Església de Nuestra Señora de Montserrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Església de la Mare de Déu de Montserrat
Façana principal
Façana principal
Situació
• Estat Espanya
• Regió/Territori Comunitat de Madrid
• Província Madrid
• Municipi Madrid
• Localització Carrer de Sant Bernardo,79
• Coordenades 40° 25′ 39.7″ N, 3° 42′ 23.2″ O / 40.427694,-3.706444Coord.: 40° 25′ 39.7″ N, 3° 42′ 23.2″ O / 40.427694,-3.706444
Fitxa tècnica
Estil Barroc
Arquitecte Sebastià Herrera Barnuevo

L'església de Nuestra Señora de Montserrat està situada al carrer de Sant Bernardo de Madrid.

Història[modifica | modifica el codi]

Va ser fundada per Felip IV per donar acollida als monjos castellans del monestir de Montserrat que arribaven fugint de la insurrecció a Catalunya. El monestir de Montserrat era el principal centre benedictí de Catalunya encara que pertanyia a la jurisdicció castellana de Valladolid des del 1493, quan Ferran el Catòlic va enviar 14 monjos de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Els monjos catalans, que estaven molestos amb que el seu abat fos gairebé sempre castellà, van aprofitar la insurrecció per expulsar amb violència als monjos castellans.[1]

Les obres de l'església no començarien fins a 1668, regnant ja Carles II, sota la direcció de Sebastián Herrera Barnuevo. La façana està inspirada en la de l'església del Gesú de Vignola i és considerada com la més complexa i elaborada del Barroc local.[2]

Per salvar el desnivell del carrer, Herrera posa sobre un alt basament tres cossos estrets amb cossos majors i menors pressionats entre si. Les pilastra s són d'estil dòric, desplegant amb freqüència. Després de la mort de Herrera el 1671, Gaspar de la Peña seguiria amb les obres sense arribar a acabar el presbiteri ni la façana principal. Les obres serien abandonades fins a 1.716 que les reprèn Pedro de Ribera a l'inici de la seva carrera. Ribera respectar la façana inicial encara que renovat completament la porta i els finestrals. Es pot veure la diferència entre els finestrals de Herrera i els de Ribera conjugant el finestral clàssic de l'àtic central amb la resta, adornats amb xinesos veneres i altres elements riberescos.

En no haver-hi els plans inicials, es desconeix si les dues torres que en principi estaven contemplades, es devien a Herrera. Sigui com sigui, la seva construcció no es va iniciar fins a 1729, començant amb la torre del costat de l'epístola, i el 1731 es va passar a aixecar el primer cos del costat contrari, concloent-només la primera el 1740. Obra característica del dinamisme decoratiu de Pedro de Ribera remata amb singular capitell, donant al conjunt la personalitat i harmonia suficients com per entrar en la història de l'arquitectura madrilenya. En la seva part superior s'obren a cada cara sengles finestrals de mig punt flanquejats per uns pomposos estípits. La teulada de pissarra es corona amb una volandera, una caputxa amb un decoratiu bulb i l'esmentat capitell, acabat d'una bola del món amb una creu.

El temple només compta en l'actualitat amb la nau dels peus i les seves capelles. La capçalera, amb cúpula en el creuer i quatre capelles laterals, es va arruïnar al segle XVIII o principis del XIX segons evidencien les seves arrencades subsistents en la clausura. El plantejament estilístic de la nau correspon a una fase evolucionada del barroc espanyol del segle XVII, consistieno la contribució de Ribera en el revestiment ornamental.

Detall de la façana principal.

La desamortització de Mendizábal de 1836 va suprimir les ordes masculines i l'església es va convertir el 1837 en presó per a dones amb el sobrenom de La Casa Galera, amb el qual seria coneguda durant el segle XIX. Al començament del segle XX part de l'església va ser retornada als monjos benedictins establint un priorat dependent de l'abadia de Santo Domingo de Silos i, després de la Guerra Civil, traslladada la presó de dones, els benedictins van recuperar el monestir complet, mantenint la dependència de Silos.

Antonio Palomino indica que en una de les capelles es guardava un Crist de fusta obra de Alonso Cano, traslladat durant la invasió napoleònica a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, que el 1891 el va cedir als caputxins de Lecároz, Navarra. També hi havia una bella pintura d'Antonio Arias Fernández, regalada per la "Duquesa de Monteleón", representant els fariseus en el moment de presentar el denari a Jesús. Aquest quadre es troba avui al Museu del Prado. Una altra imatge, molt venerada en aquesta casa, era la de Nostra Senyora del Major Dolor.

En l'actualitat no hi ha obres artístiques de mèrit, destacant únicament un gran quadre anònim del segle XVIII de curiosa iconografia immaculista i la talla de la Verge titular, atribuïda a Manuel Pereira. Als peus es troba una còpia del Crist de Burgos, talla popular del segle XVIII,. La imatge té als seus peus uns ous de estruç que, segons la tradició, va ser una ofrena d'un ric comerciant d'Amèrica. En la novel·la "Miau" de Benito Pérez Galdós es narra la por que fa sentir aquesta imatge amb la seva cabellera de cabell natural.

En el seu recinte va ser sepultat el literat i Comanador de Calatrava, Luis de Salazar y Castro, els manuscrits es conserven a l'arxiu del monestir.

Fa temps era costum fer un toc de campanes cada dia de l'any al vespre, per l'ànima de Felip IV, per ser aquesta l'hora en què se'ls va comunicar als benedictins la mort del fundador.

Coneguda com "los montserraticos", és una construcció que segons el professor Bonet no és arquitectura per ser descrita ni fotografiada, sinó per ser vista.[2] Actualment el temple l'ocupen els benedictins burgalesos de Santo Domingo de Silos, tenint la condició de priorat.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. GUERRA DE LA VEGA, Ramon. Esglésies i convents de l'Antic Madrid. pàg. 164, Edició de l'autor, 1.996. ISBN 84-88271-12-3. 
  2. 2,0 2,1 HIDALGO Montagud, Ramon. Esglésies antigues madrilenyes. pàg. 96, Ediciones La Librería, 1.993. ISBN 84-87290-52-3. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • TORMO, Elías. Les esglésies de l'antic Madrid. Editorial Institut d'Espanya, 1.985. ISBN 84-85559-01-0. 
  • Utande RAMIRO, María del Carmen. L'església de Nostra Senyora de Montserrat de Madrid i la Reial Acadèmia de San Fernando. Boletín de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, 1.997. ISSN 0567-560X, N º 84, pàg. 183-222. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església de Nuestra Señora de Montserrat Modifica l'enllaç a Wikidata