Escites

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Escites de Zancle».

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia Central, van emigrar cap a l'Iran i l'Àsia Menor, arribant finalment fins el Caucas, l'estepa d'Ucraïna, les estepes del sud de Rússia i la moderna Romania.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Els escites eren un poble indoeuropeu de les estepes del nord del mar Caspi (actual Ucraïna) que procedia originàriament de l'Àsia Central (Estepes) i del Mar Negre que es va arribar a estendre fins a 6.000 quilòmetres i que es van desplaçar cap a Europa Oriental (Euràsia) durant el segle VII ac. La font historiogràfica principal d'aquest poble és Heròdot, però també n’hi ha de xineses (on se’ls denomina sai), perses i fins i tot bíbliques.

Bàsicament era un poble nòmada: caçadors-recol·lectors i depredadors que desplaçaven les seves cabanes amb els carros arrossegats per bous. Eren bons arquers i guerres que dominaven la roda i el cavall. Aquest darrer era summament important per la seva versatilitat: guerra, desplaçaments i fins i tot alimentació (de les eugues aconseguien fermentar un formatge i una beguda alcohòlica amb base de iogurt: Kumis). Culturalment tenen una llengua iraniana tot i que no tenien escriptura, dominaven l'ús del cànnabis com a lli i com a bany de vapor, eren poligínics per raons econòmiques i d'alta mortaldat dels homes per la divisió sexual del treball (els homes la caça i la guerra, i les dones la família, l'alimentació i el tèxtil).

Les tradicions funeràries són descrites per Heròdot on relaciona els escites i amb els grecs durant el segle V aC. en referència als kurgans (tombes grans dels cabdills escites) on podem trobar sacrificis de cavalls i persones, objectes de metalls preciosos (copes, beines d'espases...) amb motius escites o grecs. Això fa pensar en l'intercanvi cultural d'escites instal·lats en ciutats gregues o almenys encàrrecs. En aquests territoris de contacte, com Olbia, els mercats estaven més segmentats que a Grècia: l'agricultura exportava, les manufactures tenien un mercat intern tant les ciutats gregues com les tribus escites (Ruzé i Amouretti, 1987)[text imprecís].

Durant el segle IV aC, els escites van desenvolupar el seu punt culminant polític, cultural i econòmic. De fet es va donar un canvi al sedentarisme a través de l'agricultura (principalment al mar d'Azov i alguns a la zona del Massís de l'Altai) convertint-se en un poble seminòmada.

Territori[modifica | modifica el codi]

Escítia era una àrea d'Euràsia habitada en l'antiguitat per un poble iranià conegut com els escites. La seva situació i extensió va variar al llarg del temps, des del Massís de l'Altai, on s'uneixen les actuals Mongòlia, Xina, Rússia, i Kazakhstan fins a la del baix Danubi i Bulgària.

El seu territori va arribar a estendre's per uns 6.000 km, des d'Hongria fins a la Manxúria, gràcies a un fet clau en la seva cultura: la domesticació del cavall. Els historiadors grecollatins de l'antiguitat situaven a l'Escítia (Escithia) a la costa nord del Mar Negre, les planes al nord del Caucas i a la zona al nord del Mar Caspi, encara que el territori ocupat pels escites, amb fronteres (en especial les septentrionals) poc definides, fluctuava constantment, és així que les antigues cròniques xineses situen poblacions escites en zones que actualment corresponen al Xinjiang.

Donat el seu mode de vida i producció (poble caçador-recol·lector i depredador) i al fet d'haver estat grans genets fa que, en termes generals, el seu territori fos el de l'extens cinturó d'estepes que es troba en el centre d'Euràsia.

A la zona nord-est de la nació escita (en el curs mitjà del riu Volga a Samara (Rússia) vivien els budines i els Geló.

Tribus[modifica | modifica el codi]

Els aspisis i els frurs, els daoi, els masagetes, els sakes i els gruneis foren pobles escites.

Costums[modifica | modifica el codi]

Un genet escita de la regió del riu Ili al Kazakhstan.

Els seus contemporanis els consideraven molt salvatges i sanguinaris perquè prenien la sang de la seva primera víctima en una batalla i vestien amb cuirs cabelluts humans, també usaven cranis humans (de vegades dels seus propis amics i familiars que havien matat en alguna querella o dol) com vasos.

