Escacs a cegues

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Philidor jugant a escacs a la cega

Els escacs a cegues o a la cega són una varietat del joc d'escacs en la qual els jugadors no veuen ni toquen les peces. Això força els jugadors a mantenir un model de representació mental de la posició de les peces. Els moviments es comuniquen entre els jugadors mitjançant qualsevol sistema vàlid de notació d'escacs.

Els escacs a la cega es van considerar en certa manera miraculosos durant segles, però actualment s'accepta que qualsevol jugador de certa força és capaç de jugar a la cega, i molts poden jugar diverses partides a la cega simultàniament.[1] En cas de partides simultànies a la cega, normalment és un intermediari qui retransmet entre els jugadors els moviments de les peces.

Història antiga[modifica | modifica el codi]

Els escacs a la cega es van començar a jugar bastant d'hora en la història dels escacs; potser la primera partida fou jugada per Sa'id bin Jubair (665–714) a l'Orient Mitjà. A Europa, els escacs a la cega van esdevenir populars com a mitjà de posar hàndicaps a un mestre en enfrontar-se amb un adversari més dèbil, o de simplement mostrar les seves habilitats superiors.

Morphy jugant als escacs a la cega

Harold James Ruthven Murray va enregistrar un altre tipus d'escacs poc freqüents: dos genets de l'Àsia Central cavalcant de costat mentre jugaven als escacs tot dient-se els moviments l'un a l'altre, sense fer servir tauler ni peces.

La primera partida d'escacs a cegues coneguda a Europa va tenir lloc a Florència el 1266.[1] El gran jugador francès François-André Danican Philidor va mostrar la seva habilitat per jugar simultàniament tres partides d'escacs a cegues el 1783 amb gran èxit, amb diaris que van mostrar la seva consecució, havent après a visualitzar el tauler de nit quan tenia problemes per dormir.

Paul Morphy va fer el 1858 una demostració d'escacs a cegues contra els vuit millors jugadors a París amb sis victòries i dues taules. Uns altres dels primers mestres que practicaren els escacs a cegues foren Louis Paulsen, Joseph Henry Blackburne (capaç de jugar fins a 16 partides a cegues simultànies) i el primer campió mundial Wilhelm Steinitz, que va jugar a Dundee, el 1867, sis partides a cegues simultànies (tres victòries, tres taules). Per als mestres aquesta era una bona font d'ingressos.

Història al segle XX[modifica | modifica el codi]

A mesura que passava el temps, els rècords en exhibicions a cegues s'incrementaven. El 1900 Harry Nelson Pillsbury va jugar 20 partides simultàniament a Filadèlfia; poc després d'intentar la proesa inusual de jugar 15 partides d'escacs i 15 de dames simultàniament (el rècord per a partides de dames a cegues és de 28 partides simultànies). Richard Réti i el Campió del món Aleksandr Alekhine foren els següents en perseguir el rècord.

El 1924, a l'Hotel Alamac de Nova York, Alekhine hi jugà 26 partides simultànies a la cega contra adversaris molt forts (Isaac Kashdan i Hermann Steiner entre ells), amb el resultat de 16 victòries, 5 derrotes, i 5 empats. Aquesta fou probablement la més forta de totes les exhibicions simultànies a la cega mai disputades. El febrer de l'any següent a París, s'enfrontà amb 28 equips de quatre jugadors cada un, amb el resultat impressionant de 22 victòries, 3 derrotes, i 3 empats. El mateix any, Réti millorava aquest registre enfrontant-se a 29 jugadors simultàniament a São Paulo, i va fer un comentari posterior sobre la seva poca memòria, després d'oblidar-se la cartera després de l'esdeveniment.

Alekhine va establir un nou rècord mundial el 16 de juliol de 1934 a Chicago jugant 32 partides amb 19 victòries, 5 pèrdues, i 5 taules. Edward Lasker fou l'àrbitre d'aquest esdeveniment.

George Koltanowski va establir el rècord mundial el 20 de setembre de 1937, a Edimburg, jugant 34 partides d'escacs a cegues simultàniament, guanyant-ne 24 i perdent-ne 10, durant un període de 13 hores, una fita que fou registrada al Guinness World Records, i que fou el rècord mundial fins al novembre de 2011.[1] Miguel Najdorf i Janos Flesch afirmaven haver batut aquell registre, però no fou controlat com el de Koltanowski. El registre de Najdorf a Rosario (Argentina) fou contra 40 adversaris (+36 =1 -3)[2] i l'organitzà per fer saber a la seva família que era viu, ja que s'havia quedat a l'Argentina després de competir a l'Olimpíada de Buenos Aires de 1939. Va augmentar el seu registre fins a 45 adversaris a São Paulo el 1947, amb el resultat de 39 victòries, quatre taules i dues derrotes.[3] El Guinness World Records no va admetre el registre de Najdorf, perquè presumptament tenia accés als registres de moviments, i hi havia adversaris múltiples per tauler.[1] Koltanowski afirmava que podria haver gestionat 100 partides en aquelles condicions.[4] Tanmateix, el registre de Najdorf és considerat legítim per altres fonts.[5]

