Ermione

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ermione
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Andrea Leone Tottola
Llengua original italià
Font literària Andromaque de Jean Racine
Època composició 1819
Gènere Opera seria
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 27 de març de 1819
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols

Ermione és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià d'Andrea Leone Tottola, basat en Andromaque de Jean Racine (1667).[1] S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 27 de març de 1819.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'ús del final tràgic, així com d'elements nous en l'estructura dramàtica experimentats per Rossini en la seva producció per al Teatre San Carlo de Nàpols, entre 1815 i 1822, arriben al seu àpex amb el que és sens dubte un dels seus melodrames més insòlits i atrevits. Ermione és la sisena d'una formidable sèrie de nou òperes serioses de Rossini concebudes per als Teatres Reals de Nàpols, que van revolucionar les formes de l'òpera italiana heretada del segle XVIII i que assentaria nous motlles pels quals transcorreria el gènere fins ben entrat el Romanticisme i la irrupció de Verdi.[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Representada per primer cop el 27 de març de 1819, la història d'amor del rei Pirro cap a la vídua d'Hèctor, Andròmaca, que aixeca la fúria i ganes de venjança en la promesa i traïda Hermíone -paper estrenat per la madrilenya Isabel Colbran-, no va obtenir l'èxit esperat. Després de cinc funcions l'òpera va quedar en l'oblit fins a la seva recuperació el 1987 i 1988, de la mà d'Alberto Zedda a Pesaro i Madrid.

Ermione és sense cap dubte una de les òperes més grans de Rossini, encara que la seva qualitat no es veiés recompensada amb un èxit immediat: incompresa pel públic en el seu moment, només va gaudir d'una única posada en escena i no va arribar a reestrenar-se fins després de la mort de Rossini. No obstant això, d'ençà que el 1987 fos exhumada al Festival de Pesaro, amb Montserrat Caballé, Marilyn Horne, Chris Merritt, Rockwell Blake, Ermione ha estat reconeguda com una obra mestra sense pal·liatius.

Encara que no ha estat una obra molt freqüentada per la seva extrema dificultat, noves generacions de cantants s'han aproximat als grans papers que Ermione ofereix, entre elles Biagio Antonacci, Nelly Miricioiu i Alexandrina Pendatchanska en el rol titular.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Ermione és una obra complexa i ambigua, on la severa línia neoclàssica, fidel a l'esperit de l'obra francesa en què s'inspira, s'uneix als tons ombrívols que caracteritzaran l'esdevenidora òpera romàntica. La invenció musical, alhora que el seu furor belcantista i la riquesa orquestral, és sorprenent. Rossini concep una elaboració instrumental d'inusual dificultat a la qual encadena un maneig de les veus que conjuga el virtuosisme, donant un matís gairebé transcendental a un sentit tràgic. En la seva creació Rossini va alterar parcialment les estructures formals sobre les quals es construïa el drama, deixant al públic de l'època certament desconcertat. De fet, encara que l'òpera manté la clàssica successió de nombres tancats -ària, duos, conjunts, etc.-, aquests estan però modificats des de l'interior, gràcies a una successió que es basa en una inusual i nova continuïtat dramàtica.[1]

Al començament de l'obra, el compositor ens presenta una obertura sense precedents en la història de l'òpera. L'escala descendent en fa menor -un ombrívol uníson de corda, fustes, i trombons- amb la qual comença la peça és poc després interrompuda per una inesperada i sorprenent exclamació del cor -darrere del teló- que anticipa el motiu i les paraules de la introducció Troia! qual fosti un dì? / Di te che resta ancor?. Un cor que es sentirà una altra vegada al llarg de l'obertura basada en una exposició monotemàtica a l'estil de Haydn, però que presenta un estil i un desenvolupament típicament rossinians amb l'indispensable i irresistible crescendo final. Amb un procediment que Rossini utilitzarà, però de forma diferent, també a Ricciardo e Zoraide, la «Simfonia» inicial s'enllaça amb la introducció mitjançant precises relacions tonals, temàtiques i tímbriques, desenvolupant l'episodi coral ja escoltat que serà transformat i després unit a les veus de quatre solistes. Un inici que recorda l'inici de Mosè in Egitto i que, per l'acompanyament de la corda i l'articulació de les veus en espais sonors amplis i dilatats, aporta un pathos dolorós que evoca una dignitat gairebé sagrada. El recitatiu i l'ària d'Andròmaca, Mia Delizia! un sol istante, que perllonga l'escena sense talls dramàtics, recorda la suavitat de les melodies bellinianes, tancant amb una cabaletta acompanyada per les intervencions del cor i dels altres solistes. Malgrat tenir una forma més convencional, aquesta última peça també té elements suggestius i nous, com la utilització d'una línia melòdica contínuament interrompuda per inesperades dislocacions rítmiques i modulacions imprevistes. Elements trencadors que no deixen d'aparèixer de forma encara més contundent al llarg de tota l'òpera.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Follet del programa». Temporada 2013-2014 del Teatro de la Zarzuela.