Espígol

De Viquipèdia

Tingueu paciència. Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2008-09, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

Espígol ver
Parts florals de l'espígol (Lavandula angustifolia)
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Lamiales Família: Lamiaceae Gènere: Lavandula Espècie: L. angustifolia
Nom binomial
'Lavandula angustifolia' Mill.[1]
Sinònims
Lavandula officinalis Chaix ex Vill.[1] Lavandula pyrenaica DC.[1] Lavandula spica L.[1] Lavandula vera DC.[1] Lavandula latifolia

L'espígol, espígol ver, espic, espígol d'estiu, espigola o lavanda (Lavandula angustifolia, Lavandula officinalis, Lavandula spica, Lavandula latifolia) és un arbust de la família de les lamiàcies o labiades reconeguda com a planta medicinal. També se l'anomena Lavandula angustifolia que ve de lavo que significa purificar. Popularment és coneguda com espígol o lavanda. Aquesta família de labiades, situada a la subclasse Asteridae, és important ja que comprèn unes 3.000 espècies agrupades en 200 gèneres. És una planta perenne olorosa amb fulles lanceolades i inflorescència amb diverses flors blavoses agrupades formant una mena d'espiga laxa. Les tiges són de secció quadrada. Floreix a principi d'estiu i el fruit és un aqueni.

L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita a terrenys calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i Amèrica per la seva essència.

Taula de continguts 1 Morfologia 2 Biogeografia 3 Usos 4 Farmacologia 4.1 Composició química 4.2 Usos medicinals 4.3 Ús etnomedicinal i popular 4.4 Toxicitat 4.5 Contradiccions 5 Imatges 6 Enllaços externs 7 Referències 8 Bibliografia

[edita] Morfologia

Lavandula spica és un arbust de 0,30 a 1 m d'altura, de tija molt ramificada i grisenca, la tija de la qual és quadrangular, tret característic de la família. La tija és erecte i d'ella surten unes branques herbàcies amb angle ascendent a les quals hi ha unes fulles. Les fulles d'uns 2-3 mm d'amplada són linears, senzilles, amb un nervi central, estretes, aromàtiques, disposades de manera oposada sobre la tija, amb marge sencer, de color verd, amb poc pèl i amb glàndules d'oli essencial al reves. Les inflorescències, utilitzades per les seves substàncies, són espigues terminals amb un peduncle de 10-15 cm.

Lavandula spica, té una fórmula floral de ↓K(5) [C(5) A 4+1º] G(2). Les flors estan reunides amb espigues llargament pedunculades de 10 a 30 cm no ramificades, de color violeta i acompanyades de bràctees amplament ovals, escarioses i estèrils, la funció de les quals és atreure els insectes pol·linitzadors. Tenen una fragància aromàtica i una simetria zigomorfa (amb un pla de simetria).

El periant generalment consta de sèpals que constitueixen el calze i la corol·la, els pètals. El calze, d'uns 5 a 8 mm, és gamosèpal (sèpals fusionats), tubulós i de color violeta. La corol·la de 10-12 mm. està formada per cinc gamopètals (pètals fusionats) en forma de tub curt i obert per dalt formant dos llavis. Aquesta boca té un llavi superior més o menys pla i generalment bilobulat, i un altre llavi inferior trilobulat. La corol·la de tipus bilabiada, amb pètals petits i agrupats en inflorescència de tipus raïm o espiga és la característica més important de la lavanda.

L'androceu és format per quatre estams lliures didínams (A 2+2) dos dels quals són curts i dos llargs. Els estams estan inserits al tub de la corol·la, a l'interior de la flor.

D'altra banda el gineceu , que és l'aparell reproductor femení, està format per un ovari súper i de concrescència tetracarpelar. Alhora conté un estil ginobàsic amb quatre cluses.

Per últim, els fruits són simples ja que procedeixen d'un gineceu pluricarpel·lar cenocàrpic i indehiscents. L'anomenem aqueni. Aquest té la característica que conté una sola llavor, brillants i de color marró.

Una espècie semblant és el barballó (Lavandula latifolia) anomenat també espígol mascle que creix en la terra baixa i és més freqüent. Es distingeix de l'espígol en què el barballó té les fulles més amples (5-8 mm el barballó davant de 2-3 mm de l'espígol) i l'inflorescència ramificada (l'espígol sol tenir els peduncles no ramificats). També hi ha híbrids espontanis o artificials entre aquestes dues espècies (Lavandula x burnati).^[2]

[edita] Biogeografia

Família àmplia i pràcticament cosmopolita, ja que només falta en àrees molt fredes de l'hemisferi boreal i es troba especialment ben representada a la regió del mediterrani.

Lavandula spica és una espècie pròpia de la muntanya mitjana, generalment per sobre dels 600 metres d'altitud. Originaria de la regió de Catalunya (Pirineus, Catalunya Central i Serralades Litorals) i al País Valencià (al nord i a les muntanyes de l'interior), en prats sobre substrat calcari, amb la subespècie pyrenaica. A les illes no la trobem.^[2]

Algunes varietats de la subespècie angustifolia són conreades^[2]. Es conrea a certa altitud, per tal que l'essència sigui de qualitat ha de reproduir-se vegetativament escollint les plantes amb millor olor. La reproducció per llavor és difícil ja que la germinació no passa del 30% i no assegura la qualitat. Els principals productors són Espanya, França, Bulgària i la ex-Yugoslavia.

[edita] Usos

• Medicinal (d'aquí ve el sinònim officinalis, referit a les "oficines" de farmàcia). Tradicionalment s'usa una infusió de flors com a tranquil·litzant o inductor a la son.
• Perfumeria: s'obté un oli essencial i diversos perfums i colònies. També utilitzat per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
• La mel monofloral d'espígol molt apreciada i forma part de la mel de l'Alcàrria
• Repel·lent de mosquits , en canvi atrau les papallones.

La lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més exactament a finals de maig. L'abonament ha de ser discret i limitat a un sol subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament desprès de la floració de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per setmana a l'estiu i cada 15 dies a l'hivern.

[edita] Farmacologia

... AVÍS MÈDIC

La Lavandula spica és coneguda com una planta medicinal hipnòtica, sedant i digestiva. Així les seves accions farmacològiques o propietats més importants que presenta són:

• És hipnòtic. En assaig in vitro sobre animals, la lavanda disminueix el període de latència de la son i l'activitat motora i allarga la durada de la son.
• És antiespasmòdic. La lavanda produeix una relaxació del múscul llis.
• És digestiu. La lavanda augmenta la producció de sucs gastrointestinals afavorint la digestió.

[edita] Composició química

• Olis essecials (1-3%). monoterpens com el linalol (20-50%), acetat de linialol (30-40%), cis-ocimeno (4-10%), terpinen-4-ol (2-6%), eucaliptol (0.3-1.5%), eucaliptol (0,3-1,5%),alfa-terpineol (0,3-1%), càmfora (0,2-0,5%) i sesquiterpèsesquiterpens com a β-cariofilè
• Tanins (13%).
• Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinámic. Àcid rosmáric.
• Flavonoides. Luteolina.
• Triterpens.
• Esteroides.

L'oli essencial de l'espígol entra en composició en preparats antireumàtics i l'alcohol es bo per donar friccions per alleujar el cansament i la mala circulació.

[edita] Usos medicinals

La part utilitzada de l'espígol és la inflorescència. Se li atribueixen usos medicinals (d'aquí ve el sinònim Lavandula officinalis referit a oficines de farmàcia). Tradicionalment s'usa com infusió de flors com tranquil·litzant, per a l'ansietat, la hipertensió, insomni, anorèxia, la grip, la bronquitis, la de l'intestí, les migranyes o com a inductor de la son. En ús tòpic s'utilitza per desinfectar, per la faringitis, otitis, vulvovaginitis, ferides, cremades, úlceres, acne o picades d'insectes. Per últim, també es fa servir per alleujar dolors musculars, ja siguin lumbars o menstruals.

La infusió de lavanda (com per digestiva, estimulant o desinfectant) es prepara amb les parts florides i aigua de la següent manera: es posa a bullir l'aigua a un estri ben net amb tapa, un cop l'aigua bull, es tiren les flors, 1,5 grams, per a que bulli i es tapa el recipient durant 5-10 minuts. A continuació es retira del foc i es cola o es decanta.

[edita] Ús etnomedicinal i popular

La droga també s'utilitza com espasmolític, digestiu i diürètic. Tradicionalment s'ha utilitzat pel tractament de cefalees, asma, espasmes abdominals, artritis. També s'ha utilitzat per via tòpica pel tractament de lesions cutánees. A més es fan preparacions de banys d'espígol com tonificants cutànis suaus i s'afegeixen flors als coixins per facilitar la son.

[edita] Toxicitat

Cal tenir en compte que encara que tingui moltes propietats farmacològiques, també presenta toxicitat. S'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extret fluid i de la tintura. Tampoc es recomana l'ús de l'oli essencial de la lavanda durant un període perllongat de temps o dosis majors a les recomanades degut a una possible neurotoxicitat. Les dosis diàries recomanades per via interna són les següents: ^{[cal citació]}

• Infusió: 0,8-1,6 g/150ml cada 8 hores
• Oli essencial: 1- 4 gotes cada 8 hores.

Les dosis diàries recomanades per via externa són les següents:

• Bany: 20-100 g/20 litres cada 24 hores

Si és superat el temps i les dosis recomanades o sobre en individus especialment sensibles es poden produir reaccions adverses:

Digetives. Gastritis, úlceres pèptiques o restrenyiments degut a la presència de tanins. Al·lèrgiques/dermatològiques. L'oli essencial de lavanda té un potencial de sensibilització feble, per la qual cosa pot produir en rares ocasions reaccions d'hipersensibilitat i dermatitis per contacte.

[edita] Contradiccions

Si es pateix una úlcera pèptica l'espígol podria produir un empitjorament degut al seu efecte ulcerogènic dels tanins, igualment si patim una gastritis. Durant l'embaràs i el període de lactància l'espígol no s'ha d'utilitzar degut a la seva absència d'informació que avalin la seva seguretat. Sobre l'embaràs s'han realitzat estudis sobre varies espècies animals sense que s'hagin registrat efectes embriotòxics, tot i així, no s'han realitzat assaigs clínic sobre éssers humans, per la qual cosa l'espígol no s'accepta terapèuticament. S'ignora també si l'espígol secretat en quantitats significatives a la llet materna i si això podria afectar al nen.

S'ha de tenir especial cura amb els nens petis a l'utilitzar l'oli essencial pur i no sobrepassar mai les dosis diàries recomanades, ja que el olis poden resultar neurotòxics i convulsionants.

[edita] Imatges

Plantes conreades florides.

Detall de la inflorescència.

Esquema deLavandula angustifolia

Flor d'espígol

[edita] Enllaços externs

• Base de dades [1]

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• Taxonomy for Plants GREEN (http://www.ars-grin.gov/cgi-bin/npgs/html/taxecon.pl)
• Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
• Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26/04/2009].

• Cañigueral S, Vila R, Wichtl M. Plantas medicinales y drigas vegetales para infusiones y tisana; manual de base científica para farmacéuticos y médicos. Oemf International srl.

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	Viquiespècies.
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]