corresponents es poden activar i en el segon els gens romanen inactius.

Els senyals epigenètics no empaqueten o desempaqueten els cromosomes directament, sinó que atrauen proteïnes que tendeixen a obrir o tancar el cromosomes. Si una determinada zona d'un cromosoma presenta molts grups metils, aquestos atrauen una sèrie de proteïnes que, segons on estiguin aquests grups metils, facilitaran o dificultaran l'activació dels gens de la zona. Al contrari, si una determinada zona té molts grups acetils, s'atraurà un grup de proteïnes que obren els cromosomes i faciliten la seva activació.

Factors de l'entorn poden influir en el grau de metilació o acetilació d'un determinat gen, incrementant o disminuint la probabilitat que s'expressi o no. Per exemple, el grup de Michael Meaney va experimentar amb rates mares i les seves cries, i va descobrir que els estímuls corporals vinculats amb l'atenció de la mare (per exemple, el llepar, netejar-la o l'alletament) eliminaven, en les cries, grups metils d'un gen promotor d'un receptor de glucocorticoides en l'hipocamp.[6] Varen demostrar, doncs, que l'estat epigenètic d'un gen podia variar en funció de l'entorn.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Reik, Wolf. «Stability and flexibility of epigenetic gene regulation in mammalian development». Nature, 447, May (online), 2007-05-23, pàg. 425–432. DOI: 10.1038/nature05918. PMID: 17522676.
  2. http://www.sciencedaily.com/releases/2011/09/110916152401.htm
  3. 3,0 3,1 3,2 Pàldi, Andràs. «L’épigénétique, l’hérédité non génétique». Découverte, 377, 2011, p. 38-45.
  4. | Överkalix study
  5. Nestler EJ. «Interruptores ocultos en la mente». Investigación y Ciencia, 425, 2012-02, pàg. 51-57.
  6. Weaver IC, Cervoni N, Champagne FA, D'Alessio AC, Sharma S, Seckl JR, Dymov S, Szyf M, Meaney MJ. «Epigenetic programming by maternal behavior». Nat Neurosci, 7, 8, 2004, pàg. 847-54. DOI: 10.1038/nn1276. PMID: 15220929.

= Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Epigenètica

=