Equinoderm

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Equinoderm
Cambrià Inferior - Actual
Ophionereis reticulata
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Echinodermata
Subfílums i classes[1][2]

Els equinoderms (Echinodermata, del grec ἐχῖνος echinos "eriçó"; i δέρμα derma "pell") són un fílum d'animals deuteròstoms. Se'n coneixen unes 7.000 espècies actuals i unes 13.000 d'extintes, ja que la seva història evolutiva es remunta a principis del Cambrià,[3] essent un dels grups animals més antincs i més ben representats al registre fòssil.

Tots els equinoderms són animals marins; la immensa majoria són bèntics i molts viuen en mars profunds, però la seva màxima diversitat es troba als esculls coral·lins. Són un dels grups més peculiars del regne animal, amb un tret molt característic, la seva simetria pentarradiada, i l'absència absoluta de cefalització, essent els únics animals triblàstics sense cap. Una altra estructura única dels equinoderms és el seu sistema vascular hidràulic, una xarxa de conductes plens d'un fluid diferenciat de l'aigua de mar exterior (té més potassi i proteïnes) que serveix per a tasques de locomoció, alimentació i intercanvi gasós. Disposen d'un sistema circulatori obert i d'un tub digestiu complet.

Simetria[modifica | modifica el codi]

El tret més característic dels equinoderms és la seva simetria pentarradiada, segons la qual tenen el cos organitzat radialment (com els radis d'una roda de bicicleta) amb cinc radis i cinc interradis; aquesta simetria, però, és un tret secundari, ja que els seus avantpassats tenien simetria bilateral com la majoria d'altres animals; a més, les larves són bilaterals, i alguns equinoderms actuals han retornat a la simetria bilateral o quasi-bilateral.

Tegument i esquelet[modifica | modifica el codi]

Anatomia d'un asteroïdeu: 1.- Estómac pilòric; 2.- Anus; 3.- Glàndula rectal; 4.- Canal petri; 5.- Placa madrepòrica; 6.- Canal pilòric; 7.- Cec pilòric; 8.- Estómac cardíac; 9.- Gònada; 10.- Solco ambulacral; 11.- Ampolla del peu ambulacral

Cal destacar també el tipus d'esquelet. Es tracta d'un esquelet intern derivat de la derma mesodèrmica i situat per sota de l'epidermis, a diferència de l'exosquelet de molts invertebrats. No està format per ossos sinó per petites plaques (ossículs) i espines calcificades. Està compost de carbonat de calci, en forma de calcita, amb petites quantitats de carbonat de magnesi. Amb freqüència presenten protuberàncies (tubèrculs, grànuls) i espines fixes o mòbils. Els asteroïdeus i equinoïdeus presenten, a més, unes estructures exclusives en forma de pinça, denominades pedicelaris, que tenen diverses funcions, com ara eliminen restes i larves que intenten fixar-se sobre el cos, defensen a l'animal dels depredadors (fins i tot amb producció de toxines) o participen en la captura de preses.

Sota l'esquelet hi ha les capes musculars i el peritoneu del celoma. El grau de desenvolupament d'aquests elements varia segons els grups: en els eriçons de mar els ossicles estan fermament units entre si i formen una closca rígida i, en conseqüència, els músculs de la paret del cos estan poc desenvolupats; en l'altre extrem als cogombres de mar els ossicles són diminuts i es troben dispersos a la dermis carnosa, estant les capes musculars molt desenvolupades.

Celoma i sistema vascular aqüífer[modifica | modifica el codi]

Al llarg del desenvolupament embrionari, el celoma dels equinoderms es desenvolupa com un sistema tripartit formant-se protocels, mesocels i metacels parells (com en tots els deuteròstoms excepte els cordats). En l'adult, el celoma deriva del metacel embrionari i forma el revestiment de les gònades, el celoma principal del cos (celoma perivisceral) i el sistema vascular aqüífer o aparell ambulacral.

Placa madrepòrica d'una estrella de mar
  • Celoma perivisceral. És la cavitat principal del cos i està entapissada per peritoneu ciliat; conté líquid celomàtic, fonamental en la circulació i posseeix diferents cèl·lules (celomòcits), moltes d'elles fagocítiques; els celomòcits de moltes holotúries i d'algunes ofiures tenen hemoglobina.
  • Sistema vascular aqüífer o aparell ambulacral. Es tracta d'un complex sistema de conductes i reservoris plens de líquid que intervé en el transport intern i que acciona hidràulicament unes protuberàncies carnoses denominades peus ambulacrals, les parts externes dels quals (podis) poden desenvolupar diverses funcions, com ara la locomoció, l'intercanvi de gasos, l'alimentació, la fixació al substrat i la percepció sensorial. El sistema vascular aqüífer s'obre a l'exterior a través de la placa madrepòrica (excepte en els crinoïdeus i holoturoïdeus). El líquid del sistema vascular és similar a l'aigua de mar, excepte per la presència de celomòcits, proteïnes i més concentració de ions potassi.