Algunes tribus escites no enterraven els seus morts i esperaven que els voltors se'ls mengessin i si això passava era un auguri de benestar per a la tribu. L'àguila era una encarnació del déu del vent per a alguns d'ells, van copiar aquesta creença dels sumeris. També abans d'una guerra enviaven pensaments dolents com fletges als enemics per matar-los i si aquests no morien o emmalaltien procedien a la guerra.

Les tribus anomenades «escites reals» que es van assentar a Ucraïna, sembraven blat per vendre'l als grecs.

A més de l'origen històric se li atribueixen algunes llegendes a l'origen d'aquest poble des d'una que els fa baixar del mateix Zeus del Mont Olimp, fins a una altra que narra la disputa de tres germans per una destral, una arada, un jou i un got d'or caiguts del cel. Els escites tenien la creença que l'or els havia estat proporcionat pels Arimaspos, éssers d'un sol ull, els quals havien robat tresors dels nius dels aixetas*.

Els hebreus creien que els cimeris (que a la Bíblia se'ls coneix com descendents de Gómer, el nét de Noè per Jafet, el seu fill) eren la tribu mare dels escites criadors de cavalls, que en el Llibre del Gènesi 10, 2-3 se'ls coneix al seu torn com descendents d'Aixquenaz o Aixkenazí, el primer dels tres fills de Gómer esmentats a la Bíblia en Gènesi 10:3.

També Magog, el segon dels set fills de Jafet esmentats a la Bíblia és considerat un escita criador de cavalls i camells bactrians. Segles després Flavi Josep[1] confirma aquesta creença en la seva història del poble israelita.

Tan embolicat en llegenda hi ha l'origen com la desaparició d'aquesta tribu de l'escena històrica, ètnia que, com apunten alguns estudiosos, va alternar el major salvatgisme amb la confecció i l'ús d'objectes finament elaborats.

Diversos historiadors van comentar la impossibilitat de Darios I (rei persa de la dinastia dels aquemènides) de conquerir la regió ocupada pels escites malgrat haver triomfat ja sobre Anatòlia i haver conquerit altres territoris importants. El seu antecessor en el tron ​​Cir el Gran va morir a mans d'una tribu escita, els massagetes, durant una de les seves campanyes militars.

A nivell arqueològic s'han descobert nombrosos objectes artesanals d'or de gran elaboració amb motius equins, ja que eren excel·lents genets, experts en fer llaços i inventors-usuaris de l'arc de doble corba, o retratant la seva vida quotidiana, també la tomba dels reis, que eren grans túmuls on, després de ser estrangulats, eren enterrats al costat del monarca els seus més propers servents, concubines i fins i tot cavalls.

Es coneix alguna divinitat escita, la principal Tabiti (Ταβίτι) equivalent al grec Histia (Vesta) que era la més adorada. Altres deïtats eren Apia (la Terra), Oetosyros (Οἰτόσυρος, Apol·lo), Artimpasa (Afrodita), i Thamimasada (Posidó) adorat especialment pels escites reials. Mart i Hèrcules eren també adorats sota noms escites.

Es sacrificaven als déus captius i animals, però mai porcs. Els cranis dels enemics eren usats com a copes; els guerrers que mataven més enemics eren homenatjats. Algunes tombes de reis que s'han trobat mostren un luxe considerable.

Exèrcit escita[modifica | modifica el codi]

Els escites eren grans genets, i en la guerra, eren temibles arquers a cavall. L'arc escita era un arc compost més aviat petit per poder ser utilitzat còmodament a cavall, compost de fusta, os i tendons d'animals, recorbat, era una arma formidable. Els genets, a més, portaven un característic buirac anomenat "gorytos", que contenia tant les fletxes com el petit però potent arc. A més, els nobles escites formaven una elit de cavalleria, amb millors armadures i certes peces precursores de futures bardes de cavalleria. S'equipaven amb llances, javelines, destrals "sagaris" (que va ser adoptada per molts perses i després pels macedonis i escuts, i amb el temps van anar desenvolupant tàctiques de xoc, encara que mai van abandonar els arcs com a arma. L'armadura típica escita consistia en un coselet de cuir amb peces de ferro per als arquers a cavall. A més, els escites van desenvolupar les primeres cotes d'escates de ferro o bronze cosides solapadament sobre els coselets de cuir. Com elms, tenien tant elms de làmines de bronze com les seves tradicionals gorres de feltre punxeguts (gorres frígies, similars als dels tracis, per exemple), reforçats amb escates metàl·liques. També solien adornar-se amb abundant orfebreria, tant ells com les seves muntures.

