Era dels víkings

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Mapa de Vinland, document del segle XV basat en un original del segle XIII, dóna els contorns del Vinland, a més a més dels tres continents coneguts fins aleshores. El mapa refereix els descobriments de viatges duts a terme al segle XI. Encara que l'autenticitat del document sigui polèmica, amb els treballs d'al-Idrissi a la Sicília normanda, les contribucions nòrdiques al coneixement geogràfic superen àmpliament les de l'occident cristià, que es limitava a perpetuar l'Esquema en T d'Isidor de Sevilla.

L'era dels víkings fou el període comprès entre 793 i 1066 de la nostra era a Escandinàvia i Anglaterra, després de l'era del ferro germànica (l'Era de Vendel a Suècia). Durant aquest període, els víkings, guerrers i comerciants escandinaus, van saquejar i explorar una gran part d'Europa, Sud-Oest d'Àsia, el Nord de l'Àfrica i el Nord-Est d'Amèrica del Nord. Tret de l'exploració d'Europa pels seus oceans i rius gràcies als seus coneixements avançats de navegació i l'extensió de les seves rutes de comerç a través de vastes parts del continent, també es van dedicar a la guerra, als saquejos i van sotmetre a l'esclavatge nombroses comunitats cristianes de l'Europa medieval durant segles, amb la qual cosa van contribuir al desenvolupament del sistema feudal a Europa, incloent-hi els castells i barons (servien de defenses contra els raids víkings).

Societat[modifica | modifica el codi]

Els víkings que havien envaït Europa occidental venien principalment de Dinamarca, de Noruega i de Suècia. Han colonitzat llavors nombrosos indrets com ara Normandia, les illes Fèroe, Islàndia, Groenlàndia i potser breument Vinland (una part d'Amèrica del Nord).

Mapa on es presenten les àrees de colonització escandinava al segle VIII (vermell maó), novè (vermell), desè (taronja) i onzè (groc). Les zones verdes són les que havien estat sotmeses a freqüents raids víkings

Les contrades escandinaves es trobaven llavors àmpliament dividides. A Dinamarca, regnes de grandària mitjana, capaços de negociar amb l'Imperi franc, se succeeixen des del segle VIII, però no és fins després del regnat de Harald II de Dinamarca, anomenat «Harald Blåtand» (Harald el Dent Blava), que es pot parlar d'una verdadera unificació de Dinamarca. Noruega va ser dividida en desenes de petits regnes durant la majoria de l'època víking, malgrat una efímera unificació del sud i de les costes del país per Harald I de Noruega, anomenat «bonica cabellera»; no es produirà una verdadera unificació fins després del segle XI. A Suècia, la unificació va començar a partir del segle XII, en una època on el cristianisme ja s'havia desenvolupat àmpliament a la regió.

La societat víkinga estava basada en l'agricultura i el comerç amb altres pobles i insistien molt en el concepte d'honor tant en el combat com en el seu sistema de justícia criminal. La seva llengua, el nòrdic antic, és l'avantpassat de les llengües escandinaves actuals.

Causes de l'expansió dels víkings[modifica | modifica el codi]

Entre les causes que havien provocat el fenomen víking, el traumatisme de les massacres de Carlemany que volia imposar la seva fe a través d'una violència extrema, va marcar profundament els pagans i sobretot els escandinaus que van voler venjar-se.[1][2][3][4][5] El professor Rudolf Simek confirma la pertinència d'aquest argument religiós:

«Una de les causes del sorgiment de l'era víkinga pot haver estat la progressió del cristianisme». «No és un atzar que el començament de l'activitat víkinga es produís sota el regnat de Carlemany. L'amenaça militar franca, submissió dels Frisons i dels Saxons, a la frontera de Dinamarca, hauria provocat un canvi sobtat de l'actitud dels Escandinaus [...] L'ascens del cristianisme constituïa una amenaça en si mateixa. En conseqüència sembla menys sorprenent que el primer raid «oficial» víking s'hagués dut a terme sobre l'illa de Lindisfarne, i que hagués apuntat a un monestir, evidentment el protagonista sense defensa de la nova foi, que constituïa una amenaça política i ideològica per a Escandinàvia».[6]

Tanmateix, les causes reals de l'expansió i conquestes dels víkings continuen sent desconegudes. S'ha suggerit que aquesta expansió podria estar relacionada amb la manca de dones, com a conseqüència d'assassinats selectius de les nenes acabades de néixer.[7] Alguns historiadors han suggerit que les innovacions tecnològiques importades de les civilitzacions de la Mediterrània, així com l'assuaviment del clima van comportar un augment de la població gràcies a un període bones collites. Un altre factor seria la destrucció de la flota frisona per part de Carlemany cap al 785, que va interrompre el flux de nombrosos intercanvis comercials de béns a Europa central, amb destinació a Escandinàvia, i va forçar els víkings a anar a buscar-los ells mateixos. Un factor important amb tot això, particularment durant els períodes de colonització i de conquestes que vingueren després dels primers raids, són també els conflictes interns a Escandinàvia, que van resultar en la centralització dels poders en algunes mans. Pot ser admès que tots aquests factors van contribuir al naixement de l'Era dels víkings.[8]

Panorama històric[modifica | modifica el codi]

La primera referència històrica a un raid víking data del 787 quan, segons la crònica anglosaxona, van matar un oficial anglès que, en prendre'ls per venedors, volia fer-los pagar taxes comercials. Nogensmenys, hi ha més aviat acord per datar el començament dels raids víkings a les illes Britàniques en 793, quan aquesta mateixa crònica informa del pillatge del gran monestir de Lindisfarne.[9]

Els anys 794 i 795 van ser marcats, segons els annals d'Ulster, per importants raids víkings sobre les costes septentrionals d'Irlanda, i sobretot sobre l'illa d'Iona.

