Espai públic

Es diu espai públic al lloc on qualsevol persona té el dret de circular, en oposició als espais privats, on el pas pot ser restringit, generalment per criteris de propietat privada, reserva governamental o altres. Per tant, espai públic és aquell espai de propietat pública, "domini" i ús públic.

Cal entendre domini en sentit estricte, ja que aquest no està afectat a la generalitat de les persones.

En l'aspecte legal, podem dir que l'espai públic modern prové de la separació formal entre la propietat privada urbana i la propietat pública. Tal separació normalment implica reservar des del planejament, sòl lliure de construccions (excepte equipaments col · lectius i serveis públics) per a usos socials característics de la vida urbana (esplai, actes col · lectius, transport, activitats culturals i de vegades comercials , etc). Des d'una aproximació jurídica, podem definir-lo com un espai sotmès a una regulació específica per part de la Administració pública, propietària o que posseeix la facultat de domini del sòl, que garanteix la seva accessibilitat a tots els ciutadans i fixa les condicions de la seva utilització i d'instal·lació d'activitats.

Quant a l'ús, l'espai públic és l'escenari de la interacció social quotidiana, compleix funcions materials i tangibles: és el suport físic de les activitats amb la finalitat de satisfer les necessitats urbanes col·lectives que transcendeixen els límits dels interessos individuals . Es caracteritza físicament per la seva accessibilitat, tret que el fa ser un element de convergència entre la dimensió legal i la d'ús. No obstant això, la dinàmica pròpia de la ciutat i els comportaments de la seva gent poden crear espais públics que jurídicament no ho són, o que no estaven previstos com a tals, oberts o tancats, per exemple espais residuals o abandonats que espontàniament poden ser usats com a públics . Existeixen també espais de propietat privada però d'ús públic com els centres comercials que són espais privats amb aparença d'espai públic.

L'espai públic té a més una dimensió social, cultural i política. És un lloc de relació i d'identificació, de manifestacions polítiques, de contacte entre la gent, de vida urbana i d'expressió comunitària. En aquest sentit, la qualitat de l'espai públic es podrà avaluar sobretot per la intensitat i la qualitat de les relacions socials que facilita, per la seva capacitat d'acollir i barrejar diferents grups i comportaments, i per la seva capacitat d'estimular la identificació simbòlica, la expressió i la integració cultural.

L'espai públic suposa, doncs, domini públic, ús social col·lectiu i diversitat d'activitats, característiques entre les quals hi ha gran quantitat de possibilitats fins arribar a l'extrem de l'espai virtual a Internet, que es configura actualment com un espai públic no físic però de gran importància.

L'espai públic abasta, per regla general, les vies de circulació obertes: carrers, places, carreteres, parcs, així com certs edificis públics, com estacions, biblioteques, escoles, hospitals, ajuntaments o altres, el sòl és de propietat pública.

Funcions de l'espai públic.

L'espai públic aplega bona part de les actuacions que es fan per tal de configurar un determinat model de ciutat. Per això aquest espai ha de ser de qualitat, brindant a la població una estada agradable sense cap contaminació visual (cartells publicitaris) ni auditiva (molt soroll), tot això amb la finalitat que la població pugui tenir relacions personals i relacions comercials, generant un sentit de pertinença provocant que aquest sigui concorregut i per tant compleixi la seva funció.

Altres de les funcions dels espais públics són:

• Constitueixen llocs de reunió i trobada. És un mecanisme fonamental per a la socialització de la vida urbana

• Permeten passejos i altres activitats recreatives

• Estimulen l'activitat en l'edificació circulant obren espai i la perspectiva davant edificis freqüentment patrimonials

• Conjuntament amb l'edificació del seu entorn conformen maneres d'animació i activitat de la població local i el turisme.

També l'espai públic és una de les formes de brindar una real accessibilitat, oferint als pobladors de la nostra ciutat espais de convivència que els proporcionin equitat i millora de la qualitat de vida. En aquest sentit, l'espai públic compleix dues funcions en una ciutat: li dóna sentit i forma a la vida col·lectiva, i és element de representació de la col·lectivitat.

