Escriptura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Escriptura (desambiguació)».
Il·lustració d'un escriba practicant l'escriptura

L'escriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Un sistema d'escriptura pot ser complet o incomplet; és complet el que pot expressar sense ambigüitat tot el que pot manifestar i dir una llengua determinada. El domini de l'escriptura (i la lectura associada), s'anomena alfabetisme.

Sistemes d'escriptura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema d'escriptura

Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en el fet que normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat.

Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació.

Tots els sistemes d'escriptura requereixen:

  • un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes);
  • un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base;
  • una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles dels sistemes d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua;
  • algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semipermanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).

L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cada una de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps.

  • El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se «escriure», i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se «llegir». En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada «correcta».
  • Un «grafema» és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements «mínimament significatius», que en conjunt comprenen el joc de components bàsics, a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, utilitzat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres). Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com a representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com a al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon utilitzat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà utilitzat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular.
  • Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. Els grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille.

Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.

Història de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

L'escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l'agricultura i el desenvolupament urbà a l'aire lliure: a Mesopotàmia cap a 3300 aC, a Egipte 3200 aC, a Xipre 2200 aC, a Creta 1900 aC, a la Xina 1400 aC i a l'Amèrica central cap a 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts.[1] El primer idioma escrit és el sumeri.

S'atribueix l'origen de les primeres escriptures a les transaccions entre terres remotes que requeria l'establiment de contractes. Aquests contractes van ser boles buides d'argila adjuntant petites pedres i petites figures d'argila (greda) que simbolitza el nombre de tres maneres ...:

  • Boles,
  • Cons,
  • Cilindres

... Què s'afegien a les figures convencionals per a determinar les coses intercanviades. En cas de controvèrsia, la bola seca que tenia el segell de control es trencava, i es comparaven les pedretes i la quantitat lliurada.

Aquestes operacions es van fer més complexes, el sistema de càlculs es va mantenir, però per recordar el contingut del contracte, els signes es van escriure fora de la bola de fang encara fresca, amb la finalitat d'indicar el seu contingut, tant en quantitat (nombre) i qualitat (les coses). Per a fer aquests signes, s'utilitzava un pal més aviat prim anomenat Càlam. Un extrem del càlam es retallava en un angle o cantonada, l'altre extrem estava tallat quadrat, així l'objecte permetia dibuixar falques, rodones i cilindres representant aquests càlculs, i dibuixant les formes convencionals.

Peça d'escriptura cuneïforme

Sembla que el sistema va evolucionar aleshores cap a l'ús d'una planxa plana de fang on ambdues cares s'utilitzaven per dibuixar (escriure) el contingut del contracte.

És possible pensar en un origen diferent més a prop dels sistemes que varen conduir a la creació d'altres principis de l'escriptura. Es tractaria de procediments derivats dels símbols religiosos i naturalistes posseïdors de diversos valors, ja siguin ideogràfics (la idea és transmesa per un grafema), ja siguin logogràfics (una paraula, que designa un objecte concret, es representa per un únic signe), o sil·labogràfica (cada grafema representa una síl·laba) o purament fonètica (el signe val per un so únic). És possible que a l'Edat del Bronze a finals del IV mil·lenni aC és a dir, a finals del neolític, en particular a Egipte i la Xina, però també a Creta, el mateix signe, en funció del context, podia significar una idea o un objecte o una síl·laba. El suport original d'aquesta escriptura més abstractes no és l'argila, a diferència de l'escriptura cuneïforme, sinó que es podia pintar o dibuixar sobre papir o d'altre tipus de paper o pell, i podia decorar les parets en forma d'escultura i pintura, o podia estar com una incisió en gerros de pedra o metall o joies.

Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme.[2] Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no està clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del neolític hauria de considerar-se una mena de protoescriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. L'escriptura xinesa pot haver evolucionat independentment al voltant del 1200 aC. A Amèrica els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maia i l'asteca, es considera també que van evolucionar independentment.

