A Midsummer Night's Dream (Britten)

*El somni d'una nit d'estiu*
	; Estudi per a la baralla entre Oberon i Titània. Sir Joseph Noel Paton. 1849.
Títol original	A Midsummer Night's Dream
Forma musical	òpera
Compositor	Benjamin Britten
Llibretista	Benjamin Britten i Peter Pears
Llengua del terme, de l'obra o del nom	anglès
Basat en	A Midsummer Night's Dream (William Shakespeare )
Data de publicació	segle XX
Parts	3
Durada	3 hores i 18 minuts
Personatges	En cursiva s'indica el repartiment de l'estrena Oberon, rei de les fades i els elfs (contratenor), Alfred Deller; Titània, reina de les fades (soprano de coloratura), Jennifer Vyvyan; Cobweb, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),; Pleaseblossom, fada al servei de Titània, (soprano/infant cantor),; Mustardseed, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),; Moth, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),; Teseu, Duc d'Atenes, (baríton), Forbes Robinson; Hipòlita, Reina de les amazones, (mezzosoprano), Johanna Peters; Hèrmia, enamorada de Lisandre, (mezzosoprano), Marjorie Thomas; Lisandre, enamorat d'Hèrmia, (tenor), George Maran; Demetri, enamorat d'Hèrmia, (baríton), Thomas Hemsley; Helena, enamorada de Demetri, (soprano), April Cantelo; Bottom, un teixidor, (baixl), Owen Brannigan; Quince, un fuster, (baix), Norman Lumsden; Flute, un adobaire de manxes, (tenor), Peter Pears; Snug, un ebenista, (baix), David Kelly; Snout, un calderer, (tenor), Edward Byles; Starveling, un sastre, (tenor), Kevin Platts; Puck, un follet, (personatge parlat), Leonide Massine II;
Estrena
Estrena	11 de juny de 1960
Escenari	Festival d'Aldeburgh,
Director musical	Benjamin Britten
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	18 d'abril de 2005 (estrena a Espanya)

Aquest article tracta sobre l'òpera de Britten. Vegeu-ne altres significats a «El somni d'una nit d'estiu (desambiguació)».

A Midsummer Night's Dream, op. 64 (en anglès, El somni d'una nit d'estiu), és una òpera en tres actes amb música de Benjamin Britten, basada en la peça teatral homònima de Shakespeare. El llibret en anglès va ser obra del mateix compositor i de Peter Pears, i va preservar quasi totes les característiques de l'original, encara que el van condensar per a satisfer les exigències de durada d'una òpera. Va ser estrenada l'11 de juny de 1960 al Jubilee Hall durant el Festival d'Aldeburgh, amb direcció del mateix compositor.

Representacions[modifica]

Es va estrenar l'11 de juny de 1960 al Jubilee Hall durant el Festival d'Aldeburgh, amb direcció del mateix compositor. El dia de l'estrena va significar la reobertura de la Jubilee Hall que s'havia restaurat amb un gran pressupost.^[1]

A Catalunya, es va estrenar el 18 d'abril de 2005 al Gran Teatre del Liceu.

Anàlisi musical[modifica]

Caracterització dels personatges[modifica]

Britten va compondre la música de cada personatge fixant-se en les seves característiques: si eren reals o fantàstics, rústics o nobles, enamorats o gelosos. Als personatges rústics els va proporcionar una música senzilla d'estil folklòric. Els amants tenen un món sonor més romàntic i les fades estan representades de manera etèria.

Una de les novetats de l'òpera és que, per primera vegada en la història del gènere, es va compondre el personatge principal per a veu de contratenor. De fet, Britten va escriure el paper pensant específicament en les característiques vocals d'Alfred Deller: una veu intensament lírica, però feble en les notes agudes. Per tant, mai no es requereix que les notes altes es cantin amb intensitat forte. Per a l'altre personatge principal de l'obra, Titània, va optar per una veu de soprano de coloratura, amb arriscades intervencions vocals. El follet Puck és un personatge parlat, que apareix acompanyat per una combinació de trompeta i caixa rítmica. A diferència de la resta de les seves obres per a escena, a banda de la primerenca opereta Paul Bunyan, no inclou un paper destacat per al seu company Pears, el qual en canvi assumeix el paper còmic de Flute/Tisbe. El tercer acte conté una paròdia de l'òpera italiana del segle xix: la representació de Píram i Tisbe per part dels artesans. Hi ha a l'obra altres paròdies –menys òbvies– de les convencions operístiques. Com a moltes altres òperes, A Midsummer Night's Dream s'obre amb un cor, però aquesta vegada és un cor de veus blanques infantils, cantant a l'uníson. Després hi ha l'entrada de la prima donna i el principal personatge masculí, molt allunyat dels heldentenors wagnerians, i més pròxim als castrati de les òperes de Händel. El tractament que Britten va donar a Puck també suggereix paròdia: normalment, l'ajudant de l'heroi és un baríton; aquí és un jove adolescent que ni tan sols canta.

