Escut de Catalunya

Escut de Catalunya, segons Armand de Fluvià, descrit al seu llibre Catalunya, un país sense escut

Constitucions de Catalunya de 1702

L'escut de Catalunya té el següent blasonament: En camp d'or quatre pals de gules. Per timbre una corona reial. Aquest blasonament és conegut heràldicament com els Quatre Pals i popularment com les Quatre Barres, tot i que tècnicament, aquesta descripció és incorrecta.

A finals del segle XVII, hom va establir la jerarquia de les corones i la codificació de llur forma. Només es representen tancades les d'emperador, rei i príncep, amb les corresponents característiques pròpies, i obertes, les de duc, marquès, comte, vescomte i baró, cadascuna també amb la seva forma característica.

Apareix la corona tancada en un segell oficial de la ciutat de Barcelona (sigilli dictae civitatis sive municipi) en un document del 1705 que és a l'Archivo Histórico Nacional, Sección de Estado, entre la documentació de Carles III l'Arxiduc, que es van emportar a Madrid, aplegada amb el nom d'Archiduque. Es tracta d'un segell quarterat amb les dues creus i els quatre pals a cada quarter i va timbrat amb la corona reial correcta, o sigui tancada, com ha de ser. És, per tant, anterior al Decret de la Nova Planta.

Per als que volen timbrar l'escut amb la corona de comte basant-se en el títol de "comte de Barcelona", cal tenir en compte que la corona comtal és per als comtes que són "títols del regne" (com el comte de Godó o el comte de Foixà), però no per a un comte de Barcelona, que era un sobirà i no un simple títol del regne. Perquè el sobirà d'aquesta comunitat Autonoma, encara que el seu títol oficial específic era el de "comte de Barcelona", des del segle XII, el sobirà de Catalunya (o de Barcelona, si hom ho prefereix) era el rei; no el rei d'Aragó, com també alguns pretenen. Era el rei tout court, i per això hi havia les "drassanes reials", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les Corts catalanes, i també per això hom hi deia "plau al senyor rei" i no "plau al senyor comte", i tots els monarques esmenten sempre el seu "senyal reial" i no el "senyal comtal".

L'escut de Catalunya no és oficial. Ha sigut obviat en l’article 8. Símbols de Catalunya del Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Pel criteri d'autoritat en el tema heràldic Armand de Fluvià diu que Catalunya no té escut oficial, però que el que li correspon tenir per antonomàsia, es el que s'anomena de Quatre pals, (o sigui d'or amb quatre pals de gules).

Històricament, es pot veure els Quatre pals, associats com escut català a les Constitucions catalanes, a la portada, dels volums publicats com Constitvtions y Altres Drets de Cathalvnya (Constitucions i altres drets de Catalunya) per les compilacions aprovades per les Corts de Montsó (1585) i les Corts de Barcelona (1701).

Senyal comtal i reial

Escut amb el Senyal Reial: «en camper d'or quatre pals de gules».
El senyal dels Quatre Pals apareix per primera vegada en la història en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre del 1150. En heretar-lo tots els seus fills esdevingué un senyal heràldic del seu llinatge que només podien portar en el seu escut d'armes els seus descendents.
Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380): «Ramon Berenguer comte de Barcelona, quart del seu nom (f.34r) [...] Mai no va voler ser anomenat rei, sinó administrador del regne, ni canvià les armes comtals, i àdhuc el Senyal Reial és aquell que era del comte de Barcelona. (f34.v)» Numquam tamen voluit rex appellari, sed administrator regni, nec arma comitatus mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis Barchinone erant.

El senyal de les barres vermelles –pals tècnicament– és inicialment un símbol heràldic dels comtes de Barcelona. Va convertir-se després en el senyal heràldic personal i familiar dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona des de Alfons el Cast fins a Ferran II el Catòlic, incloent-hi els monarques de la branca privativa de Mallorca, que no hi feren cap modificació. Tanmateix, sense deixar de ser un símbol personal i familiar, amb el temps esdevingué un símbol territorial de cada un dels estats de la Corona d'Aragó. Quan s'extingeix el Casal de Barcelona el 1410, la nova dinastia dels Trastàmara, d'origen castellà, adopta el símbol de la dinastia anterior.

