Escurçó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Escurçons
Vipera xanthina
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Squamata
Infraordre: Alethinophidia
Família: Viperidae
Subfamília: Viperinae
gèneres

Els escurçons (Viperinae) formen una subfamília de serps verinoses que comprèn aproximadament 150 espècies.

Aspecte[modifica | modifica el codi]

És molt semblant a les serps, tot i que es diferencia d'elles pel seu cap triangular recobert d'escates petites –amb l'excepció només del parell d'escates grans i ovals situades sobre cada ull–. En canvi les colobres tenen escates grans damunt del cap i la pupil·la rodona. A més, els escurçons són rèptils rabassuts de cua curta i sense potes, que difícilment superen els 60 o 70 cm de longitud. A la part dorsal hi té uns rombes foscos, quasi negres, sobre un fons de color gris clar, a vegades desviat cap a un to verdós en l'escurçó europeu o vermellós en l'escurçó ibèric. El color i el dibuix són, però, variables i, per tant, són caràcters poc definitoris per a la identificació. Té els ulls redons amb la pupil·la vertical com la dels gats. No té parpelles, sinó que té una membrana molt fina que li recobreix l'ull per protegir-lo de la pols i de possibles cops, per això pot semblar que ens estigui mirant fixament i que porti lents. El seu esquelet pot tenir de 200 a 300 costelles que no estan unides a la panxa, d'aquesta manera poden empassar-se preses molt grosses. Per distingir-ne el sexe s'ha de mirar la cua si és més llarga o més curta. La més llarga és un mascle i a l'inrevés és una femella. Una altra manera és contant les escates de la punta de la cua, si en té de 29 a 39 és una femella, i si en té de 35 a 47 és un mascle. En general no és gaire fàcil distingir-los.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Els escurçons viuen preferentment en ambients pedregosos, on puguin prendre el sol, perquè són animals de sang freda. A l'hivern resten inactius, hivernen. Són ovovivípars, de manera que la mare pareix petits escurçonets, embolcallats d'una feble membrana, que les cries trenquen tot just acabades de néixer. S'alimenten d'animals petits, com ratolins, ocellets i sargantanes, que capturen amb la seva mossegada mortal, que els paral·litza, llavors ell en segueix el rastre per agafar-los un cop morts.

Coses que cal saber[modifica | modifica el codi]

L'escurçó conté un verí molt potent, que injecta a través dels dos ullals, que són com xeringues retràctils, penjats de la mandíbula superior. La picada d'escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada, progressivament avança cap a la resta del cos. Provoca un dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada; només molt esporàdicament arriba a ser mortal. L'únic tractament eficaç contra la picada d'escurçó és l'administració, al més aviat possible, del corresponent sèrum antiviperí. Per tant, en el desafortunat cas de mossegada cal portar ràpidament la víctima a un centre mèdic on disposin de l'antídot específic contra la picada d'escurçó. L'escurçó no atacarà una persona, si no és que involuntàriament o a propòsit se'l molesta. La reacció d'un escurçó davant de la presència humana serà, com la de tants altres animals, la de fugir; compte però que si no té escapatòria pot fingir-se mort. En cas de trobar-se un escurçó, el més prudent és deixar-lo en pau i passar discretament. L'escurçó és un animal en perill d'extinció, ja que queden pocs exemplars de l'espècie. Una de les principals causes de la desaparició dels escurçons és la destrucció dels seus hàbitats. Els incendis forestals que afecten a boscos i matollars, juntament amb l'aprofitament intensiu del territori per a l'agricultura, les pedreres i urbanitzacions, redueixen el territori on viuen els escurçons in'impedeix la seva supervivència. L'augment de carreteres arreu del territori fa que molts d'aquests rèptils de desplaçament lent morin esclafats sota les rodes dels cotxes quan volen travessar-les, especialment durant l'època d'aparellament. Molts altres són presa de gats domèstics o ensalvatgits. Desgraciadament, però, les serps són vistes com a animals malignes i perillosos. Tradicionalment han estat la representació del mal, del pecat i la vilesa. A l'escurçó, en particular, se li afegeix el fet de ser verinós. És per això que des de l'antiguitat els ofidis han sofert la implacable persecució de l'home i han estat víctimes de falses creences, mites i històries inversemblants. Per això és una espècie protegida i no està permès matar-la. La millor manera de conservar-lo seria deixar-lo en pau i conservar-ne el seu hàbitat, ja que és un gran aliat per combatre plagues de rates i ratolins.

Repartició[modifica | modifica el codi]

L'escurçó és present a gairebé totes les regions del món. El nord-est d'Amèrica del Nord és un dels indrets on no n'hi ha cap espècie. També habiten al bosc mediterrani. A Espanya hi habiten l'escurçó pirinenc, l'ibèric i l'europeu.

Els Viperinae són una de les quatre subfamílies de la família dels Viperidae, amb els Azemiopinae, els Causinae i els Crotalinae (o cròtals).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escurçó