Espígol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Espígol comú».
«Lavanda» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «lavanda (color)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Espígol ver
Parts florals de l'espígol (Lavandula angustifolia)
Parts florals de l'espígol (Lavandula angustifolia)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Lamiaceae
Gènere: Lavandula
Espècie: L. angustifolia
Nom binomial
Lavandula angustifolia
Mill.[1]
Sinònims

L'espígol, espígol ver, espic, espígol d'estiu, espigola, barballó o lavanda[2] (Lavandula angustifolia, Lavandula officinalis, Lavandula spica) és un arbust de la família de les lamiàcies o labiades reconeguda com a planta medicinal. També se l'anomena Lavandula angustifolia que ve de lavo que significa purificar. Popularment és coneguda com a espígol o lavanda. Aquesta família de labiades, situada a la subclasse Asteridae, és important, ja que comprèn unes 3.000 espècies agrupades en 200 gèneres. És una planta perenne olorosa amb fulles lanceolades i inflorescència amb diverses flors blavoses agrupades formant una mena d'espiga laxa. Les tiges són de secció quadrada. Floreix a principi d'estiu i el fruit és un aqueni.

L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita terrenys calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i Amèrica per la seva essència.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Lavandula spica és un arbust de 0,30 a 1 m d'altura, de tija molt ramificada i grisenca, la tija de la qual és quadrangular, tret característic de la família. La tija és erecte i d'ella surten unes branques herbàcies amb angle ascendent a les quals hi ha unes fulles. Les fulles d'uns 2-3 mm d'amplada són linears, senzilles, amb un nervi central, estretes, aromàtiques, disposades de manera oposada sobre la tija, amb marge sencer, de color verd, amb poc pèl i amb glàndules d'oli essencial al reves. Les inflorescències, utilitzades per les seves substàncies, són espigues terminals amb un peduncle de 10-15 cm.

Lavandula spica, té una fórmula floral de ↓K(5) [C(5) A 4+1º] G(2). Les flors estan reunides amb espigues llargament pedunculades de 10 a 30 cm no ramificades, de color violeta i acompanyades de bràctees amplament ovals, escarioses i estèrils, la funció de les quals és atreure els insectes pol·linitzadors. Tenen una fragància aromàtica i una simetria zigomorfa (amb un pla de simetria).

El periant generalment consta de sèpals que constitueixen el calze i la corol·la, els pètals. El calze, d'uns 5 a 8 mm, és gamosèpal (sèpals fusionats), tubulós i de color violeta. La corol·la de 10-12 mm. està formada per cinc gamopètals (pètals fusionats) en forma de tub curt i obert per dalt formant dos llavis. Aquesta boca té un llavi superior més o menys pla i generalment bilobulat, i un altre llavi inferior trilobulat. La corol·la de tipus bilabiada, amb pètals petits i agrupats en inflorescència de tipus raïm o espiga és la característica més important de la lavanda.

L'androceu és format per quatre estams lliures didínams (A 2+2) dos dels quals són curts i dos llargs. Els estams estan inserits al tub de la corol·la, a l'interior de la flor.

D'altra banda el gineceu , que és l'aparell reproductor femení, està format per un ovari súper i de concrescència tetracarpelar. Alhora conté un estil ginobàsic amb quatre cluses.

Finalment, els fruits són simples, ja que procedeixen d'un gineceu pluricarpel·lar cenocàrpic i indehiscents. L'anomenem aqueni. Aquest té la característica que conté una sola llavor, brillants i de color marró.

Una espècie semblant és el barballó (Lavandula latifolia) anomenat també espígol mascle que creix en la terra baixa i és més freqüent. Es distingeix de l'espígol en què el barballó té les fulles més amples (5-8 mm el barballó davant de 2-3 mm de l'espígol) i la inflorescència ramificada (l'espígol sol tenir els peduncles no ramificats). També hi ha híbrids espontanis o artificials entre aquestes dues espècies (Lavandula x burnati).[3]

Biogeografia[modifica | modifica el codi]

Família àmplia i pràcticament cosmopolita, ja que només falta en àrees molt fredes de l'hemisferi boreal i es troba especialment ben representada a la regió del mediterrani.

Lavandula spica és una espècie pròpia de la muntanya mitjana, generalment per sobre dels 600 metres d'altitud. Originària de la regió de Catalunya (Pirineus, Catalunya Central i Serralades Litorals) i al País Valencià (al nord i a les muntanyes de l'interior), en prats sobre substrat calcari, amb la subespècie pyrenaica. A les illes no la trobem.[3]

Algunes varietats de la subespècie angustifolia són conreades.[3] Es conrea a certa altitud, per tal que l'essència sigui de qualitat ha de reproduir-se vegetativament escollint les plantes amb millor olor. La reproducció per llavor és difícil, ja que la germinació no passa del 30% i no assegura la qualitat. Els principals productors són Espanya, França, Bulgària i l'ex-Yugoslavia.

Usos[modifica | modifica el codi]

Conreu d'espígol a Hokkaidō.
  • Medicinal (d'aquí ve el sinònim officinalis, referit a les "oficines" de farmàcia). Tradicionalment s'usa una infusió de flors com a tranquil·litzant o inductor a la son.
  • Perfumeria: s'obté l'oli essencial d'espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
  • La mel monofloral d'espígol que és així considerada, si la proporció del seu pol·len dins la mostra de mel que s'analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de La Alcarria
  • Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.

La lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més exactament a finals de maig. L'abonament ha de ser discret i limitat a un sol subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament després de la floració de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per setmana a l'estiu i cada 15 dies a l'hivern.

Imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Lavandula angustifolia information from NPGS/GRIN». www.ars-grin.gov. [Consulta: 2008-04-12].
  2. «lavanda». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. 3,0 3,1 3,2 Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26/04/2009].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]