Erupció volcànica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Diverses estructures eruptives formades durant l'activitat volcànica: columna eruptiva;fluixos de lava i arc de lava.

Una erupció volcànica és una emissió violenta a la superfície terrestre de matèries procedents de l'interior del volcà. Exceptuant els guèisers, que emeten aigua calenta, i els volcans de fang, la matèria dels quals, en gran part orgànica, prové de jaciments de hidrocarburs relativament propers a la superfície, les erupcions terrestres es deuen als volcans.

Existeixen diversos tipus d'erupcions volcàniques que han estat distingits pels vulcanòlegs. Aquests són sovint el nom de famosos volcans que s'hi hagi en aquest tipus de conducta observada. Alguns volcans poden presentar només un tipus característic d'erupció durant un període d'activitat, mentre que d'altres poden mostrar una seqüència completa de tipus variats en una única sèrie eruptiva.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Les erupcions volcàniques no obeeixen cap llei de periodicitat, i no ha estat possible descobrir un mètode per prevenir-les, encara que de vegades vénen precedides per sotragades sísmiques i per l'emissió de fumaroles. La seva violència es relaciona amb la acidesa de les laves i amb la riquesa d'aquestes en gasos oclusos. Aquests assoleixen altes pressions i, quan arriben a vèncer la resistència que troben, s'escapen violentament, donant lloc a una erupció explosiva. Al contrari, una lava bàsica és molt més fluida i oposa escassa resistència a l'exhalació dels seus gasos: les erupcions són aleshores menys violentes i poden revestir un caràcter permanent.

Les erupcions són conseqüència de l'augment de la temperatura del magma que es troba a l'interior del mantell. Això ocasiona una erupció volcànica en què s'expulsa la lava bullent que es trobava en el magma. Pot generar fosa de gels i glaceres, els esfondraments, els al·luvions, etc.

Les erupcions també es caracteritzen per altres factors: temperatura de la lava, el seu contingut de gasos oclusos, estat del conducte volcànic –xemeneia lliure o obturada per matèries sòlides, llac de lava que oposa el seu empeny a la sortida del magma del fons–.

Índex d'explosibilitat[modifica | modifica el codi]

L'índex d'explosibilitat volcànica (comunament abreujat IVE) és una escala de 0 a 8 graus, per a la mesura de la força de les erupcions, en relació amb el matrial expulsat. És utilitzat per el Global Volcanism Program de l'Institut Smithsonià. Es realitza d'una manera similar a l'escala de Richter per a terratrèmols, l'escala és logarítmica a partir de l'interval IEV-1 a IEV-2, on cada interval de l'escala representa una multiplicació per deu en els criteris d'erupció observats. Es dóna un valor de 0 a les erupcions no explosives (menys de 104 metres cúbics de tefra expulsats) mentre que un 8 representa una erupció explosiva colossal que pot expulsar 1012 metres cúbics de tefra i que assoleixen una alçada del núvol eruptiu de més de 25 km. La gran majoria de les erupcions volcàniques són d'IVE entre 0 i 2.[1]

Tipus d'erupcions magmàtiques[modifica | modifica el codi]

La combinació possible dels factors recentment senyalats entre si explica l'existència de diversos tipus de volcans als quals corresponen erupcions característiques. En primer lloc convé establir una distinció entre la erupció puntual del magma per una xemeneia, i la erupció lineal per una fissura del terreny que pot ser força llarga. En aquest últim cas es té una volcanologia làvica: les erupcions no són violentes i adopten la forma de gegantines efusions de basalts molt fluids, les colades de lava les quals cobreixen grans extensions de terreny prop del volcà.

Tipus d'erupcions volcàniques més comuns són:[2]

  • Hawaiana
  • Estromboliana
  • Vulcaniana
  • Pliniana
  • Peleana

Erupció hawaiana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Erupció hawaiana

Present en volcans amb vulcanologia làvica, són nomenades així pels volcans de les illes de Hawaii. Les seves laves són molt fluides, sense que tinguin lloc despreniments de gasos explosius; aquestes laves només es desborden quan ultrapassen el cràter, per la qual cosa formen un llac de lava i rellisquen amb facilitat pels vessants, formant veritables corrents a grans distàncies i construint un con volcànic amb una pendent molt suau, com es veu en una imatge recent de la caldera de l'Halemaumau, al volcà Kilauea, en l'illa de Hawaii.[3] Algunes partícules de lava, en ésser arrossegades pel vent, formen fils cristal·lins que els nadius nomenen cabells de la deessa Pelé (divinitat del foc). Algunes erupcions hawaianes tenen de vegades una llarga vida; Puʻu ʻŌʻō, un con de cendres a l'est de la zona de fissures del volcà Kilauea porta en erupció contínua des de l'any 1983.[4]