[aquest paràgraf no té sentit!] Així com el donar forma a la vida col·lectiva sota dues modalitats sentit perquè és un tipus particular d'urbanisme on el públic defineix la seva lògica i raó de ser (i no com en el model vigent, per al qual el públic és un mal necessari).

És l'element de la representació de la col·lectivitat, perquè és des d'allà que es construeix l'expressió i identificació social de la diversitat. Aconsegueix transcendir el temps i l'espai de dues formes: per l'apropiació simbòlica de l'espai públic i per construcció simbòlica, on es dissenya expressament l'espai públic amb la finalitat de representar a la comunitat i fer-la visible.

Per no confondre entre el que són les funcions dels espais públics i els usos que se'ls dóna, vam creure convenient realitzar aquest apartat on expliquem els usos que se'ls dóna a partir de tot el plantejat anteriorment.

La utilització de l'espai públic, demanda una responsabilitat per part conjunt de la societat, i això significa que s'ha de tenir en compte que les activitats que en s'hi realitzen, no perjudiquin ni modifiquin l'habitual funcionament d'aquest espai, basats en normes preestablertes d'ètica, moral i bons costums, que culturalment s'hi desenvolupen a través dels anys.

Usos dels espais públics

Quant a l'ús, l'espai públic és l'escenari de la interacció social quotidiana, compleix funcions materials i tangibles: és el suport físic de les activitats amb la finalitat de satisfer les necessitats urbanes col·lectives que transcendeixen els límits dels interessos individuals. Es caracteritza físicament per la seva accessibilitat, tret que el fa ser un element de convergència entre la dimensió legal i la d'ús. No obstant això, la dinàmica pròpia de la ciutat i els comportaments de la seva gent poden crear espais públics que jurídicament no ho són, o que no estaven previstos com a tals, oberts o tancats, per exemple espais residuals o abandonats que espontàniament poden ser usats com a públics. Existeixen també espais de propietat privada però d'ús públic com els centres comercials que són espais privats amb aparença d'espai públic.

L'espai públic té a més una dimensió social, cultural i política. És un lloc de relació i d'identificació, de manifestacions polítiques, de contacte entre la gent, de vida urbana i d'expressió comunitària. En aquest sentit, la qualitat de l'espai públic es podrà avaluar sobretot per la intensitat i la qualitat de les relacions socials que facilita, per la seva capacitat d'acollir i barrejar diferents grups i comportaments, i per la seva capacitat d'estimular la identificació simbòlica, l'expressió i la integració cultural.

L'espai públic suposa, doncs, domini públic, ús social col·lectiu i diversitat d'activitats, característiques entre les quals hi ha gran quantitat de possibilitats fins arribar a l'extrem de l'espai virtual a internet, que es configura actualment com un espai públic no físic però de gran importància. D'acord a l'ús social col·lectiu els espais públics han de permetre l'expressió col·lectiva, les manifestacions cíviques, la visibilitat dels diferents grups socials, tant escala de barris com de centralitat urbana.

Al llarg del temps els espais públics s'han utilitzat per realitzar diverses activitats com ara:

• viavilitat. Que té com a funció vincular els altres d'acord als seus interessos o necessitats.

• recreació. Espai per a l'esplai de la població per al seu desenvolupament i socialització amb altres individus.

• Intercanvi de productes. Exemple d'aquests són els centres comercials, fires i els anomenats tianguis, en on l'activitat principal és de caràcter econòmic.

• Monuments. Se li dóna un ús d'identitat a la espai, en reforç a personalitats i moments de caràcter cívic i històriques.

Cal esmentar que a causa de les funcions i els usos que tenen els espais públics, cal distingir el contratemps a causa del mal ús.

Deteriorament dels espais públics.

En parlar del deteriorament dels espais públics inclourem els espais tancats i oberts ja que en ambdós existeix un lliure accés i són en benefici de la societat.

