Equipament militar individual

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'equipament militar individual és el conjunt d'estris o complements que el militar transporta o duu a sobre, exceptuats l'uniforme i les armes.[1] Lògicament, té com a concreció principal la versió de campanya, o equipament individual de campanya. Almenys des del segle XVIII, l'equipament està estandarditzat mitjançant normes tan rigoroses com les aplicades als uniformes, les insígines, l'armament, etc.

Per descomptat, l'equipament militar individual ha variat enormement al llarg de la història. La concepció actual del que constitueix l'equipament militar individual es defineix i estabilitza, en els grans trets, en el segle XVII, en consolidar-se el model d'armament individual (entorn d'armes de foc combinades amb baioneta), així com el model vestimentari masculí de tres peces i lligadura. De llavors ençà s'hi han produït canvis tècnico-estilístics substancials, però sempre entorn d'uns mateixos elements bàsics.

Equipament de campanya tradicional: tropa[modifica | modifica el codi]

L'equipament individual de campanya propi de la tropa, en concret, d'ençà del segle XVII es basa en un conjunt de corretges (corretjam), horitzontals, verticals o en diagonal, que sostenen o cenyeixen les altres peces; avui com llavors, consta bàsicament de les peces següents:

  • talabard entorn de la cintura, o bé baldric en bandolera, per a penjar-ne l'espasa o sabre; aquestes peces d'equipament foren substituïdes definitivament al segle XIX pel cinturó;
  • cinturó, dut per a penjar-ne armes de mà (beina de sabre, funda d'arma de foc curta) i la baioneta, i també per a cenyir peces superiors llargues com el capot i la guerrera;
  • cartutxeres per a dur la munició a l'abast de la mà;
  • cingla per al transport de cartutxeres; successivament, s'ha dut una cingla en bandolera, dues de creuades i, per fi, dues de verticals, que llavors es connecten al cinturó;
  • sarró, dut a un costat, penjant d'una corretja en bandolera, i contenint usualment racions d'aliment;
  • motxilla, duta penjant a l'esquena, per a transportar recanvi de roba, manta, estris personals i de neteja de l'arma, munició, carmanyola, plat i coberts, més modernament tenda de campanya i sac de dormir, etc.;
  • algun tipus de cantimplora o equivalent, penjant de la motxilla o del cinturó;
  • en molts períodes, pala per a cavar trinxeres, adjunta a la motxilla.

D'ençà inicis del segle XX ha esdevingut hatibual d'afegir-hi màscara antigàs, dins una bossa penjant en bandolera (a manera de sarró) o annexa al cinturó, a les cingles o a la motxilla. A partir de la segona postguerra mundial encara s'hi afegeix una altra bossa de tipus similar: el portagranades.

Equipament de campanya tradicional: oficialitat[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment els oficials s'armaven de sabre i, més endavant, també d'arma de foc curta, però no de fusell, amb què duien un equipament de campanya més senzill; essencialment, un talabard o un baldric, després substituïts per un cinturó amb els estoigs (beina, funda) corresponents a llurs armes de mà; s'hi podien afegir complements com cartera portadocuments (per a mapes, per exemple) i, modernament, binocles de campanya. Durant la primera meitat del segle XX aquest model d'equipament d'oficial prengué la forma paradigmàtica de cinturó Sam Browne.

Equipament de campanya: darreres tendències[modifica | modifica el codi]

Vora el model tradicional d'equipament de campanya basat en cinturó i cingles, a partir dels anys vuitanta s'han populatitzat dos altres sistemes alternatius:

  • d'una banda, el portaequipament pectoral, joc de cingles i cartutxeres (o portacarregadors) tot d'una peça, generalment rematant just sota el pit. Així, el soldat duu l'equipament posat, en comptes de penjant, i pot posar-sel i treure-se'l com si fos una armilla. Endemés, estalvia l'ús de cinturó (el qual, de tota manera, pot dur-se per a cenyir la peça superior i dur-hi pistolera, etc.). Aquest tipus d'equipament sorgí a la Xina als anys cinquanta, en versió molt simple (poc més que una canana horitzontal amb dos tirants), es popularitzà en les dècades següents entre les guerrilles antiimperialistes del Tercer Món (del Vietnam a Palestina), i finalment fou adaptada per certs exèrcits euròpids (Israel --equipament Ephod, 1977--, Sud-àfrica, alguns de l'OTAN) en versió sofisticada i amb teixits sintètics (niló, per exemple), amb què pren l'aspecte definitiu de clàssic corretjam de cordó premsat (webbing), però descansant a mig tronc i no a la cintura. És el sistema conegut en anglès com a chest rig o load-bearing equipment.
  • d'altra banda, l' armilla portaquipament, una armilla pròpiament dita, dotada de multitud de butxaques amb funció de cartutxeres o portacarregadors, on es desen la munició i la major part de peces d'equipament. Es pot combinar amb cinturó (on s'encabeixen o d'on pengen les peces més voluminoses, com ara la pistolera, la pala plegable i la cantimplora). Com en el cas anterior, aquest sistema permet dur l'equipament posat, en comptes de penjant, i facilita a l'extrem de posar-se'l i treure-se'l. [2] És el sistema conegut en anglès com a load-carrying vest o load-bearing vest.

En general, els exèrcits que usen armilla portaquipament la duen, bé directament sobre l'uniforme, bé per damunt de l'armilla antibales (vegeu més avall); és el cas de les forces armades estatunidenques i britàniques, per exemple. Emperò, també existeixen armilles antibales que són alhora armilles porteaquipament; el model fundacional i paradigmàtic d'aquest tipus d'armilla és l'israelià AC-7 (1985). Avui dia, però, les butxaques fixes o cosides hi semblen cosa del passat: a partir del 2001, amb la popularització del sistema modular MOLLE (EUA, 1997), es poden adherir accessors d'equipament diversos sobre qualsevol punt de la superfície de portaequipaments pectorals, armilles portaequipament, armilles antibales i, fins i tot, motxilles.Error de citació: Es tanca el </ref> que manca per una etiqueta <ref> en el color de l'uniforme, que resultava molt més pràctic i barat, i amb el qual tot l'equipament anava connectat, de manera que podia posar-se i treure's ràpidament, com si fos una sola peça. A partir de la segona postguerra mundial la pràctica totalitat d'exèrcits del món adoptaren equipaments en teixit de cordó premsat (webbing), el qual forma la base dels usats actualment, en general de teixits sintètics com la cordura.

Equipament individual: diari, passeig, gala[modifica | modifica el codi]

Per descomptat, l'equipament altre que de campanya era i és molt més senzill, i generalment del mateix tipus per a tots els graus. En l'uniforme de diari pot reduir-se al cinturó, o al cinturó amb cingles. En l'uniforme de passeig o eixida ha estat habitual de dur cinturó de cuir amb la guerrera o el capot; en les darreres dècades el més corrent és dur-hi un cinturó de roba del color de l'uniforme (de què és part integrant), o bé anar sense cinturó. En l'uniforme de gala amb armes pot comparèixer el corretjam de campanya, o una reproducció en cuir tenyit de blanc, usualment sense les peces complementàries.

Entre la tropa, en cas de traslladament, permís, etc. (és a dir, en uniforme d'eixida), els articles personals acostumen de dur-se a coll en un sac d'estil mariner.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. En aquest context, l'estatus del casc no és clar: segons l'exèrcit o el període, se'l classifica com a peça d'uniforme, com a peça d'equipament o com a arma.
  2. En la prehistòria d'aquest model podríem trobar, per exemple, el battle jerkin britànic de 1942 i, també, la parca Alpenflage suïssa de 1957, ambdues peces basades en la mateixa concepció de dur l'equpament posat o desat en butxaques d'una peça de vestir.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Kannik, Preben. Uniformes militares en color de todo el mundo. Madrid: San Martín, 1969
  • Mollo, John. Military fashion: a comparative history of the uniforms of the great armies from the 17th century to the First World War. London: Barrie & Jenkens, 1972. ISBN 0-214-65349-8
  • The visual dictionary of military uniforms. London; New York; Stuttgart: Dorling Kindersley, 1992. (Eyewitness visual dictionaries) ISBN 0-86318-836-2