Les espases escites mesuraven uns 70 cm. de llarg en total, i van anar evolucionant amb el temps: d'una fulla recta de dos talls es va anar canviant a un full en forma de triangle, d'un sol tall. Les empunyadures i les fulles estaven profusament decorades. Algunes eren autèntiques obres d'art. Posteriorment, algunes tribus escites es van assentar i es van tornar agricultors al voltant del Mar Negre. Aquestes tribus van reduir la seva cavalleria i van començar a aportar infanteria competent, bàsicament arquers i tropes auxiliars.

Etnografia[modifica | modifica el codi]

Pinta d'or escita.

S'agrupaven en forma de bandes hostils. Els seus rostres estaven adobats pel clima i usaven llargues cabelleres, i els adults, barba. Solien beure de cranis humans (dels seus enemics), dels quals conservaven dels seus cuirs cabelluts com a trofeus. Per suportar millor la fam durant les seves llargues marxes per les estepes i deserts solien cenyir fortament els cinturons.

Els homes, especialment durant els combats, s'adornaven amb gorres que exhibien banyes (especialment de cérvol), es feien tatuatges en el cos i clavaven un sabre a la terra per adorar-lo en representació del déu de la guerra. Semblant al déu de la guerra grec Ares. No tenien temples per adorar als seus déus. També cridava l'atenció la seva roba de gran colorit, confeccionades amb cuir, pell i feltre, i que solien representar, de forma molt estilitzada i dinàmica, a animals (cérvols, tigres, panteres, etc.), En suma, un estil típic de l'anomenat art de les estepes.

Vivien en barraques de branques muntades sobre els seus carros de massisses rodes, en constant moviment entre el Danubi i el riu Don o molt més lluny. Les barraques eren rodones o rectangulars, de generoses proporcions, de dues o tres habitacions. Les seves parets generalment eren de vímet, però també les construïen amb branques lligades amb corretges, i les revestien amb fang o feltre per a protegir-se de les pluges i la neu. Les més petites es desplaçaven sobre 4 rodes i les més grans sobre 6, sent arrossegades per bous.

Eren hàbils genets i millors guerrers i utilitzaven l'arc i la fletxa. Fins i tot cavalcant tenien una sorprenent habilitat per disparar. Utilitzaven rudimentàries muntures sense estreps, però eren summament hàbils per mantenir l'equilibri sobre l'animal. Això, en èpoques en què els pobles europeus no havien desenvolupat els seus cossos de cavalleria i només posseïen infanteria i carros de guerra, els va permetre desplegar devastadores maniobres de gran mobilitat, exhibint intel·ligents tàctiques, resultat de generacions de combats a cavall. Gràcies a això, van arribar a realitzar incursions a l'Orient Pròxim.

No concebien la vida sense el cavall (era freqüent que adornaren les cues dels seus cavalls trenats de manera que semblessin un grapat de serps), fins i tot la mort: un escita ric podia dur-se a la tomba fins a cent cavalls. També els utilitzaven com a aliment, menjant i munyint a les eugues per fabricar formatges i kumis (una beguda alcohòlica a base de iogurt).

Guerrer escita

Utilitzaven armadures de cuir i roba amb mànigues estretes que els permetien llibertat de moviment. Utilitzaven com armament, a més de l'arc i la fletxa, una espasa de fulla recta de bronze o de ferro, i un escut de cuir reforçat amb plaques metàl·liques. Durant les seves incursions muntaven mantenint una notable harmonia de moviments, i fins i tot s'alimentaven muntats en els seus cavalls, que obtenien dels ramats salvatges de les estepes. Moltes de les seves costums van ser adoptades després pels huns.

Cada home tenia gran quantitat d'esposes i aquestes la seva comitiva. Les corts dels rics semblaven mercats, on la menys important de les esposes podia arribar a tenir una vintena de cases sobre rodes per als seus servents. La poligàmia tenia raons econòmiques. Els homes s'ocupaven de la caça i la guerra, mentre que les dones s'ocupaven dels animals, la generació d'aliments, construcció de les cases, l'adob de pells, amb els quals feien roba i sabates, i altres elements amb els quals també comerciaven. D'altra banda, donada la divisió sexual del treball que hi havia entre ells i l'índole de les activitats assignades als homes (caça, depredació i guerra) és gairebé segur que hi havia una elevada quantitat de mortaldat d'homes en edat reproductiva per la qual cosa la forma de compensar el "dèficit" d'homes era la poligàmia.