Les megaciutats es converteixen cada vegada més en conjunts desarticulats d'espais separats, segregats, proveïts de dispositius de tancament sovint agressius pels quals el transeünt no pot passar sense prèvia exhibició de credencials o després de pagar la butlleta d'ingrés. Són espais sovint micro funcionals, relativament homogenis quant a la seva funció i, sobretot, segurs en la mesura que en ells queden eliminats molts dels riscos típics de les places i carrers oberts. Aquests últims es converteixen cada vegada més en una via de trànsit exclusivament automobilístic.

En parlar de pèrdua o de crisi de l'espai públic, ens referim a la crisi de la ciutat moderna com a forma històrica lligada a un tipus específic de societat, la societat industrial del segle XX.

En la societat postindustrial en què vivim, la pobresa creixent es considera com un element inevitable del paisatge social, l'Estat benefactor cedeix el pas a la iniciativa privada, el sistema econòmic - tot i que continua expandint - deixa veure si fragilitat i la seva dependència del sistema financer.

El que abans era públic ara ja no ho és en la mateixa mesura: cada vegada es presenta com una cosa disponible no en la mesura que es tingui dret a ell sinó en la mesura que es pugui comprar i consumir. La privatització d'allò públic converteix l'accés a la ciutat, en la capacitat d'usar-la i gaudir-la, en una possibilitat cada vegada més condicionada a la disposició del suficient poder adquisitiu per consumir la ciutat, dins d'espais que es defineixen per ser excloents i tancats.

La crisi de l'espai públic i la creixent segregació socioespacial remeten: d'una banda, a una crisi d'integració resultat de les condicions de creixent desigualtat social i de conseqüent exclusió de sectors cada vegada més amplis de la població; i per l'altra, a una crisi d'identificació, entesa com la impossibilitat d'abastar la ciutat i d'identificar-s'hi com a conjunt, d'allí la necessitat de retallar trossos dins dels quals reconstruir els vincles de pertinença i elaborar el sentit de l'experiència urbana. Per tant, la crisi de l'espai públic no és només una crisi de la forma urbis sinó també de la urbanitat entesa com l'art de viure junts intervingut per la ciutat, és a dir, com sociabilitat urbana.

En l'actualitat l'espai públic es troba assetjat per les noves modalitats de l'urbanisme. Hi ha una mena de "agorafòbia", setge, rebuig o menyspreu pels espais públics, a l'extrem que la població els considera perillosos i els té por, perquè no protegeixen ni són protegits. Són un territori abandonat, fins i tot, de la disputa social. El seu manteniment pràcticament no existeix o és escàs. S'ha convertit en cau i no en hàbitat. Això provoca una ruptura social generant una menor participació ciutadana i una menor relació entre la mateixa.

Algunes causes del deteriorament dels espais públics són:

Difusió

Avui tenim una urbanització perifèrica amb baixa densitat, centralitats febles i espais discontinus (xarxa global de ciutats) o continus (àrees metropolitanes), que fan pensar que estem passant de l'espai dels llocs al dels fluxos, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació. A la ciutat de la dispersió o expansiva es fa difícil construir el sentit de pertinença i de reconeixement de la seva unitat, perquè la centralitat urbana, com a espai públic, s'esvaeix com a factor integrador.

El comerç en els espais públics

Existeixen a Mèxic barris cèntrics amb múltiples usos comercials "tradicionals" (llocs, botigues, botigues de departaments ...) que contribueixen a la identificació del centre i a la definició de la urbanitat. Existeixen també barris perifèrics on els petits comerços competeixen amb la gran distribució "moderna" (supermercats, places comercials). La voluntat d'aquesta última (que es va instal.lar primer a la perifèria) de constituir espais "públics" i "cèntrics" es reconeix en la denominació "plaça". Però, el conflicte més significatiu no és el que sorgeix entre petites botigues i grans empreses, sinó entre el comerç anomenat "establert" (o formal) i el "informal", és a dir els venedors ambulants.

Aquests comerços competeixen per l'explotació de la mateixa centralitat urbana "tradicional", la qual s'identifica no només en els barris antics, sinó també a totes les cruïlles i places, terminals d'autobusos forans o urbans, estacions de metro i de col·lectius (peseros).

La competència per la privatització dels espais més públics de la sociabilitat-espacialitat mexicana enfronta els ambulants als "establerts". Aquests últims protesten contra els primers per competència deslleial (per no haver de pagar rendes, impostos ni permisos) i per entorpir l'accés a les seves botigues.