Mesoamèrica[modifica | modifica el codi]

Una llosa de pedra amb 3.000 anys amb signes d'escriptura va ser descoberta a l'estat mexicà de Veracruz, i és un exemple de l'escriptura més antiga del continent americà que precedeix a la més antiga de Zapoteca amb escrits datats al voltant del 500 aC.[3][4][5] De diversos escrits precolombins de Mesoamèrica, el que sembla haver estat millor desenvolupat, i l'únic que ha estat desxifrat, és el glif Maia. Les primeres inscripcions Maies identificades estan datades al segle III aC, i l'escriptura va continuar en ús fins poc després de l'arribada dels conqueridors espanyols al segle XVI. L'escriptura maia utilitzava logograms complementada per un conjunt de glifs sil·làbics, una cosa similar en funció a l'escriptura moderna japonesa.

Tipus d'escriptura[modifica | modifica el codi]

L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:

  • Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
  • Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
    • Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
    • Alfabet: els signes escrits representen fonemes.

El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

Tipus de sistema Què representa cada símbol Exemple
Logogràfic morfema Hanzi xinès
Sil·làbic síl·laba Katakana
Alfabètic fonema Llatí
Abugida consonant+vocal, vocal Devanagari
Abjad consonant Àrab

L'escriptura logogràfica[modifica | modifica el codi]

Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames.

Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant això, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà.

Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & (i comercial) i @ (arrova), provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, amb funcions diferenciades en el pas del temps.

El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita (fins al 1910[6]) i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extints.

Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, sobretot quan es fa referència als caràcters xinesos, ja que sovint són compostos semàntico-fonètics, símbols que inclouen una part que representa el significat i una altra que representa la seva pronúncia.

L'escriptura sil·làbica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sil·labari

Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba).

Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, al contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals).

Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Diverses llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics.

Escriptura alfabètica[modifica | modifica el codi]

Classificació dels alfabets[modifica | modifica el codi]

Dins dels alfabets distingirem bàsicament tres classes:

Alfabet complet[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alfabet

Un alfabet és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" on cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. La paraula alfabet deriva d'alfa i beta, els dos primers símbols de l'alfabet grec.

En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes, però depenent de l'idioma aquestes regles poden ser, o no, seguides consistentment.

Els alfabets perfectament fonològics són molt fàcils de fer servir i d'aprendre, i les llengües que en tenen (per exemple, el finès) ofereixen menys barreres a l'alfabetització (l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura) que altres idiomes com l'anglès, que té una ortografia molt irregular i complexa. Com que les llengües evolucionen independentment dels seus sistemes d'escriptura, i els sistemes d'escriptura sovint s'han manllevat per a llengües diferents, per a les quals no foren pas dissenyats, el grau en què les lletres d'un alfabet corresponen als fonemes d'una llengua varia enormement d'una llengua a una altra, i fins i tot dins d'una mateixa llengua. Actualment, quan els lingüistes inventen sistemes d'escriptura per a un idioma que no n'havia tingut mai, l'objectiu generalment és aconseguir un alfabet perfectament fonològic. Un exemple d'un sistema d'escriptura perfectament fonològic és l'AFI (l'Alfabet Fonètic Internacional).

Abjads[modifica | modifica el codi]

Article principal: Abjad

El primer tipus d'alfabet que es va crear va ser l'abjad. Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets en què només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad.

Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques: el tifinagh berber i diversos abjads de llengües semítiques. Aquests darrers deriven de l'abjad lineal septentrional original. Les llengües semítiques i les llengües berbers, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos la indicació de les vocals resulti redundant.

Alguns abjads (com l'àrab i l'hebreu) també tenen marques per a les vocals, però només les fan servir en alguns contextos especials, com l'ensenyament. Moltes escriptures derivades dels abjads han estat adaptades incorporant-hi símbols per a les vocals fins a esdevenir alfabets pròpiament; el cas més notori és la derivació de l'alfabet grec de l'abjad fenici. Aquestes adaptacions han passat sovint quan s'ha adaptat aquests sistemes d'escriptura a una llengua no semítica.

El terme abjad prové de l'antic ordre de les primeres consonants de l'alfabet àrab: Alif, Bá, Jim, Dál, encara que la paraula podria tenir arrels més antigues en fenici o ugarític.

