Església Ortodoxa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 19:58, 26 set 2016 amb l'última edició de Kette~cawiki (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
No s'ha de confondre amb Ortodòxia.
Patriarca de Constantinoble i Patriarca Ecumènic Bartomeu I, primus inter pares.

L'Església Ortodoxa és una de les tres grans denominacions del cristianisme, el cos dels cristians que, com l'Església Catòlica, declaren l'autoritat eclesiàstica per virtut de la successió apostòlica. Anomenada a si mateixa l'Església única, santa, catòlica[1] i apostòlica, està formada per les jurisdiccions de catorze patriarcats i les seves respectives esglésies autocèfales, unides doctrinalment i litúrgicament,[2] però amb sínodes independents respecte al Patriarcat de Constantinoble, que ostenta una primacia d'honor (primus inter pares). Per aquest fet, i per la identificació històrica[3] del cristianisme ortodox de l'est amb la llengua oficial de l'imperi Bizantí (en oposició amb el cristianisme catòlic de l'oest que utilitzava el llatí), sovint se l'ha conegut com l'Església Ortodoxa grega. Es calcula que actualment hi ha uns 225 milions de fidels ortodoxos arreu del món, xifra que pot variar segons les fonts.[4][5][6] Abans del Gran Cisma d'Orient ambdues esglésies compartien la mateixa doctrina segons allò que acceptaven en els concilis ecumènics, però amb diferències en l'estil d'adoració i l'ús de diferents idiomes a les misses. L'Església Ortodoxa és un cos distint d'altres esglésies orientals denominades Esglésies ortodoxes orientals que es va separar doctrinalment en no acceptar el Concili de Calcedònia.

Fonaments

La Trinitat

Icona de la Santíssima Trinitat

Tal com s'establí el 381 en el credo o símbol nicenoconstantinopolità,[7] partint del Símbol nicè del 325, els cristians ortodoxos creuen en l'existència trinitària d'un sol Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, d'una sola naturalesa i indivisible. La Santíssima Trinitat són tres persones distintes i inconfusibles, cadascuna de les quals és una hipòstasi de la Trinitat, que comparteix una mateixa essència (del grec: Ousia, Οὐσία) increada, immaterial i eterna. A l'explicar la relació de Déu amb la seva Creació, els teòlegs distingeixen l'essència eterna de Déu de les seves energies increades, encara que s'adverteix que aquesta distinció és artificial i no hi ha divisió possible en Déu. Tant les energies com l'essència són, de forma inseparable, Déu. La distinció és usada pels teòlegs per a explicar com Déu pot ser al mateix temps transcendent (la seva essència es manté fora i infinitament distant de la seva creació) i immanent, intervenint en la seva creació (les seves energies increades interaccionen amb la seva creació). És també en les seves energies com s'arriba a distingir les tres persones de la Trinitat.

Salvació i Theosis

Per la teologia ortodoxa, en algun moment dels seus inicis l'existència humana s'enfrontà a una elecció, a aprendre la diferència entre el bé i el mal a través de l'observació o la participació. La història bíblica d'Adam i Eva representa aquesta opció per l'home de participar en el mal. Aquest esdeveniment es coneix com la caiguda de l'home, i representa un canvi fonamental en la naturalesa humana. Quan els cristians ortodoxos es refereixen a Pecat original, es refereixen a l'adopció d'aquest mal en la naturalesa humana. Com a resultat d'aquest pecat, la humanitat es condemnà a ser separada de Déu. La solució a aquesta separació serà Jesucrist, que era Déu i home absolutament. A través de la participació de Déu en la humanitat, la naturalesa humana canvia. El canvi efectiu inclou tots els que havien mort des del començament del temps, incloent-hi a Adam i Eva. Aquest procés és el que els cristians ortodoxos entenen per salvació. El pecat ja no és una taca en l'ànima, sinó més aviat un simple error comès, que pot ser corregit només amb l'aprenentatge. Ens esforcem per arribar a ser perfectes, sense comptar els fracassos, i quan fallem, comencem de nou. L'objectiu final és la theosis (del grec:Θέωσις),[8] una unió encara més estreta amb Déu, més a prop de la semblança amb Déu.[9] Aquesta idea de theosis, la trobem ja en els anomenats Pares de l'Església: Sant Irineu de Lió, Climent d'Alexandria, Sant Atanasi, Sant Gregori de Nissa, i Sant Màxim el Confessor.[10]