És cert que la concentració dels llocs converteix la riera vehicular de certs carrers en vies de vianants de facto, i disminueix la velocitat del trànsit on hi ha ambulants. Però, també, per als establerts és un problema més gran el que la presència dels comerços de carrer els impedeixi desenvolupar el seu propi programa de privatització del carrer. Aquest conflicte d'apropiació de l'espai públic dóna lloc a múltiples modalitats de negociació i regulació, sobretot als barris antics o urbanitzats des de fa temps.

A Mèxic, el centre de la ciutat s'identifica com el lloc on cada usuari té una relació simultània amb el ambulantaje, les botigues, les manifestacions del poder públic, els testimonis del passat, etcètera. És propi de l'espai públic ser el lloc on es troba alhora el màxim d'interessos "privats" (fins i tot els de les autoritats), a diferència dels espais privats totalment apropiats per un sol interès.

Els nous processos urbans emfatitzen les formes de segregació urbana derivats de la reubicació contínua de diferents sectors de la societat, dins i fora del Districte Federal, impulsada per la recerca d'oportunitats d'ocupació, d'habitatge i de millors condicions de qualitat de vida, i associada a l'increment en el valor del sòl i en el cost dels serveis urbans. Aquesta tendència desplaça i expulsa cap a localitats perifèriques a grups de baixos ingressos, en condicions socioeconòmiques desavantatjoses o de pobresa, mentre d'altra banda, atrau cap a llocs centrals de la ciutat a sectors emergents mitjans, mitjans-alts i alts, amb més capacitat econòmica per accedir als recursos urbans. Aquest és el cas de Coyoacán, particularment en el Centre Històric d'aquesta delegació.

Les tendències a separar, a segregar que s'observen en l'entorn construït de les ciutats contemporànies, han debilitat la qualitat del públic com a lloc de trobada social entre diferents, però també com a lloc de trobada amb la ciutat, experiència que s'inicia en el contacte amb el carrer, en les relacions amb els altres i en el caminar sense temor entre estranys. Alguns dels efectes d'aquests processos s'expressen en els espais públics oberts on la intensificació i ampliació dels usos mercantils és un fenomen que a més d'estar associat a formes d'irregularitat, coexisteix amb formes d'inseguretat i amb pràctiques impulsades per la delinqüència organitzada.

Fragmentació

La societat actual en què vivim impedeix que la comunitat s'apropiï de l'espai públic, és a dir que no es creï una identitat ja que no tenen un sentit de pertinença per la desarticulació de cada un d'aquests.

Aquests canvis que es viuen avui dia produeixen la ruptura de la unitat urbana de manera que es converteix en espais on no hi ha relació.

La fragmentació porta al habitant de la ciutat a ser vist com a estranger, perquè quan no camina pels camins habituals cap al lloc de treball o de residència i surt de la seva territorialitat (barri), se li exigeix ​​identificació, com si fos necessari un passaport per anar d'un barri a un altre. Ara les nostres ciutats no són de ciutadans sinó de forasters.

Segmentació i privatització

Pot ser vist des de la separació de classes socials provocant la discriminació això en relació als espais públics, és a dir, els espais es comencen a privatitzar ja que alguns d'aquests són utilitzats per al comerç, entreteniment, etc. I això genera que no tota persona sigui lliure de fer ús dels serveis que aquest presta o d'adquirir algun producte.

Un exemple molt visible d'aquesta problemàtica podria ser les places comercials que es consideren un espai públic, però, no tothom pot fer ús d'aquest espai ja que és un lloc on es dóna el consumisme i només algunes persones amb un cert nivell econòmic poden accesar a ell.

A la ciutat de Mèxic les tendències segregadores i excloents són notables en els espais públics de les centralitats antigues com els centres històrics, on hi ha places públiques habitades per indigents, carrers transitats per venedors ambulants, disputades i apropiades pel comerç formal i informal i on nombrosos grups organitzats viuen del treball, de l'autoocupació i sub-ocupació en activitats mercantils.