Abjad encara és la paraula per a alfabet en àrab i en indonesi.

Abugides[modifica | modifica el codi]

Article principal: Abugida

Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic en què els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistents dels signes bàsics per a indicar altres vocals.

Així, en un abugida no hi ha un signe per a "k", sinó per a "ka" (si "a" és la vocal inherent), i "ke" s'escriu tot modificant el signe per a "ka" d'alguna manera que és anàloga, per exemple, a la manera com es modifica el signe de "la" per a obtenir "le". En molts abugides la modificació es fa afegint un signe per a cada vocal, però hi ha altres possibilitats imaginables (i existents en ús), com la rotació del signe bàsic, afegit de marques diacrítiques...

La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe diferent per a cada síl·laba possible, i els signes per a cada síl·laba no tenen pas cap similitud gràfica sistemàtica. En els abugides, la similitud gràfica prové del fet que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads on els signes de consonants han acabat sent els símbols amb la vocal inherent, i els nous símbols per a les vocals són marques afegides al símbol bàsic.

L'escriptura etiòpica és un abugida, encara que les modificacions de les vocals en etiòpic no són completament sistemàtiques. Els sil·labaris dels natius del Canadà es poden considerar abugides, encara que rarament siguin considerats en aquests termes. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures Brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i el sud-est d'Àsia.

El nom abugida és una creació de Peter T. Daniels i està format amb els quatre primers caràcters de l'escriptura etiòpica ordenats tal com es fan servir en alguns contextos religiosos.

Classificació gràfica[modifica | modifica el codi]

Potser la distinció gràfica primària a les classificacions és la linealitat. Els sistemes d'escriptura lineals són aquells en els quals els caràcters estan compostos de línies, com l'alfabet llatí i l'escriptura xinesa. Els caràcters xinesos són considerats lineals si són escrits amb un bolígraf o amb un raspall ligràfic, o modelats en bronze. Similarment, els jeroglífics egipcis i els glifs maies són sovint pintats en un perfil amb forma lineal, però en situacions formals són tallats en relleu. Els sistemes no lineals, d'altra banda, com el Braille, no estan compostos de línies. Els més antics exemples d'escriptura són lineals: l'escriptura sumèria del 3300 aC era lineal, encara que els seus descendents cuneïformes no.

La cuneïforme va ser probablement la més antiga escriptura. Els seus glifs van ser formats prement el final d'una agulla amb llengüeta en massilla humida, no traçant les línies en la massilla amb l'agulla com es va dir prèviament. El resultat va ser una radical transformació de l'aparença de l'escriptura.

El braille és una adaptació no lineal de l'alfabet llatí que va abandonar per complet les formes llatines. Les lletres estan compostes de punts en relleu en el substrat de l'escriptura, que pot ser de cuir (el material original de Louis Braille), paper rígid, plàstic o metall.

També hi ha altres adaptacions no lineals de l'alfabet llatí, incloent-hi el codi Morse, l'alfabet dactilològic de diversos llenguatges de signes, i el semàfor, en el qual les banderes i barres són posicionades descrivint angles. Tanmateix, si l'"escriptura" es defineix com un mitjà potencialment permanent de gravar informació, llavors aquests sistemes no es qualificarien realment com a escriptura, perquè els símbols desapareixen després d'un temps.

Si l'escriptura Edo és certament un sistema d'escriptura complet, pot ser l'únic exemple natural d'una escriptura en la qual el color dels grafemes es posa en contrast.

Sentit de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

Les diferents escriptures s'escriuen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: horitzontal (d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriure bustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. El jeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes.

L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap abaix de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com el xinès o el japonès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap abaix, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que s'escriuen de baix cap a dalt de la pàgina, com els que es feien servir antigament a les illes Filipines i altres illes del Pacífic occidental.

Cal destacar per últim l'escriptura a Internet, que segueix la direcció de l'hipertext, en el sentit que un discurs pot ramificar-se a partir de seguir un enllaç, abandonant el discurs principal o retornant-hi més endavant, de manera que el lector avança a salts i no seguint línies horitzontals o verticals.

