Escolàstica de Núrsia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Escolàstica

Fresc de Gabriel Wüger, ca. 1870 (Beuron, Alemanya, Maurus-Kapelle)
verge, fundadora
Nom secular Scholastica
Naixement 480 ca.
Núrsia (Úmbria, Itàlia)
Defunció 10 de febrer de 547
Piumarola (Villa Santa Lucia, prop de Montecassino)
Enterrament Abadia de Montecassino; segons altra tradició, a Juvigny-sur-Loison (Mosa, França)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Anglicana, Església Ortodoxa Oriental, protestantisme
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Abadia de Montecassino
Festivitat 10 de febrer
Fets destacables Germana de Benet de Núrsia; fundadora de les benedictines
Orde Monges benedictines (se'n considera la precursora i fundadora)
Iconografia Hàbit benedictí (negre), amb bàcul i crucifix; amb un colom blanc o un lliri; amb un colom que li surt de la boca; parlant amb Sant Benet mentre plou
Patronatge Benedictines; Le Mans, invocada contra la pluja; copatrona de Vic

Santa Escolàstica (Núrsia, Úmbria, ca. 480 - Piumarola, Villa Santa Lucia, 547) va ser una dona italiana, germana de Benet de Núrsia que es va consagrar a la vida religiosa. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes i es considera inspiradora (no va fundar l'orde, de fet) i patrona de les monges benedictines.

Hagiografia[modifica | modifica el codi]

Germana, potser bessona de Benet de Núrsia, es va consagrar a Déu de molt jove i sempre va seguir les directrius del seu germà, de qui se sentia molt propera. El seguí a Subiaco i Cassino, on va fundar un monestir femení al peu de la muntanya. Per això, i tot i que no hi hagué monestirs de monges benedictines fins segles més tard, se la considera fundadora de la branca femenina de l'Orde de Sant Benet.

L'única font que en tenim per a la seva vida és el segon llibre dels Diàlegs de Gregori el Gran, que narra anècdotes diverses on apareix també sant Benet, per la qual cosa se sap molt poc d'ella mateixa.

Els dos germans es trobaven un cop l'any a un lloc a mig camí entre els dos monestirs, casa que es convertí en lloc de pelegrinatge. Gregori explica que en una de les últimes trobades, poc abans de morir, Escolàstica demanà al seu germà que, tot i que s'havia fet fosc, es quedés per continuar amb el diàleg espiritual que mantenien. Benet s'hi oposà, ja que no volia infringir la seva regla i havia de ser al monestir per al sopar; llavors Escolàstica va implorar al Senyor que no deixés marxar Benet i es desfermà una violenta tempesta que va impedir la marxa del germà fins l'endemà al matí.

Poc després, Benet va saber que la seva germana havia mort i la sebollí al mateix lloc on després ell mateix seria enterrat, mesos després; diu Gregori: "com les seves ments sempre estaven unides en Déu, de la mateixa manera els cossos van ésser també aplegats en un mateix sepulcre".

Veneració[modifica | modifica el codi]

Les relíquies d'Escolàstica i Benet són sota l'altar major de la basílica de Montecassino. Durant l'Edat mitjana, però, i paral·lelament a la pretesa traslació de les restes de sant Benet a l'Abadia de Saint-Benoît-sur-Loire, es cregué que les restes de santa Escolàstica havien estat traslladades a segle IX a l'abadia benedictina de Juvigny-sur-Loison (llavors, Juvigny-les-Dames, prop de Le Mans), on eren venerades. En ésser destruïda l'abadia, durant la Revolució francesa, les restes van passar a la parròquia del poble.

Una llegenda sense fonament, estesa a la regió de Teramano, parla d'un martiri de la santa, a la qual se li haurien amputat els pits. Tot i tractar-se d'una llegenda pietosa, però falsa, era invocada per això com a protectora de les dones que havien tingut fills. També s'invocava contra les tempestes i els llamps.

Veneració a Vic[modifica | modifica el codi]

Durant segles, es venerà a la catedral de Vic una relíquia d'un peu que s'atribuïa a Santa Escolàstica. El primer esment és de 1475, i ja deuria de portar temps a la catedral. Es guardava darrere l'altar major en un reliquiari de fusta. En 1634 es traslladà a un reliquiari d'argent encarregat a l'argenter vigatà Salvador Serrarols. La imatge d'argent desaparegué en 1810 a la Guerra del Francès. Novament en un reliquiari de fusta, en forma de peu, la relíquia va perdre's definitivament en 1936, a l'esclat de la Guerra civil espanyola.

Fins llavors, el culte a la santa havia estat gran, i s'havia proclamat Escolàstica com a segona patrona de Vic. Després de la guerra, el culte acaba perdent-se.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escolàstica de Núrsia Modifica l'enllaç a Wikidata