Escrits Joànics

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miniatura representant Sant Joan dels Evangelis de Lindisfarne

Els Escrits Joànics (o Literatura Joanina) són els llibres del Nou Testament atribuïts a l'evangelista Joan, que tradicionalment s'han identificat amb l'apòstol Joan. Aquest llibres són l'Evangeli segons Joan, la Primera Epístola de Joan, la Segona Epístola de Joan, la Tercera Epístola de Joan i l'Apocalipsi.[1]

Context històric[modifica | modifica el codi]

Si bé cadascuna de les cinc obres responen a una situació particular, totes parteixen d'unes circumstàncies comunes. La més evident són els conflictes amb els jueus després de la derrota dels jueus per part dels romans i la destrucció de Jerusalem. Quan es formaren els Escrits Joànics, a finals del segle I, s'havia consumat el trencament dels cristians amb la sinagoga. Els jueus es centraren en defensar la seva identitat i s'expulsaren als dissidents.[2]

L'expressió els jueus apareix en 71 ocasions al quart evangeli. Sovint té un sentit negatiu ja que s'identifiquen als jueus amb els qui van rebutjar Jesús i es van oposar als deixebles expulsant-los de la sinagoga. També indica que els jueus anomenaven natzarens o minim als apòstates o heretges perquè els considerava perillosos. Però no sempre el sentit de l'expressió és negatiu, ja que el cristianisme és vist com la plenitud del judaisme, i hi ha múltiples referències a l'Antic Testament. Les cartes de Joan no reflexen tensions amb els jueus, sinó problemes dins la pròpia comunitat cristiana, però a l'Apocalipsis hi ha referències en que alguns jueus volien desconcertar als seguidors de Crist.[2]

Els escrits també denoten un context de religiositat gnòstica, que es veia com un perill per als cristians.[3] També indiquen que alguns consideraven que Joan Baptista era superior a Jesús.[4] Els cristians es veien també entre altres perills externs, com la suprestició i la obligació de donar culte a l'emperador i els déus. Per això explica que a Efes es cremaren llibres de màgia. Per altra banda, a l'Evangeli i les cartes no es perceben dificultats amb les autoritats, però sí a l'Apocalipsi, on es pot entreveure que a mesura que prenia força el culte diví als emperadors, els cristians tenien més dificultats per conservar la fe.[5]

Autoria[modifica | modifica el codi]

La varietat de gèneres dels escrits atribuïts per la tradició a Joan ha plantejat històricament problemes sobre l'autoria. Si bé hi ha evidències que l'evangeli i les cartes provinguin d'un mateix autor o autors propers, l'Apocalipsi és un text molt diferent que els anteriors, i per això hi ha dubtes sobre l'autoria.[6] Alguns estudiosos han apuntat a la possibilitat que la tradició hagi identificat erròniament diversos autors anomenats Joan amb la figura de l'apòstol Joan.

Cobra més pes actualment la teoria que tots els textos es refereixen a un ambient vital comú perquè tenen coincidències en el caràcter litúrgic, el tema i el vocabulari, com el fet de designar a Jesús com Logos o la referència al que van traspassar, que només apareix al quart evangeli i l'Apocalipsis. Ambdós escrits coincideixen en que Jesús guanya el combat entre els fills de les tenebres i els fills de la llum.[7]

Una altra teoria apunta que els testimonis de la tradició i els trets comuns porten a una comunitat particular que aparegué al voltant de l'apòstol. En aquest sentit alguns autors consideren que els escrits són d'una escola Joànica de l'antiguitat, similar a les de Pitàgores, Plató, Aristòtil o Epicur. Les diverses teories sobre aquesta comunitat coincideixen en que hauria tingut les seves arrels en el judeocristianisme, patí l'expulsió de la sinagoga i va assolir una cristologia més desenvolupada a partir d'una visió senzilla del Messies. En qualsevol cas, segons els textos, es tractaria d'una comunitat relacionada amb altres comunitats cristianes, amb consciència de la unitat de l'Església.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Chapa, 2011, p. 38-42.
  2. 2,0 2,1 Chapa, 2011, p. 31-34.
  3. Chapa, 2011, p. 34-36.
  4. Chapa, 2011, p. 37.
  5. Chapa, 2011, p. 38.
  6. Chapa, 2011, p. 38-39.
  7. Chapa, 2011, p. 39.
  8. Chapa, 2011, p. 41-42.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]