Suport[modifica | modifica el codi]

Els materials que han servit de suport a l'escriptura han estat molt variats al llarg de la història. Així, han aparegut escrits sobre tauletes d'argila, pedra, papir, pergamí, taules de fusta, cobertes de cera i paper, entre altres.

Funcions de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

Des de la psicologia, Wells (1987) explora el concepte del que és escrit i identifica quatre nivells d'ús, que no s'han de considerar exactament funcions en el sentit lingüístic: executiu, funcional, instrumental i epistèmic.

  • El més bàsic és l'executiu, tot referint-se al control del codi escrit, a la capacitat de codificar i descodificar signes gràfics.
  • El funcional inclou la comunicació interpersonal i exigeix ​​el coneixement dels diferents contextos, gèneres i registres en què s'usa l'escriptura.
  • L'instrumental correspon a l'ús de la lectoescriptura com a vehicle per accedir al coneixement científic i disciplinari.
  • I l'epistèmic tot referint-se a l'ús més desenvolupat cognitivament, en què l'autor, en escriure, transforma el coneixement des de la seva experiència personal i crea idees.

La taxonomia de funcions lingüístiques de M.A.K Halliday (1973) distingeix dues categories en el nivell epistèmic: l'ús heurístic i l'imaginatiu. Coulmas (1989, Págs.13-14) es refereix a aquesta última funció com estètica, a més d'incloure una tercera funció amb la denominació de control social.

Després d'aquestes consideracions, podem distingir i classificar els tipus de funcions:

La primera distinció s'aplica a l'ús que se'n fa: usos individuals (intrapersonals) o socials (interpersonals):

  • Intrapersonals: l'autor de l'escrit i el seu destinatari són la mateixa persona. Les principals funcions són:
    • Registrativa: l'escriptura permet guardar informació sense límit de quantitat o durada. Es tracta de la funció mnemotècnica més bàsica que utilitzem correntment quan anotem adreces i telèfons, compromisos en agendes o idees que se'ns ocorren en un moment imprevist. Requereix domini del codi escrit i la seva correspondència amb els sons.
    • Manipulativa: en ser bidireccional i planificada, l'escriptura facilita la re-formulació dels enunciats, segons les necessitats i les circumstàncies. No sempre reproduïm literalment l'escoltat, llegit, vist o pensat. Escriure permet elaborar la informació. Així preparem el guió d'una xerrada, etc.
    • 'Epistémica': pujant un altre esglaó del desenvolupament cognitiu, la manipulació de dades permet a l'autor generar opinions i idees que no existien abans d'iniciar l'activitat escriptora. Escriure es converteix en una potent eina de creació i aprenentatge de coneixements nous.
  • Interpersonals: l'autor escriu per a altres: un lector conegut o no, un grup, una associació, una comunitat lingüística, etc. L'escriptura es converteix en un instrument d'actuació social per informar, influir, ordenar, etc. Aquí també distingim diverses funcions:
    • Comunicativa: l'escriptura permet la comunicació en circumstàncies noves: en diferents llocs i temps, quan el fet d'escriure resulta més precís o cortès. Aquesta funció exigeix ​​dominar els trets discursius i gramaticals propis de cada gènere i tipus de text.
    • Organitzativa: desenvolupa funcions ordenadores, certificadores o administradores. L'escriptura garanteix drets i deures de la ciutadania, informa al públic lector, garanteix drets al treballador, etc.
  • Finalment, l'última funció que es dóna tant en els usos intrapersonals com en els interpersonals és l'estètica o lúdica. En qualsevol situació, l'escriptura posseeix una dimensió plaent o de diversió.
    • Pública és una escriptura signada i ratificada per un notari que s'inscriu en el Registre de la Propietat.[7]

La funció social de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XX es tendeix a considerar el llenguatge simbòlic com a fenomen superestructural i part integral -equiparable a la mateixa Història- del patrimoni historicocultural de la Humanitat, més enllà dels aspectes i funcions de l'escriptura fora de les estrictament transmissores-difusores i els relacionats amb les fonts històriques, la filologia, la lingüística i el dret. Es dóna preferència i més relleu a altres aspectes i funcions relacionats amb el cultural, social, polític, jurídic-administratiu, històric, psicològic, antropològic ... i, sobretot, al seu valor ideològic i propagandístic, com a instrument estratègic i mitjà de poder, producte d'una època, d'un ambient i d'una societat concreta i canviant, i reflex fidel de la història de les mentalitats.