A partir dels reis de la Casa d'Àustria el símbol heràldic personal del rei canvia passant a ser format per una acumulació dels emblemes dels regnes sota el domini d'aquests. D'aquesta manera, a l'escut dels reis posteriors als Reis Catòlics hi ha, entre altres, el senyal quadribarrat, convertit definitivament en símbol territorial. Cal dir, però, que amb els Àustries a cada un dels estats de la Corona d'Aragó, i a les Balears en concret, les Quatre Barres continuen essent el símbol de les institucions que representen el poder reial, és a dir l'autoritat suprema.

Han estat força reproduïdes algunes citacions que demostren la territorialització de les Quatre Barres en el Principat. Per exemple, el 1396 la reina aragonesa Maria de Luna diu al Parlament General de Barcelona «que les galeres no portin altres banderes, cendals o panyos que els del comtat de Barcelona, o sigui, només barres grogues i vermelles». I el 1406 Martí I l'Humà recorda que quan Jaume el Just va enviar el seu fill Alfons a la conquesta de Sardenya li digué: «fill, jo us dó la bandera nostra antiga del principat de Catalunya».

No s'ha d'entendre, però, de cap manera que aquests passatges demostren una vinculació de les barres amb el Principat major que la que poguessin tenir amb els altres territoris de la Corona, on la monarquia era la mateixa i on aquells territoris estaven en peu d'igualtat. R. Rosselló ha mostrat com, amb motiu de les exèquies de Joan II fetes a Palma, es consignen despeses per "senyals reials d'Aragó e de sos Regnes" i per "banderes d'armes d'Aragó e de sos Regnes". ROSSELLÓ (1981), PÀG. 26.

Escut de Catalunya
(Els florons de fulles d'acant del model oficial de la corona reial espanyola han estat substituïts per els flors de lis i els petits florons de la corona dels antics Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona).

A les Illes Balears, una de les idees que s'han sostingut –en suport de la bandera de l'afegit morat – és que el senyal dels Quatre Pals era només el símbol personal del rei, alhora que es feia èmfasi en el caràcter de distintiu del regne, del territori, que hauria tingut la simbologia que combina pals i castell. L'intent de desvincular, o d'amagar l'estreta vinculació històrica, entre les Quatre Barres i el territori –i la gent– de les Illes ha estat una constant en el discurs regional-espanyolista. I han tingut com a vent favorable el fet de la superposició durant l'antic règim del regne de Mallorca amb una administració municipal, cosa que no passava a la resta de la Corona d'Aragó, on el regne comprenia múltiples universitats. Però seria aclaridor de diferenciar el regne (el territori subjecte a l'autoritat del rei) i la universitat de la ciutat i regne (entitat per al govern municipal, equiparable a les de Barcelona o Perpinyà). El primer sentit és el que hi ha en les expressions lloctinent del regne, governador del regne o procurador del regne –funcionaris delegats del poder reial– o armes (blasó) del regne, que són les Quatre Barres. Tant a les Illes com a la resta de la Corona d'Aragó els símbols del rei són els símbols del regne i, essent el rei la màxima autoritat, els seus símbols estan per damunt qualsevol altre. Entre aquests hi havia els de les universitats o municipis. Però les institucions per al govern de les universitats no eren més nostres que la institució de la monarquia, ni els símbols d'unes i altra tenen per què excloure's mútuament, com no s'excloïen, sinó que anaven sovint un al costat de l'altre, en èpoques passades.