Erupció estromboliana[modifica | modifica el codi]

El volcà Mayon, a les illes Filipines, presenta un dels cons volcànics més perfectes del món. Va entrar en erupció en anys recents, amb una gran expulsió de gasos, cendres i d'altres materials que van formant capes successives en el mencionat con, el que defineix el volcà com un estratovolcà, és a dir, un volcà que es va formant per erupcions successives de materials volcànics.
Article principal: Erupció estromboliana

Aquest tipus d'erupció rep el nom del Stromboli, volcà de les illes Lípari (mar Tirrena), al nord de Sicília, que ha estat a erupció contínuament des de fa segles.[5] L'erupció és permanent, acompanyada de freqüents paroxismes explosius, i de tant en tant de colades de lava. Aquesta és fluida, i acompanya l'esllavissada de gasos abundants i violents, amb projeccions de escòries, bombes volcàniques i lapil·li, perquè els gasos poden desprendre's amb facilitat, no es produeixen polvoritzacions o cendres.[5] Quan la lava ultrapassa per les vores del cràter, descendeix pels seus vessants i barrancs, però no assoleix tanta extensió com la del tipus del volcà hawaià.[5][6]

Erupció vulcaniana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Erupció vulcaniana

L'erupció vulcaniana rep el seu nom del volcà Vulcano de l'illa Vulcano de l'arxipèlag italià illes Eòlies. Giuseppe Mercalli després de les observacions de les seves erupcions el 1888-1890 va ser el primer de nomenar-lo així.[7] S'alliberen grans quantitats de gasos d'un magma poc fluid, que es consolida amb rapidesa; per això les explosions són molt fortes i la lava àcida i molt viscosa que emet es polvoritza, produint molta cendra, llançada a l'aire acompanyada d'altres materials fragmentaris. Quan la lava surt a l'exterior es consolida ràpidament, però els gasos que desprenen, trenquen i esquerden la seva superfície, per això resulta aspra i molt irregular, formant-se laves cordades.[8]

Erupció pliniana[modifica | modifica el codi]

El Volcà Vesuvi en l'actualitat
Article principal: Erupció pliniana

L'erupció pliviana o vesubiana reben el seu nom en honor a Plini el Vell, que va morir en una erupció del volcà Vesuvi, i el seu nebot Plini el Jove, que va ser el primer de descriure-les. L'erupció pliniana difereix de la vulcaniana en que la pressió dels gasos a la cambra de magma és molt forta i produeix explosions molt violentes. És distintiu d'elles el fet que les laves no siguin usualment basàltiques, sinó riolítiques, i que existeixi una gran emissió de pedra tosca, gasos tòxics i aerosols. Forma núvols ardents en forma de pi o bolet, que, en refredar-se, produeixen precipitacions de cendres, que poden arribar a sepultar ciutats, com li va succeir l'any 79 a les vil·les romanes de Pompeia i Herculà.[9] Tanmateix, la característica eruptiva més perillosa són els fluixos piroclàstics generats pel col·lapse de material, que baixen pel vessant de la muntanya a velocitats extremes de fins a 700 km per hora i amb la possibilitat d'ampliar l'abast de l'erupció a centenars de quilòmetres.[10] La sortida de material calent des del cim del volcà fon bancs de neu i dipòsits de gel del volcà, que es mescla amb tefra per formar lahars i esllavissades de terra amb la consistència del formigó fresc que es mouen a gran velocitat.[11]

Erupció peleana[modifica | modifica el codi]

Mont Pelée 26 de maig de 1902: el día es torna nit.
Article principal: Erupció peleana

Dels volcans de les Antilles és cèlebre el de Mont Pelée, a la Martinica per la seva erupció de 1902, que va destruir la seva capital, Saint-Pierre. La lava és extremament viscosa i es consolida amb gran rapidesa, arribant a tapar per complet el cràter; l'enorme pressió dels gasos, sense sortida, aixeca aquest tap que s'eleva formant un gran coll volcànic o bé destrossa la part superior del vessant. Així va succeir el 8 de maig de 1902, quan les parets del volcà van cedir a tan enorme empenta, obrint-se un conducte lateral pel que van sortir amb extraordinària força els gasos acumulats a elevada temperatura i que, mesclats amb cendres, van formar el núvol ardent que va assolir 30.121 víctimes,[12] a una velocitat propera als 500 km/h. Com a resultat d'aquesta erupció volcànica va quedar la formació d'un coll volcànic.