Tradició

El do de l'Esperit Sant a la Pentecosta

L'Església Ortodoxa es considera la continuació històrica[11] de l'església original fundada per Crist i els seus apòstols. La Santa Tradició, com a preservació i transmissió immutable de la fe,[12] es fonamenta en el testimoni de les Sagrades Escriptures; textos escrits pels apòstols, i aprovats per l'Església sota el guiatge de l'Esperit Sant. La Bíblia ens revela la paraula de Déu, i el seu caràcter «inspirat» o «revelat» fa que només pugui comprendre's en el si de l'Església[13] Altres testimonis de la Tradició inclouen la litúrgia de l'Església, la seva iconografia,[14] les decisions dels Concilis ecumènics, i els escrits dels Pares de l'Església. Des del consens dels Pares (patrum consens), es pot aprofundir i comprendre millor la vida de l'Església. Els pares no són considerats com infal·libles, sinó que més aviat ofereixen un consens general per a una comprensió adequada de les Sagrades Escriptures i la doctrina cristiana.

Organització

Esglésies autocèfales

Existeixen catorze (o quinze, segons l'estatut que es reconegui a l'Església Ortodoxa a Amèrica) esglésies ortodoxes autocèfales, és a dir, regides per sínodes propis que posseïxen la capacitat de nomenar els seus bisbes i primats (el Patriarca, Arquebisbe o Metropolità que encapçala l'església), essent aquests la màxima autoritat canònica, doctrinal i administrativa. Tan sols existeix una jerarquia honorífica entre esglésies en funció de la història dels diferents patriarcats i les autocefàlies reconegudes successivament. Encara que poden actuar de forma diferenciada, les esglésies autocèfales es troben en comunió entre si. Així, els fidels poden participar en la vida parroquial de qualsevol d'elles gràcies a l'estatus canònic comú.

Les esglésies ortodoxes autocèfales més antigues, i que corresponen als anomenats antics patriarcats que juntament amb el de Roma (abans de la seva separació) formaven l'anomenada Pentaquia del primer mil·lenni de la història del cristianisme:

Les esglésies que, després d'haver vist reconeguda la seva autocefàlia, es regeixen per un Patriarcat:

Les esglésies que, després d'haver vist reconeguda la seva autocefàlia, estan encapçalades per un Arquebisbe o Metropolità:

Esglésies autònomes

Les esglésies autònomes depenen d'algun dels Patriarcats o esglésies autocèfales, tot i tenir un cert grau d'independència en els seus respectius territoris. Algunes d'aquestes esglésies no són reconegudes universalment per tots els patriarcats, a causa de disputes jurisdiccionals en alguns territoris.

Monaquisme

El monaquisme ha estat sempre un element destacat de la tradició ortodoxa. En aquesta no hi ha diferents ordes monàstics, hi ha un sol corrent contemplatiu basat principalment en l'hesicasme, amb un ideal anacoreta basat en la soledat i el silenci. Tot i així, es preveu l'existència de diferents adaptacions d'aquest ideal, i els monjos poden adoptar estils de vida més comunitaris o eremítics segons criteris no uniformes. Aquesta tradició ha estat marcada pel Typikón del monestir de Studion de Constantinoble (s.IX), que recollia les prescripcions de Sant Basili, i per figures com Sant Pacomi o Joan Cassià, entre d'altres.[15] Des dels seus orígens a Egipte o Capadòcia, el monaquisme es va difondre cap al Mont Athos i Constantinoble. Gràcies a figures com Gregori Palamàs, el pensament hesicasta de l'Athos arribà també a Rússia, on el monaquisme s'allunyà de l'escolàstica llatina i s'orientà definitivament cap al misticisme,[16] que trobà en la figura posterior dels starets una tradició de gran rellevància.