El Centre Històric de la ciutat de Mèxic, és el més representatiu d'aquests usos socials quotidians, que es despleguen i es superposen a projectes i accions de renovació urbana i de conservació patrimonial, que han atret al capital financer i immobiliari. Aquestes pràctiques, alternen tant amb concentracions polítiques i marxes de protesta, com amb espectacles socioculturals gratuïts a la Plaça Major, que convoquen a públics massius provinents en bona mesura de sectors populars i de grups de mitjans de la capital com amb concentracions polítiques i marxes de protesta.

En aquests llocs es fan visibles diferents formes i experiències d'exclusió social entesa com la "condició de privació de la mateixa idea de ciutadania, ... dels drets i llibertats bàsiques de les persones sigui quin sigui el seu origen o nacionalitat"

Inseguretat

Les ciutats a Amèrica Llatina s'han fet altament insegures. La violència impacta a la ciutat en tres de les seves condicions essencials: redueix el temps de l'urbs (ciutats i sectors urbans no de 24 hores: hi ha hores en què no es pot transitar per certs barris o carrers, considerats "perillosos"), disminueix l'espai (llocs per on no es pot anar) i redueix les possibilitats de ciutadania (desconfiança, pèrdua del sentit del col · lectiu). Tot això crea en la població una por a acudir a l'espai públic generant un abandonament i amb això el deteriorament d'aquest.

El cercle viciosos entre abandonament dels espais públics i la multiplicació de les pors i de la inseguretat ciutadana s'ha de trencar no només mitjançant les polítiques de seguretat-preventives, dissuasòries, reprensivas-o les polítiques estructurals-socials, econòmiques, culturals - sinó també amb una política d'espais públics ambiciosa que tingui en compte la seguretat ciutadana.

Els actes vandàlics són una de les primeres causes per la qual l'espai públic es va deteriorant, projectant una mala imatge al transeünt i per tant inseguretat del lloc.

Precisarem que actes vandàlics o vandalisme es defineixen com una inclinació de l'esperit a destruir sense respecte de cap cosa. Aquesta definició dóna a entendre que el vandalisme és una actitud.

I a nivell de l'espai públic se sol entendre el vandalisme com una cosa pròpia de gent jove que, actuant en grup, causen danys en les coses amb l'únic propòsit de de destruir. Es tracta d'una violència no funcional i per tant comporta un concepte més flexible que l'esmentat anteriorment. A nivell d'espai públic sol fer una divisió entre actes de vandalisme i de incivilitat, la segona s'identifica amb actituds antisocials que causen molèsties, en les quals també poden produir danys, encara que de poca importància.

Entre aquests actes podríem esmentar, el netejar els grafits, els orins i excrements, els xiclets, les ampolles i per reposar el mobiliari urbà així com el de recollir els residus sòlids. I com a conseqüència d'aquests obstaculitza la bona tasca de la imatge urbana.

En la societat aquests fets de vandalisme han generat rebuig entenent-se que són béns públics que resol la comunitat i el cost de reparació hauria de resultar innecessari sabent de la cura que tots els ciutadans li haurien atorgar a aquests espais de recreació.

Mal ús dels espais públics

L'absència d'espais públics i el mal ús dels existents augmenten la fragmentació social que ja es viu per la desigualtat econòmica i els conflictes que generen la pobresa i l'exclusió. Des de fa dècades, el comerç a la via pública ha crescut acceleradament com a resultat de la crisi econòmica i la desocupació. Ha constituït una opció per enfrontar la necessitat laboral de milers de persones.

Els riscos detectats en aquest informe van ser l'existència de llacunes normatives en matèria de comerç en via pública que permeten espais de discrecionalitat per a les accions o omissions de les autoritats, la privatització d'espais públics, els abusos tant d'autoritats com de persones que fungen com líders de les organitzacions en què s'agrupen les persones comerciants, conflictes socials entre veïns, comerciants en via pública i comerciants establerts.

Diferència de classes

La desigualtat socioeconòmica s'expressa en la segregació espacial, és a dir, en una gran distància física entre els llocs de vida dels diferents grups socials, determinada pels seus nivells d'ingrés.

