Anacoreta

Sant Antoni Abat anacoreta

Un anacoreta (paraula procedent del llatí medieval "anachorēta", i aquest del terme grec "ἀνα-χωρέω", que significa "retirar-se") és una persona que viu en un lloc solitari, entregat completament a la contemplació i a la penitència, aïllada de la comunitat. Creuen que apartant-se de la societat humana, compleixen millor el manament cristià de no ser part del món.

«	"Si fóssiu del món, el món us estimaria; però perquè no sou del món, sinó que jo us he escollit del món, per això el món us odia".	»
— Joan 15:19

Coneguts també com eremites, aquesta forma de vida monàstica va donar origen, al segle III, a l'eremitisme i al cenobitisme, si bé ambdues formes van coexistir durant tota l'Edat mitjana.

El segle IV milers de persones, plenes de fervor religiós, abandonaren les seves pertinences, famílies i estil de vida, per viure aïllades als deserts de la Tebaida a Egipte.

Al segle X, al voltant del monestir de Sant Miquel de Cuixà, va aparèixer un nucli eremita amb Pere Orsèol, Sant Romuald de Ravenna i Marí. A partir dels segles XI i XII el moviment va anar cobrant importància, com ho demostra la presència de nombrosos anacoretes a les muntanyes de Prades, a la serra de Montsant i a la serra de Llena.

Bibliografia

• Sadurní i Puigbò, Núria: Diccionari de l'any 1000 a Catalunya, plana 60. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999 ISBN 84-297-4607-2

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anacoreta

• Web dedicada a eremites budistes. (anglès)
• Àmplia informació sobre l'eremitisme al llarg del temps. (anglès)
• Butlletí d'informació sobre el món de l'eremitisme contemporani. (anglès)
• Llista de Sants Anacoretes (castellà)