El darrer augment en el rècord fou reclamat per l'hongarès Janos Flesch a Budapest el 1960, jugant contra 52 adversaris amb 31 victòries, 3 taules i 18 derrotes. Tanmateix, aquest intent de registre ha estat una mica tacat pel fet que a Flesch se li permetés recontar verbalment els jocs en curs. Va tenir lloc en un període extraordinàriament curt de temps, al voltant de cinc hores, i va incloure moltes partides curtes.[4]

Un altre registre notable fou establert el 1960 per Koltanowski a San Francisco, quan va jugar 56 partides consecutives a un ritme de 10 segons per moviment. La demostració va durar 9 hores amb el resultat de 50 victòries i 6 derrotes.[6]

Rècords al segle XXI[modifica | modifica el codi]

Un nou rècord d'Europa fou establert el novembre de 2010 per Marc Lang a Sontheim (Alemanya), jugant contra 35 adversaris, amb 19 victòries, 13 empats, i 3 derrotes, durant un període de 23 hores.[7]

També l'alemany Marc Lang va establir un nou rècord mundial el novembre de 2011 a Sontheim, jugant a cegues contra 46 adversaris simultàniament, amb 25 victòries, 19 empats i només 2 derrotes.[7][8]

Incidència sobre la salut[modifica | modifica el codi]

Tot i que els escacs a cegues han estat recomanats amb moderació per moltes fonts com a mètode d'augmentar la força individual de joc, les exhibicions de simultànies a la cega foren oficialment prohibides el 1930 a l'URSS, en considerar que eren un perill per a la salut.[9] Mikhaïl Botvínnik també va advertir sobre això. Alguns jugadors a la cega han indicat que aquesta modalitat és més esgotadora que el joc regular sobre el tauler, fins i tot encara que s'utilitzin controls de temps més ràpids.[1]

Psicologia[modifica | modifica el codi]

Atès que sembla que aquesta forma d'escacs exigeixi habilitats visuo-espacials i de memòria extraordinàries, ha estat objecte considerable recerca en psicologia, començant amb els treballs d'Alfred Binet el 1893, continuant amb el del Gran Mestre d'escacs i psicoanalista Reuben Fine el 1965, i culminant en les dues darreres dècades amb uns quants articles científics que descriuen experiments psicològics amb els escacs a la cega.[10] En general, el resultat de les investigacions mostren que són crucials per als escacs a cegues tant els coneixements que els escaquistes hagin adquirit com la seva habilitat per fer operacions visuoespacials mentalment.

Situació actual[modifica | modifica el codi]

Avui en dia hi ha torneigs d'escacs a cegues durant tot l'any, i d'aquests, el de més alt perfil és el Melody Amber, celebrat a Montecarlo. Aquest esdeveniment és en part finançat pel bilionari i Campió d'escacs per correspondència Joop van Oosterom, i atrau molts dels millors jugadors del món per competir en circumstàncies úniques. Dels millors jugadors actuals, Vladímir Kràmnik, Viswanathan Anand, Aleksei Xírov i Aleksandr Morozévitx han demostrat ser especialment forts en escacs a la cega, alternant-se les victòries als torneigs Melody Amber entre 1996 i 2006.

El 2009, es publicà el llibre Blindfold Chess, History, Psychology, Techniques, Champions, World Records and Important Games (Escacs a cegues, Història, Psicologia, Tècniques, Campions, Rècords Mundials i partides importants) d'Eliot Hearst i John Knott. El llibre guanyà el Premi Fred Cramer per al Millor Llibre d'Escacs de 2009, patrocinat per la Federació d'Escacs dels EUA, els Periodistes d'Escacs d'Amèrica, i la U.S. Chess Trust. Com el nom suggereix, és un llibre compilatori que dóna idea excel·lent a la història, progressió, i sorprenents proeses realitzades per jugadors a la cega.

A la pel·lícula de 2011 Sherlock Holmes: Un Joc d'Ombres, una gran part de la partida es disputa a cegues entre Holmes i Moriarty.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 . «The Elite Meet in Monte Carlo». ChessBase, 2003-03-15. [Consulta: 11 d’abril de 2008].
  2. Perlas Ajedrecísticas - Christian Sánchez
  3. Chess Notes 4811. Blindfold Record
  4. 4,0 4,1 Lawton, Geoff. Tony Miles:It's Only Me. Batsford, 2003. ISBN 0-7134-8809-3. 
  5. Hearst, Eliot and Knott, John. "Blindfold Chess: history, psychology, techniques, champions, world records and important games". McFarland & Company, 2009. 
  6. Hooper, David Vincent; Whyld, Kenneth. Oxford Companion To Chess. Oxford University Press, 1996. ISBN 0192800493. 
  7. 7,0 7,1 http://www.blindsimultan.de
  8. Lloc web de Susan Polgar
  9. White Knight chess magazine, September 2010
  10. Gobet, F. & Campitelli, G. (2007). The mind's eye in blindfold chess.PDF ". European Journal of Cognitive Psychology", 17, 23-45. Consultat el 25 de desembre de 2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escacs a cegues Modifica l'enllaç a Wikidata