Ermengarda de Narbona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ermengarda de Narbona (1127/29 ? - 1196/97 Perpinyà), filla del comte de Narbona Eimeric II i la seva primera esposa Ermengarda. Cosina germana del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Tenia una germanastra, Ermessenda, filla de la segona esposa del seu pare, també dita Ermessenda.

Arribada al poder[modifica | modifica el codi]

Al morir el seu pare l'any 1134, el comte de Tolosa Alfons Jordà, ocupà el càrrec de vescomte ajudat per l'arquebisbe de Narbona, ja que Ermengarda tot i ésser la filla hereva més gran d'Eimeric II, encara era menor. Aleshores, Alfons Jordà, quedà vidu de la seva esposa Faidida d'Usès, i intentà casar-se amb Ermengarda. Però una coalició de senyors poderosos, amb Roger Trencavell (vescomte d'Albi, Besiers, Carcassona i Rasés) al capdavant, acordaren a finals del 1142, casar a Ermengarda amb Bernat d'Anduze, fidel de confiança de Roger Trencavell. Alfons Jordà és fet pres i aconseguí la llibertat després de jurar la pau i restituir el vescomtat a Ermengarda i el seu marit en el 1143. A partir de llavors, Ermengarda començà a dirigir el Vescomtat de Narbona amb fermesa.

Activitats político-socials[modifica | modifica el codi]

La vescomtessa arribà a encunyar moneda comtal narbonesa, amb el nom ERMENGARD. Prengué part en moltes expedicions bèl·liques. S'alià amb els seus parents, comtes de Barcelona, Ramon Berenguer IV i Alfons I, per resistir els atacs del comte tolosà Ramon V de Tolosa, fill d'Alfons Jordà. Durant el seu regnat, tingué cura de l'Abadia de Fontfreda, fundada pel seu avi, Eimeric I de Narbona (1077-1105). En el 1157 donà una partida de terres a l'abadia cistercenca. En els anys 1166 i 1173 firmà tractats comercials amb Gènova i Pisa. Cedí el vescomtat al seu nebot Pere Manrique de Lara (fill d'Ermessenda la seva germanastra) en el 1192, i es retirà a Perpinyà on hi morí anys més tard. El seu cos fou enterrat a l'Abadia de Fontfreda.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • (francès) Arnaud Baudin, «André le Chapelain», dins de Le comté de Champagne et de Brie au Moyen Âge.
  • (francès) Jacqueline Caille, «Ermengarde, vicomtesse de Narbonne (1127/29-1196/97). Une grande figure féminine du Midi aristocratique», dins de La Femme dans l'histoire et la société méridionales (segles IX-XIX), Actes du 66e congrès de la Fédération historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon (Narbonne, 15-16 octobre 1994), Montpellier, 1995, p. 9-50.
  • (francès) Jacqueline Caille, «Les seigneurs de Narbonne dans le conflit Toulouse-Barcelone au segle XII», Annales du Midi, t. 97 (1985), p. 227-244.
  • (anglès) Fredric L. Cheyette, «Women, Poets, and Politics in Occitania», a Theodore Evergates (éd.). Aristocratic Women in Medieval France. Philadelphie : University of Pennsylvania, 1999, p. 138-177.
  • (anglès) Fredric L. Cheyette, Ermengard of Narbonne and the World of the Troubadours. Ithaca : Cornell University Press, 2001.
  • (francès) Aryeh Graboïs. «Une étape dans l'évolution vers la désagrégation de l'État toulousain au XII siècle : l'intervention d'Alphonse-Jourdain à Narbonne (1134-1143)», Annales du Midi, t. 78 (1966), p. 23-35.
  • (francès) François Grèzes-Rueff. «L'abbaye de Fontfroide et son domaine foncier aux XIIe et XIIIe siècles», Annales du Midi, t. 89 (1977), p. 253-280.
  • (anglès) Linda Mary Paterson, The World of the Troubadours : Medieval Occitan Society, c. 1100-c. 1300. Cambridge : Cambridge University Press, 1993.