Epir (regió històrica)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La regió de l'Epir[1] (grec Ἤπειρος, Epeiros) és una regió històrica del nord-oest de Grècia i sud d'Albània, que va des de les muntanyes de Pindos fins a la mar Adriàtica. Actualment és una regió dividida entre la perifèria grega d'Epir i les prefectures albaneses de Gjirokastër, Vlorë, Berat, i Korçë.

Situació de la regió actual de l'Èpir dins de Grècia.

Història[modifica | modifica el codi]

L'Epir històric tenia al nord Il·líria (el districte de la Dassarètia), a l'est els districtes macedonis d'Orestis i Elymais, i la Tessàlia; al sud, la Dolòpia (el país dels dolops) considerada part de Tessàlia però de fet independent, i l'Ambràcia terre epirota colonitzada per grecs; i a l'oest la mar Adriàtica i l'illa de Còrcira (Corfú) que era un estat independent. El seu límit nord era el cap Acroceraunios, una mica al sud d'Apol·lònia d'Il·líria.

El nom Epeiros volia dir terra ferma i es va aplicar a la part occidental de Grècia des Acroceraunios fins al golf de Corint. Més tard es va aplicar solament a les terres muntanyoses que ocupaven la major part del occident i que eren habitades per pobles guerrers i pastors. El centre religiós en fou l'oracle de Dodona. No tenien ciutats rellevants i vivien en petits llogarets fins que al segle III aC els reis molossos van dominar tot el país i van introduir la forma de civilització grega, per lo que es van començar a construir ciutats. Els noms de les muntanyes no s'han conservat més que les muntanyes Ceraúniques (que s'iniciaven al cap Acroceraunion) i Tomaros (Tmaros) prop de Dodona.

Els rius principals foren l'Aractos (en llatí Arachtus, que feia la frontera entre Epir i els territoris considerats grecs) el Celidnos (en llatí Celydnus, que formava bàsicament la frontera nord), el Tiamus (Thyamis), l'Aqueron (Acheron) i el Caradros (Charadrus).

Els habitants estaven emparentats amb els grecs però no eren considerats grecs. Tucídides esmenta als tesprotis (thesprotis) i als molossos com a pobles bàrbars. Teopom que vivia al segle IV dona 14 tribus epirotes: caonis, tesprotis, cassopis, molossos, amfílocs, atamans, eticis, timfeis, parauais, talars, atintans orestes, pelagons i elymiots o elimiots, els tres darrers sotmesos aviat per Macedònia, mentre els talars, atamans i eticis foren dominats sovint per l'hegemó de Tessàlia i finalment en van fer part (en temps d'Estrabó). Els atintans i parauais foren incorporats a Il·líria.

Les tribus principals eren els caonis, els tesprotis i els molossos. La primera hegemonia va correspondre als caonis, una branca dels quals va passar a Itàlia i va originar els conis (llatí chones). Tespròtia tenia dins el seu territori l'oracle de Dodona. Els casopis eren una branca dels tesprotis. Els molossos, el país dels quals era conegut per una raça especial de gossos, van assolir l'hegemonia després de dominar Casòpia i Dodònia i arribar al golf d'Ambràcia.

La tradició fa descendir als reis molossos d'Epir de Neoptòlem (I) o de Pirros, fill d'Aquil·les, que es va establir allí acompanyat d'Helenos, fill de Priam. Va transmetre el territori al seu fill Molossos, ancestre de la dinastia.

A part d'Ambràcia, que era una colònia grega a Epir, les ciutats principals eren Pandòsia a Tespròtia, Bukètia (Buchetia) i Elaea, que podrien ser colònies gregues (Demòstenes diu que foren colònies d'Èlide).

Les tribus eren independents una de l'altra, si bé en alguns moments una d'elles agafava l'hegemonia sobre altres (poques o moltes). Els Tesprotis van exercir l'hegemonia gràcies a l'oracle de Domona fins al segle V aC en què l'hegemonia va passar a Caònia. Cada tribu tenia un rei.

Els molossos van incrementar el seu poder i van assolir l'hegemonia amb Alexandre I d'Epir (342 aC-326 aC) conegut per Alexandre Molòs, la germana del qual, Olímpies, es va casar amb Filip II de Macedònia, el qual va dominar a quasi totes les tribus epirotes i va agafar el títol de rei de l'Epir. La dinastia va arribar al com amb Pirros (307 aC-272 aC). Vers el 235 aC es va extingir la nissaga i es va proclamar la república.

La República va existir fins a la conquesta romana de Macedònia el 168 aC. Acusada de donar suport a Perseu el senat romà va ordenar la destrucció de totes les ciutats i la venda dels habitants com esclaus. Emili Paulus que ja havia establert guarnicions a 70 ciutats del país, va acomplir l'ordre; en un sol dia dotzenes de ciutats foren arrasades i cent cinquanta mil habitants venuts com esclaus (167 aC). El país va quedar quasi despoblat i les ciutats van quedar en ruïnes per molt de temps. Va quedar sota administració romana fins que el 146 aC fou inclòs a la província de Macedònia; el 27 aC el nord del país (conegut com a Epir Nova) romangué a la província de Macedònia mentre el sud (Epirus Vetus) passava a Acaia, que fou convertida en província aquell any. El 31 aC August va fundar Nicòpolis en record de la victòria d'Accium al golf d'Ambràcia i va esdevenir la capital de l'Epir Vetus romà. Nicòpolis i Buthrotum foren convertides en colònies romanes. Es creu que els il·liris es van escampar pel país, sobretot al nord, i van originar els albanesos.

Va romandre sota domini roma i bizantí (amb períodes de domini búlgar i eslau) fins al 1205.

El 1205 es va establir el despotat de l'Epir.

El 1466 el país va passar als otomans.

Ciutats de l'Epir[modifica | modifica el codi]

A Caònia, Palaeste, Chimaera, Phoenice, Buthrotum.

A Cèstria, la ciutat de Cestria (també coneguda per Ilium o Troia), Onchesmus, Cassiope, Phanote i Helicranon.

A Tespròtia: Euroea, Pandosia, Elatreia o Elateia, Cassope, Nicòpolis, Sybota, Cheimerium, Toryne, Buchaetium, Elaea, Gitanae, Ephyra (després Cichyrus), Eurymenae, Issoria i Batiae.

A Molòssia: Photice, Tecmon, Dodona, Passaron, Chalcis, Phylace i Horreum.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela M.ª Trepat i Anna M.ª de Saavedra. Les Metamorfosis, V. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932.  p. 69

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]