Església Ortodoxa Russa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Església Ortodoxa Russa
Русская Православная церковь
Catedral de Crist Salvador
Catedral de Crist Salvador
Fundador Apòstol Andreu, Vladimir I.
Autocefàlia/Autonomia 1488
Reconeixement 1548, per Constantinoble.
Primat actual Ciril I
Seu Moscou
Territori principal Federació Russa, Ucraïna, Bielorússia, Kazakhstan.
Llengües litúrgiques Eslau Antic.
Calendari Julià


L'Església Ortodoxa Russa (en rus:Русская Православная церковь), és una de les esglésies autocèfales integrades en la comunió ortodoxa, sota la jurisdicció del Patriarcat de Moscou.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

L'any 988, el príncep Vladímir I de Kíev adoptà oficialment el cristianisme de l'imperi Bizantí com la religió estatal de Rus, el primer imperi eslau oriental. És per això que aquesta data ha estat considerada l'aniversari oficial de la fundació de l'Església Ortodoxa Russa, i el motiu pel qual localitza la seva successió apostòlica a través del Patriarcat de Constantinoble. Tot i així, també es considera fundador de l'Església l'apòstol Andreu perquè va predir 400 anys abans, a la ubicació de l'actual Kíev, la fundació d'una important ciutat cristiana, durant els seus viatges a les colònies gregues i a les terres dels escites.

Sant Sergi i la reforma monàstica[modifica | modifica el codi]

Arran de les tribulacions per la invasió dels mongols, l'Església russa va ser fonamental en la supervivència i la vida de l'Estat rus. Tot i els assassinats per motius polítics de Miquel de Txernígov i Miquel de Tver, els mongols eren generalment tolerants i fins i tot concediren a l'Església exempció tributàries. Figures com Sergi de Ràdonej i el Metropolità Alexis ajudaren el país a suportar els anys d'opressió del tàtars.

La reforma monàstica de Sant Sergi, que va culminar en la fundació del monestir de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi, prop de Moscou, que va ser un dels esdeveniments decisius de la història de la Rússia medieval. El monestir es va convertir en l'escenari d'un esclat artístic sense precedents, amb un sentit transcendent i espiritual, com l'obra d'Andrei Rublev, entre d'altres. Els seguidors de Sergi fundaren quatre-cents monestirs, ampliant així l'abast geogràfic de la seva influència i autoritat.

El ressorgiment espiritual de finals del segle XIV, associat amb el nom de Sant Sergi, el missioner Esteve de Perm i l'escriptor Epifani el Savi, van contribuir a la consolidació de la nació russa. L'historiador Lev Gumiliov ha observat per exemplifica-ho, que havent rebut la benedicció de Sant Sergi, els Suzdalians, Vladimirians, Rostovians i Pskovians van anar a la batalla Kulikov com a representants dels seus principats, però després de la victòria van tornar com a russos, tot i que vivien en ciutats diferents".[1]

Autocefàlia[modifica | modifica el codi]

Al Concili de Florència (1439), de catòlics romans i ortodoxos orientals líders de l'Església van acordar els termes de la reunificació de les dues branques de la cristiandat. El rus Basili II, príncep de Moscou, però, va rebutjar les concessions a l'Església catòlica i va prohibir la proclamació dels actes del Consell, a Rússia el 1452, després d'una breu reunió de Est-Oest. Metropolitana Isidor va ser en el mateix any expulsat de la seva posició com un apòstata.

Després de rebutjar l'intent d'unió al Catolicisme romà d'Isididor de Kíev, el 1439 al Concili de Florència, es produí un trencament amb Constantinoble, que culminà el 1448 amb la proclamació de Jonàs de Razan com a Metropolità de Kíev i de Tota Rússia. L'autocefàlia russa, que a cops s'ha descrit com la tercera Roma, no va ser confirmada com a Patriarcal per Constantinoble fins al 1589, quan Jeremies II formalitzà el Metropolità Job com a primer Patriarca de Moscou i de Tota Rússia.

Reforma de Nikon i cisma intern[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada del patriarca Nikon, el 1654, va ser convocat un Sobor (1965) amb la finalitat de restablir la coherència entre les pràctiques litúrgiques de l'Església grega i russa. L'aprovació de les reformes va anar acompanyada d'una major subordinació de l'Església a l'Estat. Un considerable sector de l'església rebutjà les reformes, en un moviment conegut com a Raskol (del rus: раскол, cisma), escissió que originà l'església dels Vells Creients.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Fonts[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església Ortodoxa Russa
Esglésies Autocèfales i Autònomes de l'Església Ortodoxa OrthodoxCross.svg
Esglésies Autocèfales
Quatre antics Patriarcats: Constantinoble | Alexandria | Antioquia | Jerusalem
Rússia | Geòrgia | Sèrbia | Romania | Bulgària
Xipre | Grècia | Polònia | Albània | Txèquia i Eslovàquia | OCA*
Esglésies Autònomes
Sinaí | Finlàndia | Estònia* | Europa Occidental* | Japó* | Xina* | Ucraïna* | Bessaràbia* | Moldàvia* | Ohrid* | (ROCOR*)
* designa una església l'autocefàlia o l'autonomia de la qual no és reconeguda universalment.