En virtut d'aquesta diferència, també els béns i serveis urbans es distribueixen desigualment. La major quantitat i qualitat d'espai públic es localitza en els barris dels sectors acomodats, marcant una forta diferència amb les zones de baixos ingressos. I això, en cert sentit, és una gran paradoxa, considerant que aquests sectors privilegiats compten, també, amb una major quantitat l'espai privat de bona qualitat en els seus habitatges.

En canvi, les àrees on habiten els sectors de menys recursos molt sovint es caracteritzen per un pobre disseny urbà, insuficient superfície dels habitatges i falta de recintes recreacionals privats. Tot això, al que potser pot afegir certes característiques culturals particulars, determina que en aquestes zones els espais públics - carrers i senderes, pistes de terra - mostrin un alt grau d'ocupació i ús diferenciat i intensiu.

El paisatge urbà de la ciutat de Mèxic, mostra diverses formes de separació espacial, destacant d'una banda, l'auto-segregació residencial de sectors mitjans-alts i alts, en llocs tancats o semi-tancats, habitats per grups en condicions d'afluència econòmica , que trien aquesta forma de vida urbana a la recerca de protecció davant dels riscos de la ciutat i de millor qualitat de vida. El mercat immobiliari té un paper important en aquest procés, en promoure una oferta privada de seguretat i qualitat de vida en espais habitacionals, comercials i de consum, amb barreres físiques que protegeixen a residents i usuaris de l'entorn exterior, com és el cas dels fraccionaments i colònies tancades, i dels grans centres comercials d'ús semi-públic. D'altra banda i en contrast amb aquestes formes d'aïllament, hi ha la segregació de grups en condicions socials i econòmiques desavantatjoses, d'exclusió i de pobresa urbana que habiten localitats que condensen múltiples mancances en l'accés i provisió de béns, serveis i infraestructura urbana.

Els espais públics i la ciutat

L'espai públic té dimensions tant físiques com socials i culturals. És un lloc de relació i d'identificació, de contacte entre les persones que interactuen en ell.

Aquests espais compleixen funcions materials per exemple són el suport físic de les activitats amb la finalitat de "satisfer les necessitats urbanes col·lectives que transcendeixen els límits dels interessos individuals".

A si mateix són llocs on es desenvolupa la imaginació, la creativitat, el símbol, el joc, la religió etc. El que ajudés a la formació de la identitat dels individus principalment `perquè se senten pertanyents a ell i perquè l'entorn on s'estiguin desenvolupant fungirá com un actor principal en la formació de les persones que el concorren pom diu Vigoski l'aprenentatge de les persones no és una activitat individual, sinó més aviat social.

Perquè els es compleixin aquestes funcions, cal establir una relació directa entre el mateix i els seus habitants, a través de la realització d'activitats que estimulen una vinculació, una identificació i una apropiació un exemple només els grups d'avis que s'ajunten per prendre el sol, o les mares que xerren mentre vigilen els seus fills petits, necessiten llocs que són relativament incompatibles entre si, així que tendeixen a ocupar diferents àrees i horaris però tots dins el mateix espai públic.

És a dir, es produeixen especialitzacions funcionals, en una xarxa espacial i temporal que ha de donar resposta als diferents tipus d'usuaris.

S'ha de treballar perquè hi hagi una vinculació entre ambdós encara que no tinguin les mateixes característiques però tenen una mateixa finalitat en comú el formar part De la mateixa lloc on es troben els mateixos actors socials con necessitats diferents i alhora amb particularitats en comú: la convivència.

Les principals característiques que tenen els espais públics són:

• A més d'articular, estructurar i ordenar les activitats i usos d'un lloc, és l'escenari de socialització col·lectiva, d'interacció ciutadana, etc. en altres paraules és la zona on es construeix la ciutat.

• Es caracteritzen a més de per la seva accessibilitat per la seva capacitat d'acollir i barrejar diferents grups i comportaments, per la seva capacitat d'estimular la identificació simbòlica, l'expressió i la integració cultural.

