Escamarlà
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Nephrops norvegicus (Linnaeus, 1758) |
||||||||||||||||
Els escamarlans (anomenats gadegangs a Cambrils i a l'Ametlla de Mar, gramàntols a la costa del sud del País Valencià i escaramel·lans a Menorca) són crustacis decàpodes astacideus de la família dels nefròpids. L'espècie pròpia d'Europa és Nephrops norvegicus, l'única espècie del gènere Nephrops i de la subfamília Nephropinae.[1]
És una espècie comestible molt apreciada, el crustaci comercialment més important a Europa.
L'escamarlà és especialment popular a la Península Ibèrica on, tot i ser més barat que el llamàntol i la llagosta, tendeix a ser també una opció gastronòmica en ocasions especials.[2]
Taula de continguts |
Distribució [modifica]
La seva distribució és al nord-est de l'oceà Atlàntic i el Mar del Nord arribant a Islàndia i nord de Noruega, i pel sud fins Portugal. Al mar Mediterrani només és comú al Adriàtic,[3] especialment al nord de l'Adriàtic.[4] No n'hi ha ni a la Mar Negra ni al Bàltic.
Descripció [modifica]
El cos i l'abdomen és allargat i estret i menys robust que la resta d'espècies de la seva família. És d'un color rosaci, ataronjat. Té el cos esvelt, l'abdomen allargat, estret i menys robust que en la resta d'espècies de nefròpids. La mida, mitjana, passa habitualment dels 24 cm[5] i pot arribar als 30 cm.
El primer parell de potes toràciques és llarg, amb unes pinces llargues afilades lleugerament desiguals. El segon i el tercer parell també tenen pinces. El segment abdominal acaba amb una punta a cada costat. Té els ulls de còrnia negra i molt inflada, d'aspecte arronyonat. El rostre té dues carenes o crestes longitudinals; té altres carenes a la closca i a les pinces. La cua és molt musculosa, i és la part més apreciada en gastronomia.
El desembre de 1995 un nova espècie comensal, la Symbion pandora, va ser descoberta a les parts bucals d'un escamarlà. Va resultar ser el primer membre d'un nou fílum, els Cycliophora.[6]
Biologia [modifica]
És d'hàbits nocturns i de dia s'amaga en el fons fangós del mar. Viu fins a 800 metres de fondària. Al Mediterrani occidental desova de juliol a febrer. Triguen dos anys en arribar a adults. S'alimenta principalment de cucs poliquets i de peixos,[7] però és omnivor i menja també mol·luscs, equinoderms i altres crustacis.
Varietats [modifica]
Amb el nom d'escamarlans, podem trobar altres espècies arreu del món que corresponen fonamentalment als gèneres Nephrops i Metanephrops. En anglès se'ls denomina scampi a partir del nom en italià de l'escamarlà.
- Escamarlà de Nova Zelanda (Metanephrops challengeri)
- Escamarlà japonès (Metanephrops japonicus)
- Escamarlà africà (Metanephrops mozambicus)
- Escamarlà de l'Atlàntic (Acanthacaris caeca)
- Escamarlà xinès (Metanephrops sinensis)
- Escamarlà del Carib (Metanephrops binghami)
Referències [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escamarlà |
- ↑ ITIS: Nephrops
- ↑ editor = American Embassy, Madrid| data = 1995-09-15
- ↑ Alan Davidson. Mediterranean Seafood. Ten Speed Press, 2002. ISBN 978-1580084512.
- ↑ «Nephrops norvegicus (Linnaeus, 1758)». AdriaMed. Food and Agriculture Organization.
- ↑ Error en el títol o la url.«». SoortenBank.nl.
- ↑ Funch, P. & Kristensen, R. M.. «Cycliophora is a new phylum with affinities to Entoprocta and Ectoprocta». Nature, 378, 1995, p. 711-714. «no»
- ↑ J. C. Early. «Processing Norway lobsters».