L'escriptura ha estat vehicle de cultura en totes les civilitzacions, però l'evolució de la cultura no ha depès exclusivament d'aquesta. Afirmar que l'evolució de la cultura i el mateix progrés han depès en exclusiva de la utilització d'una escriptura fa arribar a la conclusió equivocada que l'escriptura és la clau mateixa de progrés i de la civilització en el sentit més ampli, però l'escriptura no és l'únic vehicle antic ni modern de cultura, encara que ocupi un lloc important dins de la història general de la cultura.[8]

La possessió, ús i control d'aquest mitjà comunicador-difusor, a part de delimitar i establir la barrera i separació cultural de la societat en dos grans grups: persones i pobles alfabetitzats i persones i pobles analfabets, amb el temps, va arribar a convertir-se en instrument de poder i decisió, en mitjà de propaganda i informació i, sobretot, en vehicle intel·lectual, economico-administratiu, polític i sociocultural, a l'hora de transmetre, fixar, organitzar i gestionar multitud d'assumptes i negocis, sobretot en el moment de vertebrar el pensament i estructurar la vida juridico-administrativa d'una societat concreta, de la història i activitat l'escriptura i els llenguatges simbòlics són una de les seves manifestacions culturals i ideològiques de major relleu. l'escriptura, entesa com a mitjà de comunicació diferida, corre parella amb la vida, la cultura i història dels pobles i de les grans civilitzacions i imperis, però no se la pot separar i interpretar totalment separada del llenguatge pensat i, sovint, tampoc de la llengua parlada o àudio-visualitzada.[9]

L'èxit de l'alfabet i de la cultura escrita només es pot comprendre en profunditat si es té en consideració l'estreta correlació existent entre el vincle que uneix un sistema gràfic amb la identitat cultural de la societat-comunitat lingüística que l'utilitza, tot tenint en compte la combinació equilibrada entre el prestigi cultural d'una determinada modalitat gràfica i la seva utilitat pràctica.

En gran part, tot o gairebé tot el que ha arribat a nosaltres i el que sabem sobre els pobles antics i les seves grans civilitzacions, se'ns ha transmès gràcies a l'escriptura i als escrits i obres dels seus principals actors (pensadors, oradors, polítics, filòsofs, historiadors, físics, matemàtics, astrònoms, metges, etc.).

Els monuments i peces arquitectòniques, arqueològiques, pictòriques i altres arribats fins a nosaltres no són tants, ni els més indicatius de la vida, costums, cultura i mentalitat d'aquests pobles, molts aspectes importants i significatius escapen totalment a aquest tipus de fonts. Sense el recurs generalitzat, arran de l'invent humà de l'escriptura i del llenguatge simbòlic, les fonts monumentals, la tradició i el medi oral (Sistema fonamental de transmissió i difusió cultural i informativa durant segles) els nostres coneixements científic-culturals, sociològics, econòmics, històrics etc. del passat serien exigus i poc fiables.[9]

La invenció de l'escriptura com a procés gràfic i sistema orgànic de fixació, interrelació-informació, transmissió i conservació, amb el consegüent ús d'ella, constitueixen un fet d'importància transcendental en l'esdevenir de la cultura i de la història de la Humanitat. Després de la invenció i difusió generalitzada d'aquest mitjà i sistema comunicatiu, l'escriptura es veurà perfeccionada i agilitada després per la impremta i la progressiva introducció de nous mètodes reproductius i pels actuals sistemes operatius de programació i informatització, amb clara repercussió i influència en diferents àmbits de la vida: social, administrativa, política, comercial, acadèmica, etc.