Però, com hem dit abans, les Quatre Barres no eren sols el símbol personal del rei. Com s'explicaria si no que a partir del segle XVI, quan l'escut personal del rei ja no era el blasó dels quatre pals, les Illes s'omplissin d'escuts quatribarrats, molt sovint al costat de l'escut quarterat municipal? En trobam damunt les murades renaixentistes, damunt les façanes d'edificis civils i religiosos del segle XVII (com l'església de Sant Francesc de Palma, el llatzeret de la Quarantena de la mateixa ciutat o el convent de Sant Francesc de Ciutadella), del XVIII (com l'església parroquial de Santa Maria del Camí), del XIX (façana neogòtica de la catedral de Mallorca, aljub dels Lleters a Palma) i del XX (com el vestíbul de l'Ajuntament de Palma). A més, durant aquests segles es col·loquen escuts quatribarrats damunt edificis antics, com els del Reial Alcàsser de Ciutadella o el que es pot veure a la façana lateral del Consolat de Mar. I es pinten en lloc preferent en els quadres que representen la ciutat de Palma, el mapa de l'illa o esdeveniments històrics. En els arxius l'escut barrat presideix els llibres de les cúries reials de les viles, els llibres de lletres comunes, que guarden les lletres del governador als batles; donen autoritat als documents de la Reial Audiència i engalanen els annals i llibres d'història de Mallorca (vegeu la documentació gràfica).

Tot això és així perquè aquest era considerat el primer símbol de la Comunitat; el senyal reial però senyal reial de la Comunitat. És, per això, completament raonable de suposar que si ho era l'escut també ho fos la bandera amb les barres netes, la que onejava damunt els castells, sobretot el de l'Almudaina, seu i símbol de la reialesa (vegeu aquests testimonis); la que alçaren els dos bàndols en les revoltes dels forans i dels agermanats; la que cada trenta-u de desembre, festa de l'Estendard –l'estendard per antonomàsia– desfilava en processó pels carrers de Palma davant el respecte de tothom. I també és raonable de suposar que va ser aquesta bandera la que el 1873, en proclamar-se la Primera República Espanyola, es penjà a l'Ajuntament de Palma i que la premsa del moment denomina "bandera mallorquina".

L'aparició —a l'estranger— d'una variant de l'escut quatribarrat amb una banda diagonal no va significar en absolut la disminució de l'ús de l'escut amb les barres soles, que va ser l'únic usat a l'interior de la Comunitat fins al segle XVIII, moment a partir del qual l'escut amb banda té una utilització limitada en certs contextos (vegeu la documentació gràfica).

Si les barres eren considerades el símbol major de les Illes i de cada una d'elles, no hi ha dubte que l'escut quarterat amb pals i castells restava lligat a la capital de l'illa gran, enfront dels altres municipis, que tenien els seus símbols propis. Tot i que teòricament l'escut quarterat fou el de "la universitat de la ciutat i regne de Mallorca" –atesa la consideració de l'illa, des de l'època fundacional, com un apèndix de la capital–, estigué primordialment vinculat a la ciutat, als jurats que l'administraven i posteriorment a l'Ajuntament de Palma. Ramon Rosselló Vaquer (La bandera, l'escut...), assenyala el fet gens negligible que l'escut quarterat no es troba representat a la Part Forana, tret del cas excepcional d'algun edifici sostingut pels jurats de la ciutat.

Són abundants els testimoniatges d'erudits i historiadors illencs que consideren l'emblema de les Quatre Barres com el propi del regne de Mallorca, de l'illa o de l'arxipèlag. Així la coberta de la Historia de Mallorca de Vicenç Mut (1650) porta l'escut quatribarrat. Guillem Terrassa, en els seus Anales del Reyno e isla de Mallorca (1775), manuscrit, dibuixa un escut barrat amb la inscripció Insignia Regnum Aragonum et Majoricarum.

Llegendari

Una llegenda valenciana redactada el segle XVI li atribueix uns orígens mítics; segons la Llegenda de les quatre barres de sang el senyal reial dels Quatre Pals fou el resultat de fer passar quatre dits de Carles el Calb tacats de sang sobre l'escut d'or de Guifré el Pelós com a recompensa per haver lluitat valerosament. Segons Martí de Riquer, va ser creada per l'historiador valencià Pere Antoni Beuter, que la va incloure a la seva obra Segunda parte de la crónica general de España (1555), inspirant-se en una crònica castellana de 1492.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escut de Catalunya

• Pàgina de la Societat Catalana de Genealogia sobre l'escut de Catalunya
• Informació detallada sobre els Quatre Pals
• Les Quatre Barres, de símbol personal a símbol territorial, article de Gabriel Bibiloni, amb documentació gràfica

Vegeu també

• Escut de la Generalitat de Catalunya
• Bandera de Catalunya
• Senyera Reial
• Símbols de Catalunya