Valoració[modifica]

L'òpera va rebre, des del principi, crítiques contraposades. W. H. Auden, que havia estat col·laborador de Britten i posteriorment es va allunyar d'ell, la va desdenyar considerant-la «terrible – Pur Kensington», mentre molts altres la van lloar.^{[cal citació]} Ara és àmpliament acceptada com una de les obres mestres de Britten. Tot i que la crítica a vegades considera que l'escena de Píram i Tisbe és massa llarga, l'excel·lent qualitat de la música de fades normalment convenç fins i tot els més durs crítics. Sol representar-se amb bastant regularitat.

És una obra típica de l'estil de Britten, amb un món sonor molt especial, no marcadament dissonant, però farcit de subtils harmonies atmosfèriques i pintura tonal.

Segons Roger Alier, Britten «va arribar a captar el sentit màgic de l'obra de Shakespeare creant un clima musical que, malgrat les diferències, manté un cert contacte amb el món teatral-musical de Purcell».^{[cal citació]}

Enregistraments[modifica]

Any	Director	Elenc (Oberon, Tytania, Puck, Thesius, Hippolyta, Lysander)	Orquestra	Segell^[2]
1966	Bryan Balkwill	Josephine Veasey, Elizabeth Vaughan, Kaplan Kaye, Victor Godfrey, Maureen Guy, Alexander Young	Covent Garden	Oriel Music Society
1966	Benjamin Britten	Alfred Deller, Elizabeth Harwood, Stephen Terry, John Shirley-Quirk, Helen Watts, Peter Pears	London Symphony Orchestra	Decca
1976	Meredith Davies	James Bowman, Jill Gomez, Julian Littman, Robert Lloyd, Gillian Knight, Ryland Davies	Covent Garden	Open Reel Tape
1978	Anthony Hose	James Bowman, Rita Cullis, Sylveste McCoy, Roderick Kennedy, Patricia Price, Arthur Davies	Welsh Philharmonia Orchestra	Open Reel Tape
1981	Bernard Haitink	James Bowman, Ileana Cotrubas, Damien Nash, Lieuwe Visser, Claire Powell, Ryland Davies	London Symphony Orchestra	Pioneer
1990	Richard Hickox	James Bowman, Lilian Watson, Dexter Fletcher, Norman Bailey, Penelope Walker, John Graham-Hall	City of London Sinfonia	Virgin Classics
1995	Colin Davis	Brian Asawa, Sylvia McNair, Carl Ferguson, Brian Bannatyne-Scott, Hilary Summers, John Mark Ainsley	London Symphony Orchestra	Philips
1996	David Atherton	Jochen Kowalski, Sylvia McNair, Nick Stahl, Jeffrey Wells, Victoria Livengood, Kurt Streit	Metropolitan Opera	House of Opera
2004	Paul Daniel	Robin Blaze, Sarah Tynan, Emil Wolk, Iain Paterson, Leah-Marian Jones, Alfred Boe	English National Opera	Premiere Opera
2005	Harry Bicket	David Daniels, Ofelia Sala, Emil Wolk, Ned Barth, Jean Rigby, Gordon Gietz	Gran Teatre del Liceu	EMI

Referències[modifica]

↑ Kaufmann, Dirk Ulrich. «11.6.1960: Brittens "Sommernachtstraum" uraufgeführt» (en alemany). kalenderblatt.de. [Consulta: 6 abril 2020].
↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 5 abril 2020].

Bibliografia[modifica]

Alier, R., Heilbron, M. i Sans Rivière, F., La discoteca ideal de la ópera, Planeta, Barcelona, 1995. ISBN 84-08-01285-1
McLeish, K., McLeish, V. i Reverter, A., La discoteca ideal de música clásica, Planeta, Barcelona, 1996. ISBN 84-08-01038-7

Enllaços externs[modifica]

Llibret a kareol

[Kaufmann-1] Kaufmann, Dirk Ulrich. «11.6.1960: Brittens "Sommernachtstraum" uraufgeführt» (en alemany). kalenderblatt.de. [Consulta: 6 abril 2020].

[2] Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 5 abril 2020].

[1]

[2]