Sistemes d'escriptura i informàtica[modifica | modifica el codi]

En ordinadors i sistemes de telecomunicacions els grafemes i altres unitats similars necessàries per al processament de text es representen amb "caràcters" que típicament es manifesten en una forma codificada. Per a aspectes tècnics sobre suport informàtic per a diferents sistemes d'escriptura, vegeu els articles CJK (Xinès, japonès, coreà) i text bidireccional, i també codificació de caràcters.

Didàctica de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

L'escriptura a l'ensenyament consta de dues fases diferenciades: la capacitat de l'aprenent de llegir i escriure en una més llengües i sistemes, adquirida com a part del procés d'alfabetització i sovint acompanyada d'exercicis de cal·ligrafia, i la pràctica de la redacció per millorar l'expressió escrita, que forma part de la competència comunicativa i pot donar-se a l'ensenyament obligatori, a la universitat (mitjançant tallers d'escriptura) o en cursos monogràfics, sigui d'escriptura literària com professional (a vegades units als de retòrica i comunicació eficaç). En aquesta segona modalitat s'ensenyen tècniques per fomentar la creativitat, l'eficàcia comunicativa i es treballa en l'estructura del discurs, el coneixement de la tipologia textual i l'ampliació del vocabulari, així com en mecanismes de revisió de textos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lemarchand, Fabienne. «Les origines de l'écriture : D'une écriture à l'autre». Les Cahiers de Science&Vie, n. 107, octubre de 2008.}
  2. Thomson, Gary Arthur. First Writers - The Sumerians (en anglès). iUniverse, 2011, p. 3. ISBN 1462059856. 
  3. «Writing May Be Oldest in Western Hemisphere.». New York Times [Consulta: 30 març 2008]. «A stone slab bearing 3,000-year-old writing previously unknown to scholars has been found in the Mexican state of Veracruz, and archaeologists say it is an example of the oldest script ever discovered in the Western Hemisphere.»
  4. «'Oldest' New World writing found». BBC [Consulta: 30 març 2008]. «Ancient civilisations in Mexico developed a writing system as early as 900 BC, new evidence suggests.»
  5. «Oldest Writing in the New World». Science [Consulta: 30 març 2008]. «A block with a hitherto unknown system of writing has been found in the Olmec heartland of Veracruz, Mexico. Stylistic and other dating of the block places it in the early first millennium before the common era, the oldest writing in the New World, with features that firmly assign this pivotal development to the Olmec civilization of Mesoamerica.»
  6. PROEL indica que l'alfabet vietnamita és reconegut oficialment el 1910, abandonant l'escriptura sinogràfica.
  7. Institut Català del Sòl. Generalitat de Catalunya. . Institut Català del Sòl. Generalitat de Catalunya, 2012 [Consulta: 24/11/2012]. 
  8. Harald Haarmann. Historia universal de la escritura. Editorial Gredos, octubre 2001. ISBN 978-84-249-2299-3 [Consulta: 22 febrer 2012]. 
  9. 9,0 9,1 Riesco Terrero, Angel. «Función social de la Escritura» (en castellà). Revista General de Información y Documentación. Revistas Científicas Complutenses. Universidad Complutense de Madrid [Madrid], 12, 2, 2002, pàg. 393-428. ISSN: 1132-1873 [Consulta: 22 febrer 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • T. Daniels, Peter; Bright (eds.), William. The world's writing systems (en anglès), 1996. ISBN 0-19-507993-0. 
  • DeFrancis, John. The Chinese Language: Fact and Fantasy (en anglès). Honolulu: University of Hawaii Press, 1990. ISBN 0-8248-1068-6. 
  • Hannas, William, C. (1997). Asia's Orthographic Dilemma. University of Hawaii Press. ISBN 0-8248-1892-X (paperback); ISBN 0-8248-1842-3 (hardcover)
  • Sampson, Geoffrey (1985). Writing Systems. Stanford, California: Stanford University Press. ISBN 0-8047-1756-7 (paper), ISBN 0-8047-1254-9 (cloth).
  • Smalley, W.A. (ed.) (1964). Orthography studies: articles on new writing systems. United Bible Society, London.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escriptura Modifica l'enllaç a Wikidata
Viccionari Vegeu escriptura en el Viccionari, el diccionari lliure.