Atès que desconeixien l'escriptura, no comptem amb documents escites, però se'ls coneix històricament per les descripcions fetes per Heròdot, Hipòcrates i altres. Aquests escriptors han descrit de la mateixa manera a diverses tribus amb similar comportament, sobretot en les seves tradicions funeràries, de les quals es coneix la gran pompa que exhibien al moment d'enterrar els seus reis o personatges importants. Llavors, el terme escita no designa un únic poble, sinó a nombrosos grups d'individus que compartien una cultura comuna.

Les seves tombes eren molt visibles, ja que enterraven els seus morts ressaltant la seva ubicació apilant terra i roques per formar monticles (kurgan és en idioma rus), confiant en que els seus enemics no molestarien els seus morts en el seu últim domicili, degut a la por que suscitaven els escites a aquells a qui sotmetien.

Durant el segle XVIII, Pere I de Rússia, tsar de Rússia, va construir el Museu Imperial on es van exhibir part dels tresors trobats a les estepes ucraïneses, on s'estima que hi ha uns 100.000 túmuls d'aquesta classe, sent la zona de Minunsinsk (Sibèria) on es troba la major concentració d'aquestes tombes. Les peces recuperades de les tombes escit|es es troben actualment en el Museu de l'Hermitage a Sant Petersburg.

Història[modifica | modifica el codi]

Figura que retrata els arquers escites, probablement trobada a Crimea.

Els primers registres trobats sobre els escites, daten de la primera meitat del segle VII aC Durant el segle IV aC, quan els escites van arribar al seu major desenvolupament polític, cultural i econòmic. Molts components de la comunitat escita es van convertir en agricultors sedentaris, a la zona nord del Mar d'Azov, arribant fins i tot al territori de l'Altai. Allà van formar el seu regne amb capital a la ciutat que els grecs van anomenar "Panticapea" (avui Kámenskoe Gorodishche).

Fins i tot Darios I, rei dels perses, al 514 aC va intentar conquerir aquest regne, al comandament de 700.000 homes creuant el Danubi cap a les estepes actualment ucraïneses, però sense aconseguir derrotar als escites, que van terroritzar als perses mitjançant pluges de fletxes que van desorganitzar les seves files, i atacant-los ferotgement a cavall.

Un dels seus grans reis, Atheos (nascut feia el 430 aC) va començar una sèrie de campanyes que el van portar a unificar a moltes de les tribus escites (400 aC), estenent el seu poder des del riu Tanais fins a Tràcia. La seva expansió cap als Balcans el va portar a entrar en conflicte amb els macedonis després de fracassar diversos intents d'aliança entre tots dos. AtheOS va morir a l'edat de 90 anys durant una batalla contra Filip de Macedònia a les planes de l'actual Dobruja (339 aC). No obstant això el regne va continuar, tot i les pressions dels tracis, celtes, sàrmates, dacis i getes i masagetes.

Els principals rivals dels escites van ser pobles sorgits, segons sembla, del mateix tronc comú: els cimeris (expulsats pels escites de Crimea), els ja esmentats getes i els masagetes, així com principalment els tocaris, els wusun i els sàrmates, que els van derrotar entre el segle I aC i el segle I dC.

Descendents actuals[modifica | modifica el codi]

A alguns pobles existents se'ls atribueix un origen gairebé directe dels escites, entre aquests hi ha els ossets del Caucas (Ossètia) i fins i tot els iàcigues que habiten a la part oriental d'Hongria, però en el cas dels ossets sembla predominar un llinatge dels alans sobre el probable llinatge escita. Pel que fa als iàcigues, com els cumans, fa aproximadament un segle que estan aculturats amb els magiars.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. van Donzel, E. J.; Schmidt, Andrea B.; Ott, Claudia. Gog and Magog in Early Eastern Christian and Islamic Sources: Sallam's Quest for Alexander's Wall (en anglès). BRILL, 2010, p.10. ISBN 9004174168. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diccionari de la Bíblia. Herder 2005. H.Haag/A.Vanden Born/Fr.Serafín Ausejo.1ed., pag. 583 Escites. ISBN 978-84-254-0077-3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escites