La fi dels raids víkings a Anglaterra és tradicionalment datada per la fallida temptativa d'invasió del país per part de Harald III de Noruega, el qual va ser vençut pel rei saxó Harold II d'Anglaterra a la batalla de Stamford Bridge el 1066, i després per un descendent víking, Guillem I d'Anglaterra. A Irlanda, van arribar a la seva fi amb la presa de la ciutat víkinga de Dublín per Richard de Clare i les seves tropes hiberno-normandes el 1171. A Escòcia finalment, va ser la derrota del rei Haakon IV per les tropes reials d'Alexandre III d'Escòcia a la Batalla de Largs.

Un vaixell víking

El regne dels francs de Carlemany va ser particularment afectat per aquests atacs; els víkings ascendien pel Sena sobre els seus vaixells (anomenats drakar). Aquests raids es van succeir fins que el rei Carles III de França decideix, en 911, d'anomenar el cap víking Rol·ló, d'origen danès o noruec, duc hereditari del que esdevindrà Normandia, etimològicament el "país (-ia) dels homes (-man-) del Nord (Nor-...-d-)". A canvi, va obtenir d'ell un jurament de fidelitat, la seva conversió al cristianisme i la promesa de defensar el nord del regne contra les incursions dels altres grups víkings. Algunes generacions més tard, els descendents víkings, completament integrats amb la població local, i havent adaptat la seva llengua i la seva cultura, es van llançar sota l'ègida del llavors duc, Guillem I d'Anglaterra, a la conquesta d'Anglaterra, on van formar una aristocràcia francòfona que va influenciar altament l'evolució cultural i lingüística d'aquest país insular.

A l'est, víkings d'origen danès i sobretot suec van recórrer la xarxa fluvial de l'actual Rússia, comerciant i saquejant amb els pobles eslaus locals. Anomenats varegs o rus', aquests escandinaus van fundar nombroses ciutats al llarg del Volga, i hi van formar a poc a poc principats independents, com el príncep Rúrik a Nóvgorod, que van formar el bressol de la futura Rus de Kíev i, retrospectivament, de la nació russa. Aquests Estats rus van persistir fins a la invasió mongola de 1240.

Alguns d'aquests víkings van continuar fins al mar Negra i Constantinoble i van establir importants vincles comercials amb l'Imperi Bizantí a través del riu Volga.

Als països escandinaus, la fi de l'era víking és generalment datada per l'establiment d'una verdadera autoritat reial i l'establiment del cristianisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rudolf Simek, "the emergence of the viking age: circumstances and conditions", "The vikings first Europeans VIII - XI century - the new discoveries of archaeology", altres, 2005, p. 24-25
  2. Bruno Dumézil, màster a Paris X-Nanterre, Normalien, professor associat, autor de "Conversió i llibertat als regnes bàrbars. Segles V-VIII" (Fayard, 2005)
  3. "Franques Royal Annals" citat a Peter Sawyer, "The Oxford Illustrated History of the Vikings", 2001, p. 20
  4. Dictionnaire d'histoire de France - Perrin - Alain Decaux i André Castelot - 1981 - pàg 184/185 ISBN 2-7242-3080-9
  5. "the Vikings" R.Boyer history, myths, dictionary, Robert Laffont i altres 2008, p96 ISBN 978-2-221-10631-0
  6. Rudolf Simek, «L'émergence de l'âge viking : circonstances et conditions», a Régis Boyer, Les vikings, premiers Européens, VIII -XIème siècle - Les nouvelles découvertes de l'archéologie, Autrement, 2005, p.24-25
  7. James H. Barrett, "What caused the Viking Age?" Antiquity Volume 82 Number 317 (September 2008), 671-685; L'era dels víkings es va disparar per l'escassetat de dones? (anglès)
  8. «Reasons for Viking expansion» (en anglès), 7 de febrer del 2004. [Consulta: 11 març 2012].
  9. Sprague, Martina. Norse Warfare (en anglès). Hippocrene Books, 2007, p. 10. ISBN 0781811767. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Carey, Brian Todd. "Technical marvels, Viking longships sailed seas and rivers, or served as floating battlefields," Military History 19, no. 6 (2003): 70-72.
  • Forte, Angelo. Oram, Richard. Pedersen, Frederik. Viking Empires. Cambridge: Cambridge University Press, 2005.
  • Henry, Francoise. Irish Art in the Early Christian Period. London: Methuen & Co. Ltd., 1940.
  • Hudson, Benjamin. Viking Pirates and Christian Princes: Dynasty, Religion, and Empire in North America. Oxford: Oxford University Press, 2005.
  • Maier, Bernhard. The Celts: A history from earliest times to the present. Notre Dame, Indiana: University of Notre Dame Press, 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Era dels víkings Modifica l'enllaç a Wikidata