Església dels Sants Just i Pastor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Església dels sants Just i Pastor (desambiguació)».
Església dels Sants Just i Pastor
Interior de l'església
Interior de l'església
Situació
• Territori Catalunya
• Comarca Barcelonès
• Municipi Barcelona
• Localització Ciutat Vella
• Coordenades 41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.38278°N,2.17806°E / 41.38278; 2.17806Coord.: 41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.38278°N,2.17806°E / 41.38278; 2.17806
Fitxa tècnica
Estil Gòtic
Documentat Des del 801
Començament 1 de febrer de 1342
Acabament 1574
Diòcesi Barcelona
Arquitectes Pere Blai, Joan Safont, Joan Granja

L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional, i pels seus valors històrics singulars i excepcionals. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de monument històric, el juny de 2012.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció,[2] i l'advocació actual als Sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X.[3] Va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seua demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.

La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574.,[3] l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.

Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent.

La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins al segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.

Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra de Josep Oriol Mestres. Altres reformes foren la de la capella del Santíssim el 1904 per August Font i quan el 1944 s'eliminà la policromia de la nau i voltes, del s. XIX. L'any 1946 es restaurà a les ordres de l'arquitecte Jeroni Martorell.

L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.[4]

Edifici[modifica | modifica el codi]

És una església gòtica formada per una nau central de cinc trams coberta per voltes de creueria amb claus de volta policromades, absis poligonal i sis capelles rectangulars entre els contraforts a cada costat. Recorren la part alta finestres calades amb vitralls de colors del segle XVI.

Les façanes són austeres i força simples; a la façana principal s'havien previst dues torres, però només se'n va arribar a construir una.,[3] situada a la dreta de la façana i amb forma semioctogonal.

L'altar major que hi ha actualment, i que en substitueix un d'anterior realitzat per Damià Forment, és del 1832, amb sis columnes monolítiques de marbre de Tarragona en hemicicle i mitja cúpula, d'estil neoclàssic. Té escultures d'Agapit i Venanci Vallmitjana del 1854. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, i la tradició vol que la imatge que es venera a Montserrat hagués estat venerada en aquesta església fins que fou amagada a la muntanya per salvar-la de la invasió musulmana; tot i això, el seu culte només hi està testimoniat des de principi del segle XIX.[2] Els altars de Sant Llorenç i del Cor de Maria varen ser realitzats a la segona meitat del segle XIX per l'arquitecte Modest Fossas i Pi.[5]

Destaca la capella del costat de l'Evangeli més propera a l'absis, dedicada a Sant Feliu i a la Santa Creu, que conté un dels millors retaules catalans del segle XVI, el de la Passió pintat per Pere Nunyes entre 1528 i 1530.

A la capella de Sant Pacià hi ha un retaule del segle XVIII, al peu dels quals hi ha una urna amb les restes de Sant Pacià de Barcelona, sant bisbe de Barcelona i important escriptor del segle IV.

Des de l'any 2002 a la basílica es troba una rèplica de la imatge de la Verge de Candelaria, Patrona de Canàries, que va ser donada per la Casa Canària de Catalunya.[6]

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

El 2011 es va dur a terme una intervenció arqueològica. Els treballs realitzats a la zona del deambulatori de la Basílica de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona permetreren recuperar estructures i estratigrafia que es remunten a època medieval, amb alguna presència de material romà possiblement descontextualitzat. Pel que fa a les restes documentades, es podien emmarcar en dos grans moments: les diferents actuacions relacionades amb l’església actual i les construccions anteriors. Les restes documentades de l’església es basen en fonamentacions de la construcció gòtica i en dos enterraments afectats per la fonamentació del deambulatori i la façana. Com a construccions anteriors es documentaren una estructura que travessava la cala amb orientació est-oest i del que no fou possible identificar la seva funció, i un mur, que podria correspondre a un àmbit de caràcter cultual que s’hauria d’identificar amb algun dels elements anteriors a l’església gòtica. Segons l’ historiografia clàssica, sembla que podria tractar-se de la capella de Sant Celoni. L'absència de restes romanes podria explicar-se pel fet de no haver-se esgotat l’estratigrafia per raons de seguretat.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El Govern declara bé cultural d'interès nacional l'església dels sants Just i Pastor, a Barcelona, Generalitat de Catalunya, 26/06/2012.
  2. 2,0 2,1 Cirici i Pellicer, Alexandre. Barcelona pam a pam. (7a. ed., 1985). Barcelona: Teide, 1971. ISBN 84-307-8187-0. 
  3. 3,0 3,1 3,2 BERNAUS, M. Sants Just i Pastor de Barcelona dins de L'Art Gòtic a Catalunya: Arquitectura I. Barcelona, 2002. Ed. Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-0887-5
  4. EXPLICACIÓ DEL TÍTOL DE BASÍLICA (IV), FRA VALENTÍ SERRA, caputxí
  5. Vega i March, Manuel. «Necrologia de Modest Fossas» (en castellà). Arquitectura y construcción, num. 194, des-1904, pàg. 356-357 [Consulta: 12 novembre 2014].
  6. La Casa Canaria de Cataluña entronizó a la Virgen de Candelaria en Barcelona
  7. «Església dels Sants Just i Pastor». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • M. Lluïsa Ramos, Catedrals, monestirs i gran edificis religiosos, 2005, Geoestel ISBN 84-96295-15-X
  • HUERTAS ARROYO, J., 2012.Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Capella del Santíssim, Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2011, MuHBa, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, pp. 31-33.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església dels Sants Just i Pastor