Iconografia

Icona del Crist Redemptor, d'Andrei Rublev

Objecte litúrgic de veneració, la icona (del grec εἰκών, imatge) és una representació pictòrica sobre fusta, de Crist o d'algun dels seus misteris, de la Mare de Déu o dels sants,[17] i sempre ha estat un element important de la seva Tradició. Ja fou establerta com a dogma de fe pel Concili de Nicea II,[15] imposant-se als corrents iconoclastes existents en l'època bizantina de Lleó II i Constantí V:

« Decidim que la sagrada imatge de nostre Senyor Jesús Crist ha de ser venerada amb el mateix respecte que es dóna als Sants Evangelis, ja que, així com per mitjà de les paraules d'aquest sant llibre aconseguim la salvació, de manera semblant gràcies a l'acció que exerceixen les icones pels seus colors, tots treuen profit, ja siguin savis o ignorants... Convé, doncs, d'acord amb la raó i la més antiga tradició, ja que la veneració arriba al prototip, dignificar i venerar les imatges igualment com el sagrat llibre dels Sants Evangelis i l'ús de la preciosa Creu »
— Declaració del VIIè Concili Ecumènic, Nicea II, 787

Tot i que des del segle III es coneixen retrats del Crist i la Verge pintats per monjos, el segle VI representà l'eclosió de la iconografia ortodoxa tal com l'entenem actualment, quan es començà a parlar del concepte d'Acheiropoieta (del grec:αχειροποίητα), no pintat per la mà de l'home.[18] Per als ortodoxos, l'art de la icona és sobri i contingut, considerant més la seva vessant d'objecte litúrgic que els aspectes artístics. El pintor contribueix a l'obra, però respectant sempre uns trets essencials: característiques de cada sant, composició de les icones... Tanmateix, la iconografia ha sofert diferents evolucions i tendències. Si després dels períodes iconoclastes, les icones, els frescs i els mosaics es tornaren més hieràtics i ressalten la divinitat, l'època bizantina dels Paleòlegs suposà l'accentuació dels aspectes més humans.[19] L'esplendor de l'època bizantina, dóna pas als posteriors desenvolupaments que es produïren a països com Grècia (Escola de Creta), Romania, Bulgària o Rússia. En aquest darrer país, destacà a finals del segle XIV l'Escola de Moscou, amb les figures de Teòfanes el Grec i Andrei Rublev.

Referències

  1. (anglès) Georges Florovsky, "The Catholicity of the Church", Cap.III a Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition,Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 37-55
  2. Entrada "Ortodòxia", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 21-09-09).
  3. (italià) Matsoukas N.A., citat a Spiteris Y., La teologia ortodossa neo-greca, Bolonya, 1992, p.25-26
  4. Avilà i Serra, Martí Breu història del cristianisme, 2006, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p.116, ISBN 84-8415-858-6
  5. (anglès) Estadístiques a la web Adherents.com
  6. (anglès) Estadístiques a la web about.com
  7. Entrada "concili I de Constantinoble", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 21-09-09).
  8. (anglès) A Study of English Orthodox Theological Terms Compared to the Original Greek, Holy Monastery of St. Gregoriou, Mont Athos 2004, p.25
  9. (anglès) Vladímir Losski, The mystical theology of the Eastern Church, St Vladimir's Seminary Press 1976, cap.10: The way of union, ISBN 0-913836-31-1
  10. Hughs, Robert Ramon Llull's use of the term «Deificatio» and its cognates in the context of Latin and Eastern-Christian views of salvation, comunicació a les I Jornades Internacionals Lul·lianes, UIB, 2004
  11. Georges Florovsky, "The Church: Her Nature and Task", Cap. IV a Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition, Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 57-72 (anglès)
  12. Entrada "Eastern Orthodoxy", Encyclopædia Britannica. 2009. Encyclopædia Britannica Online. (anglès)
  13. (anglès) Georges Florovsky, The Authority of the Councils and the Tradition of the Fathers, Cap 6 de Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition, Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 93-103.
  14. Vladímir Losski, Tradition and Traditions" (Cap. 8, a In the Image and Likeness of God, St Vladimir's Seminary Press, Crestwood, NY: 1974) (anglès)
  15. 15,0 15,1 p.155 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Clement» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  16. (castellà) Djermanovič, Tamara, Dostoyeski entre Rusia y Occidente, Herder, Barcelona 2006, p.45, ISBN 84-254-2478-X
  17. Entrada "Icona", Gran Enciclopèdia Catalana, accés 04-10-2009
  18. Brena, Felicio, La icona, un art litúrgic, Revista Maina, 1980, N.1, p.30 (accés 15-10-09) PDF
  19. (castellà) Clément, Olivier, La iglesia de los ortodoxos, Nerea, 2008, p.51-52, ISBN 978-84-96431-40-9

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església Ortodoxa