En ser els Espais públics llocs tan complexos compten amb una gran quantitat de beneficis i reptes com:

Beneficis: s'expressa la diversitat, es produeix l'intercanvi i s'aprèn la tolerància. La qualitat, la multiplicació i l'accessibilitat d'ells definiran en bona mesura el progrés de la ciutadania.

• El fet que una població es senti part d'un espai s'apropiés i tractés de millorar, es creés o reforcés un vincle amb els veïns i així es propiciés que aquest lloc sigui apte per a la recreació i l'esplai dels seus usuaris, ja que aquest és una de les finalitats més importants de l'espai públic.

• Es desenvolupa i enforteix la participació social, pel fet que els mateixos habitants se sentiran pertanyents i hi haurà més participació perquè ho conservin o per exigir els seus drets sobre aquests.

Tot això porta com a resultat, llocs segurs i compartits, amb un sentit de comunitat, on el control social exercit permet transformar la sensació d'inseguretat que es té en alguns dels espais públics actualment, per uns on prevalen els llocs més amables i segurs per tots.

Fins i tot amb tots els beneficis encara hi ha molts reptes als quals se'ls han de posar molta importància. Els principals reptes dels espais públics serien llavors:

Les trobades socials es fan cada vegada menys en els espais públics.

Hi ha una privatització de la sociabilitat. En llocs de consum, com bars i restaurants, centres comercials, clubs esportius, etc. Es podria dir que la sociabilitat s'està privatitzant, reduint-se a àrees socialment homogenis i fent cada vegada més improbables les trobades amb gent socialment diferent.

L'espai públic urbà està perdent bona part de les seves funcions de sociabilitat comunitària, és part de viure en aquesta societat que es torna cada vegada més individualista i on ja no hi ha una identificació amb l'altre encara que transitemos pel mateix lloc no hi ha una identitat col·lectiva.

Mantenir actius aquests llocs és fonamental perquè puguin complir els seus propòsits de socialització.

Reactivar els processos de participació social dels ciutadans i haci miso concientizarlos del paper tan important que tenen ells en el seu manteniment.

Formar seguretat pública i així aturar el deteriorament que s'ha vingut notant últimament.

Un dels principals problemes dels espais públics és la inseguretat pública, principalment en els que estan deteriorats o abandonats per part de la població i de les autoritats, on moltes vegades la població perd l'interès per ocupar-los i llavors es converteixen en llocs favorables per la delinqüència.

En tots els terrenys de la pràctica social avui és un temps de recerca diversificació i experimentació. La ciutat se'ns presenta com un conjunt de problemes urbans per resoldre. No obstant això comencen a aparèixer solucions impulsades com una reconstrucció urbana: identificant, donant valor i potenciant el millor de cada lloc, i així poder augmentar la qualitat de vida dels habitants d'aquesta comunitat.

Cal buscar que l'ús i distribució d'ells beneficiïn a tots els ciutadans, i que repercuteixin favorablement en la qualitat de vida dels actors socials que intervé en el.

Vegeu també

• Carrer
• Carreró
• Vorera
• Arxiu Europeu de l'Espai Públic Urbà
• Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà

Bibliografia

• Jürgen Habermas (2005), Història i crítica de l'opinió pública. La transformació estructural de la vida pública, Ed Gustavo Gili, Mèxic i Barcelona, ​​1986.
• Bernard Miège [http://], La société conquise parell la communication, prenguis 1 et 2, Presses Universitaires de Grenoble, Grenoble, 1996 (T.1) et 1997 (T.2) .

Enllaços externs

• ARXIU EUROPEU DE L'ESPAI PÚBLIC URBÀ 350 intervencions recents en l'espai públic europeu. Biblioteca Urbana: reflexions entorn a l'espai públic.
• Transformacions de l'espai públic a la ciutat llatinoamericana: canvis espacials i pràctiques socials Article sobre l'espai públic a Llatinoamèrica. En Revista bifurcacions.
• Espai elevat al públic Espai elevat al públic. Noves iniciatives.
• Public Sphere Guide A Research Guide, Teaching Guide and Resource for the Renewal of the Public Sphere (Anglès)
• Transformations of the Public Sphere Essay Fòrum (Anglès)