Erupció Krakatoana[modifica | modifica el codi]

Una explosió volcànica molt terrible, va ser la del volcà Krakatoa. Va originar una tremenda explosió i enormes sisme submarís. Aquest tipus d'erupcions són deguts al fet que la lava ascendent és molt viscosa, amb una temperatura força baixa, amb el que va tancant en refredar-se l'obertura del cràter i això va acumulant gasos que al final ocasionen una gran explosió amb la voladura de part del cràter i, moltes vegades, amb la formació d'un coll volcànic, és a dir, una muntanya o torre de forma cilíndrica formada per l'extrusió d'una lava molt viscosa, poc líquida, que se solidifica molt ràpidament.[13]

Tipus d'erupcions freatomagmàtiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Erupció freatomagmàtica

Erupcions surtseyianes[modifica | modifica el codi]

Dibuix esquemàtic d'una erupció submarina.
Erupció freàtica del Saint Helens, Washington, Estats Units, el 1980
Article principal: Erupció surtseyana

Una erupció surtseyana o hidrovolcànica és un tipus d'erupció volcànica en aigües poc profundes que causa interaccions entre l'aigua i lava, nomenat així després del seu més famós exemple, l'erupció i la formació de l'illa de Surtsey a la costa d'Islàndia el 1963.[14]

Erupcions submarines[modifica | modifica el codi]

Article principal: Volcà submarí

Les erupcions submarines són més freqüents que les dels volcans que emeten a les terres emergents. Tanmateix, acostumen a passar inadvertides perquè la pressió elevada de l'aigua a les zones abissals provoca la dissolució dels gasos i atura les projeccions; així és com a cap signe de l'erupció pot veure's a la superfície del mar. Cas contrari és el de les erupcions al fons dels llacs, que és observable a la superfície.[15]

Erupcions subglacials[modifica | modifica el codi]

Article principal: Erupció subglacial

Les erupcions subglacials són un tipus d'erupció volcànica caracteritzada per la interacció entre la lava i gel, sovint sota una glacera.

Erupcions freàtiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Erupció límnica

Una erupció freàtica és aquella que succeeix quan el magma d'un volcà, la temperatura del qual és extrema (600Cº - 1170 Cº), es posa en contacte amb el sòl o una superfície que conté aigua, la qual s'evapora ràpidament causant una explosió de vapor, aigua, cendra, pedres i bombes volcàniques. Aquestes erupcions acostumen a incloure vapor i fragments de roca, la inclusió de lava és inusual. Algunes vegades formen amplis cràters en baix relleu nomenats llacs volcànics. Les explosions freàtiques poden anar acompanyades d'emissions de gasos de diòxid de carboni o sulfur d'hidrogen. Una erupció d'aquest tipus succeïda l'any 1979 a l'illa de Java va matar 140 persones pels gasses verinosos.[16]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Volcanoes of Canada: Volcanic eruptions» (en anglès). Natural Resources Canada, 2 d'abril de 2009. [Consulta: 4 de març de 2013].
  2. «Tipos de volcanes» (en castellà). astromia.com. [Consulta: 3 de març de 2013].
  3. «How Volcanoes Work: Hawaiian Eruptions» (en anglès). San Diego State University. [Consulta: 3 de març de 2013].
  4. «Hawaiian Eruptions» (en anglès). How Volcanoes work. [Consulta: 3 de març de 2013].
  5. 5,0 5,1 5,2 «How Volcanoes Work: Strombolian Eruptions» (en anglès). [Consulta: 3 de març de 2013].
  6. Cain, Fraser. «Strombolian Eruption» (en anglès), 22 d'abril de 2010. [Consulta: 3 de març de 2013].
  7. Cain, Fraser. «Vulcanian Eruptions» (en anglès). Universe Today. [Consulta: 3 de març de 2013].
  8. «How Volcanoes Work: Vulcanian Eruptions» (en anglès). San Diego State University. [Consulta: 3 demarç de 2013].
  9. DDAA. La Gran Enciclopèdia en Català. Volum 16. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5444-X. 
  10. Cain, Fraser. «Plinian Eruption» (en anglès). Universe Today. [Consulta: 3 de març de 2013].
  11. «How Volcanoes Work: Eruption Model» (en anglès). San Diego State University. [Consulta: 3 de març de 2013].
  12. «USGS: Mount Pelée, 1902 eruption» (en anglès). [Consulta: 3 de març de 2013].
  13. Self, Stephen & Rampino, Michael R. (1981), "The 1883 eruption of Krakatau", Nature 294: 699–704, DOI 10.1038/294699a0
  14. «Island Building Events» (en anglès). [Consulta: 3 de març de 2013].
  15. «Submarine Volcanoes» (en anglès). Enciclopèdia Britannica. [Consulta: 3 de març de 2013].
  16. Le Guern, F; Tazieff, H; Faivre Pierret, R. «An example of health hazard: People killed by gas during a phreatic eruption: Diëng plateau (Java, Indonesia)». Bulletin of Volcanology, 29 de febrer de 1979, pàg. 153–156.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]