Esmocadora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esmocadora

Es coneix per esmocadora una mena d’instrument semblant a unes tisores que servia per mocar, és a dir, per tallar i retirar el ble cremat de les candeles. Durant més de tres-cents anys fou un dels objectes més familiars en la vida domèstica.[1]

Context històric[modifica | modifica el codi]

La candela és un dels sistemes d’il·luminació artificial més antics, encara que el seu ús només va popularitzar-se a partir del segle XVI. Amb tot, aleshores la vida de la gent continuava regint-se per la sortida i la posta del sol.[1]

La qualitat de la llum emesa depenia del material de la candela, que era bàsicament de dos tipus: de sèu i de cera. Les candeles de sèu eren les més populars per ser molt barates, ja que es confeccionaven amb greix d’animal adquirit als escorxadors municipals. Eren, però, d’una qualitat molt pobra i amb una llum d’intensitat baixa que fumejava abundantment, desprenia una olor forta i es fonia amb rapidesa. Les candeles de cera eren, en canvi, molt preuades per tenir una llum brillant i lluminosa i produir menys fum. Normalment es confeccionaven amb cera importada del nord de l’Àfrica, d’Orient o del Bàltic, en conseqüència el seu cost econòmic era molt elevat, per la qual cosa quedaren relegades a usos molt concrets, com ara les cerimònies religioses o bé el consum de luxe.[1]

Les unes i les altres necessitaven ser mocades, amb major o menor freqüència, per tal de retirar el ble cremat i deixant-la encesa, que afavoria tant la consumició de la candela com l’aparició del fum i l’olor, i així espavilar la flama i aconseguir una millor il·luminació. Per poder-ho fer amb comoditat es varen crear les esmocadores, que són unes tisores de vegades decorades,i de vegades més discretes, amb les dues làmines acabades en pinça i un petit dipòsit, de manera que una làmina talla el ble cremat i l’altra el recull. La primera làmina té una placa per subjectar el ble dins el dipòsit.

Les tisores per tallar el ble de les veles, gruixudes i de grassa animal, eren importants a qualsevol casa de certa categoria. No s'arreglava bufant perquè no s'apagava, el ble era massa gruix. La tisora ho tallava i ficava la cendra dins d'un recipient.[2]

Les tisores esmocadores eren utilitzades per espavilar les veles, tallant la seva part cremada per a una bona combustió. De materials, ferro, coure, plata... i formes variables, algunes senzilles i funcionals i unes altres, petites obres d'art.

Les esmocadores es documenten per primera vegada al segle XVI, encara que tindran el seu auge en el XVIII a Espanya. La seva presència a Anglaterra i altres països serà més abundant al segle XIX.[3]

Es van utilitzar en l'època en la qual les veles es feien amb sèu (grassa animal o vegetal), ja que en cas de no realitzar aquesta senzilla operació cada mitja hora, la cera es fonia ràpidament i només es consumia aproximadament un 5% del sèu, desaprofitant-se la resta. Fora de l'ús domèstic, una persona s'encarregava de realitzar aquesta funció sobretot en els teatres. Fins al segle XVII, va haver-hi companyies teatrals que comptaven amb un noi encarregat d'aquesta tasca i entrava de tant en tant en escena.[4]En el cas dels castells on cremaven centenars de veles de sèu per setmana, es feia necessari un equip de servents encarregats d'aquesta funció.[5]

Al llarg del segle XVIII i fins a la segona meitat del XIX foren moltes les millores enginyoses aplicades a les esmocadores, algunes més pràctiques que d’altres: plaques mòbils, rodets i tot tipus de mecanismes. De la mateixa manera, com la majoria d’objectes domèstics, se’n varen fabricar en versions de material més senzill i ordinari, en ferro o coure, o més luxós, generalment en plata treballada. L’aparició de les làmpades de querosè i d’oli de parafina, a la segona meitat del XIX, va anar arraconant progressivament l’ús de la candela i, per tant, l’ús de les esmocadores.[1]

Bibliografia consultada[modifica | modifica el codi]

MORANT, H. Historia de las Artes Decorativas. Madrid: Espasa, 1980. ISBN 84-239-5267-3.

Coradeschi, Sergio. Plata. Anaya, 1993. ISBN 84-8162-951-0.

Plata del siglo XVIII. Barcelona: Planeta de Agostini, 1989. ISBN 84-395-1211-2.

Codina, Carles. Orfebrería. Barcelona: Parramón, 2010. ISBN 978-84-342-2409-4.

Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996. ISBN 84-412-2489-7.

Presència a museus[modifica | modifica el codi]

Al Museu Frederic Marès de Barcelona es pot veure una col·lecció d'esmocadores.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esmocadora Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Les Esmocadores». web. Museu Frederic Marès, 2013. [Consulta: Octubre 2013].
  2. DALMASES BALAÑA, Nuria. L0orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500. Institut d'Estudis Catalans: Institud d'Estudis Catalans, 1993, p. 790. ISBN 9788472832176. 
  3. COLLANTES, D.M.. Manual del Fabricante de velas de sebo, bujias de cera y estearicas, lacre y fosforos. Maxtor, 2008, p. 424. ISBN 9788497613866. 
  4. P. Mellado, Francisco. «Enciclopedia tecnológica» p. 704-768.
  5. Coradeschi, Sergio. Plata. Madrid: Anaya, 1994. ISBN 84-8162-951-0. 
  6. MFM S-1228 a S-1268