Esbart dansaire
Un esbart dansaire és un grup o associació de persones que es dedica a la recuperació, el manteniment i la difusió de la dansa tradicional popular, i més generalment les tradicions folklòriques, de Catalunya i dels Països Catalans.
Taula de continguts |
[modifica] Activitats
L'activitat més visible d'un esbart dansaire és la preparació i execució de danses populars catalanes, però sovint les activitats dels esbarts ultrapassen aquest marc estret, ja que també poden incloure tasques d'investigació, recuperació, compilació i conservació de la dansa, així com de la seva divulgació.
Això es manifesta en diverses actuacions que no tenen per què limitar-se a les mostres de dansa: festivals, cursets, conferències, publicacions, etc.
[modifica] Els orígens
Segons expliquen Francesc Pujol i Joan Amades al Cançoner popular de Catalunya, l'adopció del terme esbart es deu indirectament al poeta mossèn Jacint Verdaguer. Un grup de literats de la ciutat de Vic, amics dels costums tradicionals i de les velles coses, instaurà unes reunions que tenien lloc a la font del Desmai, als afores del mateix Vic. En aquelles reunions eren comentades les manifestacions literàries i artístiques de la Catalunya renaixent. Per iniciativa de Verdaguer aquell cenacle fou batejat amb el nom d'esbart de Vic.
A mitjans de l'any 1901, entre els components del selecte esbart, s'inicià la idea de recollir i estudiar els balls tradicionals per a fer-los reviure o propagar-los i amb intenció de foragitar certes danses modernes, forasteres i de mal gust. A aquest fi fou constituït un grup dins la societat Catalunya Vella amb el nom Esbart de Dansaires de Vic, que realitzà els primers treballs de restauració de la dansa popular catalana.
La sessió inaugural d'aquest esbart fou el 1902 al teatre principal de Vic. Van interpretar el Ball pla d'Olot, el Ball del Ciri, l'Hereu Riera, un contrapàs (no se sap quin), l'Esquerrana i el Ball de les Cintes.
Les principals autoritats vigatanes, entre les que hi havia Lluís B. Nadal, Eduard Subirà i el dr. Frederic Casimiro, van donar suport a la recerca de balls populars i a l'esbart de Vic també es recolliren la Bolangera, el Ballet, la Dansa de Castellterçol i el ballet Cerdà, entre d'altres.
Des de llavors van continuar la tasca de divulgació entitats com el Foment de la Sardana o l'Associació de Lectura Catalana que van fundar un grup de dansaires amb el nom d'Esbart de l'Associació de Lectura, l'any 1907. Aquest fou en realitat el primer esbart de dansaires fundat a Barcelona i al seu escalf i exemple han tingut naixença tots els altres.
Poc temps després, l'Associació de Lectura Catalana desapareixia i amb ells el seu esbart. El gra sembrat havia donat, però, el seu fruit i pel setembre de 1908 neix l'Esbart Català de Dansaires fundat per Rafel Tudó i els germans Mas. Alhora, Joan Rigall i Aureli Capmany funden l'Esbart Folklore de Catalunya. Aquest primers esbarts es dediquen a recuperar i difondre la dansa popular.
No fou fins el 1945, en plena repressió franquista, que neix l'Esbart Verdaguer. Les línies principals d'aquest esbart foren la d'enaltir la dansa catalana, i sota la batuta d'un dels seus fundadors, el coreògraf autodidacte Manuel Cubeles, juntament amb l'activista polític Josep Benet, adapten la dansa popular i l'estilitzen i en fan espectacle, conservant tota l'essència i catalanitat de les danses originals. El lema va ser "si no ens deixen parlar en català, ballarem en català".
[modifica] Història recent
A partir de llavors són molts els esbarts que segueixen la línia adoptada pel Verdaguer, i d'altres la línia del Català de Dansaires. Els esbarts han estat conservadors i executants de danses vives i recuperades i han fet una bona feina de recerca i investigació. Així s'han pogut documentar balls com les bolangeres, moltes de les jotes tarragonines, balls de gitanes, de bastons i molts altres.
Destaquen grans coreògrafs que han volgut recuperar les antigues danses i, conservant el seu origen, les han adaptat a l'escenari. Podem citar el mateix Manuel Cubeles, Albert Sans, Salvador Mel·lo i Lluís Trullàs, entre els més rellevants.
[modifica] Recull de danses
[modifica] Vegeu també
[modifica] Bibliografia
- Francesc Pujol i Joan Amades, Cançoner popular de Catalunya, volum 1. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors, Fundació Concepció Rabell i Cibils, Barcelona, 1936.
- Josep Mainar i Jaume Vilalta, La sardana i el fet històric, ed. Bruguera, Barcelona, 1970.
- Lluís Puig i Gordi, Crònica i calendari de dansa tradicional, ed. El Mèdol, 1994; ISBN 84-86542-99-5.
