Espingarda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Espingarda. Guerra del Marroc.

L' espingarda és un arma de foc que, segons el context, pot referir-se a:

  • Màquina de guerra medieval que projectava pedres i dards.
  • Peça lleugera d'artilleria, del gènere de les bombardes, emprada als segles XIV i XV.
  • Arma de foc portàtil que substituí la colobrina de mà a mitjan segle XV però que s'emprà fins a finals del segle XVI.
  • Una escopeta de canó molt llarg amb l'ànima llisa i clau de pedra foguera, amb la caixa sovint treballada amb incrustacions, emprada pels descobridors que anaven amb Colom al segle XV i molt més tard pels nord-africans fins a mitjan segle XX.
  • Canó d'artilleria, una mica més gran que el falconet.
  • (Segle XV fins al Segle XIX) es tracta d'un fusell amb un canó molt llarg usat pels espanyols el segle XV[1] i molt més tard pels habitants del nord d'Àfrica.

En qualsevol cas s'entén que és una arma portàtil, que un sol home maneja i transporta sense dificultat.

Al començament del segle XIV convivien juntament amb altres canons d'artilleria marina com la bombarda. La espingarda anava fixada a una llarga curenya de fusta sostinguda per una forquilla amb un cargol. Estava composta per dues peces, el mascle i la tomba. El mascle, que portava la càrrega de pólvora explosiva, es col·locava dins la tomba a la part posterior del canó, que contenia una gruixuda bola de pedra.

És possible que la colobrina de mà que era transportada per dos homes, i que va aparèixer a mitjan segle XV fos el precursor del fusell actual. La espingarda (segle XV), que va tenir ja culata per recolzar a l'espatlla, i l'escopeta, que data de principis del segle següent, van ser perfeccionaments successius d'aquell groller artefacte, aviat eclipsats pel arcabús de metxa, el de roda i el de rastell.

Vegeu també[modifica]

Nota[modifica]

  1. Real Academia de la Historia (Spain). Memorial histórico español: colección de documentos, opúsculos y antigüedades que publica la Real Academia de la Historia. La Academia, 1853, p. 269–.