Esmocadora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esmocadora

Es coneix per esmocadora una mena d’instrument semblant a unes tisores que servia per mocar, és a dir, per tallar i retirar el ble cremat de les candeles. Durant més de tres-cents anys fou un dels objectes més familiars en la vida domèstica.[1]

Context històric[modifica | modifica el codi]

La candela és un dels sistemes d’il·luminació artificial més antics, encara que el seu ús només va popularitzar-se a partir del segle XVI. Amb tot, aleshores la vida de la gent continuava regint-se per la sortida i la posta del sol.[1]

La qualitat de la llum emesa depenia del material de la candela, que era bàsicament de dos tipus: de sèu i de cera. Les candeles de sèu eren les més populars per ser molt barates, ja que es confeccionaven amb greix d’animal adquirit als escorxadors municipals. Eren, però, d’una qualitat molt pobra i amb una llum d’intensitat baixa que fumejava abundantment, desprenia una olor forta i es fonia amb rapidesa. Les candeles de cera eren, en canvi, molt preuades per tenir una llum brillant i lluminosa i produir menys fum. Normalment es confeccionaven amb cera importada del nord de l’Àfrica, d’Orient o del Bàltic, en conseqüència el seu cost econòmic era molt elevat, per la qual cosa quedaren relegades a usos molt concrets, com ara les cerimònies religioses o bé el consum de luxe.[1]

Les unes i les altres necessitaven ser mocades, amb major o menor freqüència, per tal de retirar el ble cremat que afavoria tant la consumició de la candela com l’aparició del fum i l’olor, i així espavilar la flama i aconseguir una millor il·luminació. Per poder-ho fer amb comoditat es varen crear les esmocadores, que són unes tisores amb les dues làmines acabades en pinça i un petit dipòsit, de manera que una làmina talla el ble cremat i l’altra el recull. La primera làmina té una placa per subjectar el ble dins el dipòsit. Les esmocadores es documenten per primera vegada al segle XVI i a la fi del XVII ja apareixen als inventaris domèstics ordinaris.[1]

Al llarg del segle XVIII i fins a la segona meitat del XIX foren moltes les millores enginyoses aplicades a les esmocadores, algunes més pràctiques que d’altres: plaques mòbils, rodets i tot tipus de mecanismes. De la mateixa manera, com la majoria d’objectes domèstics, se’n varen fabricar en versions de material més senzill i ordinari, en ferro o coure, o més luxós, generalment en plata treballada. L’aparició de les làmpades de querosè i d’oli de parafina, a la segona meitat del XIX, va anar arraconant progressivament l’ús de la candela i, per tant, l’ús de les esmocadores.[1]

Presència a museus[modifica | modifica el codi]

Al Museu Frederic Marès de Barcelona es pot veure una col·lecció d'esmocadores.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Les Esmocadores». web. Museu Frederic Marès, 2013. [Consulta: Octubre 2013].
  2. MFM S-1228 a S-1268