Ernő Goldfinger

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Balfron Tower, bloc de pisos de protecció oficial dissenyat per Ernő Goldfinger a Poplar, barri de l'East End de Londres. L'ajuntament de la capital britànica va comissionar la seva construcció a l'arquitecte hongarès com a resposta a la pèrdua d'habitatges durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial.

Ernő Goldfinger — de vegades anomenat Ernest Goldfinger — (Budapest, 11 de setembre de 190215 de novembre de 1987) fou un arquitecte i dissenyador d'origen jueu hongarès conegut especialment per la seva contribució al moviment modern en arquitectura, en particular al Regne Unit.

Biografia[modifica | modifica el codi]

1-3 Willow Road, a Hampstead (Camden) (nord de Londres). El segon apartament en aquest conjunt fou la residència de l'arquitecte.
Trellick Tower, a l'oest de Londres, millora sobre la Torre Balfron.

La seva família treballava en l'enginyeria forestal i en el negoci de les serradores, el qual el dugué a considerar treballar com a enginyer fins al moment que decidí que preferia l'arquitectura després de llegir el text de Hermann Muthesius Das englische Haus, una descripció de l'arquitectura domèstica anglesa a començaments del segle XX. Aquest llibre fou una lectura de capçalera durant bona part de la seva vida.

Seguint la desaparició de l'Imperi Austrohongarès a finals de la Primera Guerra Mundial, Goldfinger es traslladà a París. El 1923 va començar estudis a la École nationale supérieure des beaux arts al taller de Léon Jaussely i durant els anys següents es va relacionar am un bon nombre d'arquitectes afincats a la capital francesa com Auguste Perret, Mies van der Rohe i Le Corbusier. El 1929, abans de finalitzar la seva carerra, Goldfinger va establir una societat comercial amb la qual endinsar-se en el negoci de l'interiorisme i en el projecte d'ampliació d'una casa de vacances a Le Touquet.[1]

Una de les seves influències de l'època fou la publicació de Vers une architecture de Le Corbusier i esdevingué un admirador de l'antic mentor d'aquest arquitecte, Auguste Perret, que era expert en el disseny d'estructures de ciment i que l'inspirà a l'hora de dissenyar la seva pròpia casa. A començaments de la dècada del 1930 Goldfinger va conèixer Ursula Blackwell, amb qui es va casar. Blackwell heretà la fortuna de Crosse & Blackwell, i la restant carrera de Goldfinger tingué lloc al Regne Unit.

El 1934, es va instal·lar amb la seva esposa a un apartament de l'edifici Highpoint I. Just abans de la Segona Guerra Mundial, Goldfinger adquirí tres cases, incloent la seva pròpia: 1-3 Willow Road a Hampstead (Camden) (nord de Londres), i una altra a Broxted (Essex). La seva residència personal, número 2 de Willow Road, es troba ara llistada entre el patrimoni arquitectònic del National Trust.

Quan la guerra mundial va acabar, Goldfinger rebé ordres de construir les noves oficines del Daily Worker i el quarter general del Partit Comunista Britànic. A Elephant & Castle va construir l'Alexander Fleming House per al Ministeri de Salut. Durant la dècada del 1950 va dissenyar dues escoles primàries a la ciutat de Londres a partir de ciment pre-modelat amb totxos del London County Council a Putney (Londres). Un d'aquests edificis va ser primer malmès i més tard enderrocat per una immobiliària que va anar a judici el 2008.[2]

El Regne Unit patí greus problemes d'habitatge després de la Segona Guerra Mundial: 4 milions de cases foren destruïdes o malmeses durant el conflicte, i el govern britànic va veure la idea de construir edificis de gran altura com una solució al problema. Goldfinger va ser un dels arquitectes de blocs de pisos més coneguts a l'època.[3]

Goldfinger tenia la fama de ser un home sense sentit de l'humor subjecte a nombrosos atacs de mal humor. De vegades acomiadava els seus assistents si feien bromes que no eren del seu gust, i un cop va fer fora de la seva oficina dos clients potencials per imposar restriccions al seu disseny original.[4] L'escriptor Ian Fleming va rebre la inspiració per un dels enemics de James Bond durant una conversa amb la cosina d'Ursula Goldfinger a un camp de golf. Fleming l'anomenà Auric Goldfinger. Prèviament l'autor havia estat un dels signants d'una petició contra l'enderrocament d'edificis històrics a Hampstead per fer lloc per als edificis de Goldfinger que incloïen la seva residència personal. L'arquitecte consultar els seus advocats quan l'obra "Goldfinger" va sortir a la llum el 1959. Fleming va reaccionar dient que reanomenaria el personatge principal "Goldprick" ("polla d'or"; Goldfinger vol dir "dit d'or"), i finalment Ernő decidí no denunciar a Fleming. L'editorial va pagar els costs dels advocats i li donaren sis còpies gratuïtes del llibre.[5] El 15 de novembre de 1987 (a l'edat de 85 anys) Goldfinger va morir i fou cremat a Golders Green on les seves cendres romanen.

Obra[modifica | modifica el codi]

Entre els seus edificis més notables són la Balfront Tower, de 27 pisos, i la Carradale House, situats al barri de Poplar (districte de Tower Hamlets) a l'East End de Londres. A l'oest de Londres, Goldfinger va construir una torre de 31 pisos basada en aquest anterior model que fou anomenada Trellick Tower, situada a North Kensington. Fou construïda de 1968 a 1972.

Tot i que a Goldfinger li agradava viure als edificis que dissenyava, les seves obres foren poc apreciades tant pel públic com pels arquitectes postmoderns. Cap a finals del segle XX, però, va millorar l'apreciació general de la seva arquitectura. La Trellick Tower és actualment patrimoni de Londres, llistat Grade II, i ha esdevingut una icona del disseny de l'època. L'any 2000 els hereus de Goldfinger donaren una generosa suma per potenciar les relacions entre els estudiants d'arquitectura d'Hongria i el Regne Unit. Les beques RIBA Goldfinger Travel Scholarship s'establiren el 2002.[6]

Edificis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ernő Goldfinger Modifica l'enllaç a Wikidata