En els asteroïdeus, la placa madrepòrica dóna lloc al conducte petri, que connecta amb un canal anul·lar que s'estén al voltant de tota la boca de l'animal. Al costat del canal anul·lar poden aparèixer les Vesícules de Poli i els cossos de Tiedemann.[4]

Desenvolupament d'un equinoderm

Com viuen els equinoderms?[modifica | modifica el codi]

Els equinoderms són animals carnívors que s'alimenten, sobretot, de mol·luscs i crustacis. L'aparell digestiu és un tub tortuós que comença a la boca, situada a la part inferior de l'animal, i que acaba a l'anus, a la part superior. Els eriçons tenen un boca amb cinc dents o mandíbules que serveixen per raspar els aliments. Les estrelles de mar tenen una curiosa manera d'alimentar-se: cobreixen amb el cos els mol·luscs i en separen les valves per introduir-hi l'estómac, que treuen a l'exterior a través de la boca. Respiren o bé per mitjà d'unes petites brànquies que projecten a l'exterior, o bé a través dels peus ambulacrals.

La reproducció[modifica | modifica el codi]

La reproducció dels equinoderms sol ser de tipus sexual. Els sexes estan separats i els gàmetes s'expulsen dins l'aigua, on té lloc la fecundació i el desenvolupament de les larves. La majoria presenten un extraordinari poder de regeneració.

Classificació[modifica | modifica el codi]

Es coneixen unes 7.000 espècies vives, més unes 13.000 a partir del registre fòssil. Les sis classes existents en l'actualitat en què es divideixen els equinoderms són:

  • Asteroidea: estrelles de mar o asteroïdeus; unes 1.500 espècies.
  • Ophiuroidea: estrelles de mar o ofiuroïdeus; unes 1.500 espècies.
  • Crinoidea: lliris de mar o crinoïdeus; unes 600 espècies, units (o no) al llit marí.
  • Echinoidea: eriçons de mar o equinoïdeus; unes 1.000 espècies.
  • Holothuroidea: cogombres de mar o holoturioïdeus; sense simetria pentagonal, unes 1.000 espècies.
  • Concentricycloidea: margarides de mar; descobertes el 1988, només 1 gènere amb 2 espècies.

Filogènesi[modifica | modifica el codi]

El següent cladograma mostra les possibles relacions filogenètiques dels principals grups d'equinoderms:[1][2]

Echinodermata

Homalozoa




Helicoplacoidea




Edrioasteroidea*



Pelmatozoa

Crinoidea



Blastoiea



Eleutherozoa
  Asterozoa   

Somasteroidea




Asteroidea



Ophiuroidea




Echinozoa

Holothuroidea



Echinoidea








Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Les gònades (taronja) d'una garota

Les garotes (eriçons de mar) i les holotúries espardenyes (holotúries) són molt apreciades en la gastronomia d'algunes regions, incloent-hi Catalunya. La part més apreciada de les garotes són les gònades femenines, d'un vistós color taronja. De les holotúries es consumeix la musculosa paret del cos.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Wray, Gregory A. 1999. Echinodermata. Spiny-skinned animals: sea urchins, starfish, and their allies. Version 14 December 1999 (under construction). http://tolweb.org/Echinodermata/2497/1999.12.14 in The Tree of Life Web Project, http://tolweb.org/
  2. 2,0 2,1 Univerity of California, Museum of Paleontology - Systematics of the Echinodermata
  3. Brusca, R. C. & Brusca, G. J., 2005. Invertebrados, 2ª edición. McGraw-Hill-Interamericana, Madrid (etc.), XXVI+1005 p. ISBN 0-87893-097-3.
  4. Hickman, C.P., Jr., Roberts, L.S., Larson, A., L'Anson, H. & Einsenhour, D.J. 2006. Principios integrales de Zoología. McGraw-Hill/Interamericana de España. Madrid. 1022 p. (Traducción de la decimotercera edición en inglés)