Esquelet de la serp

Esquelet d'una serp

L'esquelet d'una serp consta principalment d'un crani, vèrtebres, i costelles, només amb vestigis de membres. El crani d'una serp és una estructura molt complexa, amb nombroses unions que permeten la serp empassar-se preses més grosses que el seu cap. La columna vertebral de les serps consta d'un atlas (composat de dues vèrtebres) sense costelles; nombroses vèrtebres precaudals. Cap serp vivent mostra restes de l'arc pectoral, però es troben vestigis de la pelvis a:

• Boes i pitons
• Leptotyphlopidae: Ílium, pubis, i Isqui, i fèmur rudimentari.
• Aniliidae
• Typhlopidae: un sol os a cada costat.

• 

  Esquelet de Morelia boeleni

• 

  Crani de Python reticulatus

• 

  La dentició de la serp deixa una marca característica en una mossegada, en aquest cas els senyals són de la mandíbula inferior d'una serp opistòglifa, la serp verda

• 

  Vista lateral del crani de Python molurus on són visibles les unions. En roig = altament mòbil, en verd = lleugerament mòbil, en blau = immòbil

Dentició

A la majoria de les serps les dents es troben en el dentari de la mandíbula inferior, el maxil·lar superior, l'os palatí i la placa pterigoide lateral. Aquesta darrera es pot moure de manera separada de la resta de la mandíbula. La majoria de les serps es poden ubicar en un dels quatre grups segons les seves dents, la qual cosa està en forta correlació amb el verí i la taxonomia. Unes poques serps no s'ajusten a aquestes categories, per exemple les serps dels gèneres Atractaspis i Scolecophidia presenten denticions particulars.

Àglifa 

Les serps àglifes no tenen dents especialitzades; cada dent té una forma similar i sovint la mida també és semblant. Moltes serps àglifes no són verinoses, tanmateix algunes, com Thamnophis, es consideren mitjanament verinoses, però generalment no són perilloses pels humans. Aquesta característica no és una sinamorfia.

Opistòglifa

Les serps opistòglifes tenen un verí poc potent que injecten amb un parell de dents allargades a la part de darrera dels maxil·lars. Per tal d'enverinar la presa una serp opistòglifa ha de desplaçar la presa (empassant-se-la) i això només ho poden fer amb preses petites i en el cas dels humans si s'empassen un dit, per exemple. Les serps opistòglifes han aparegut com a mínim dues vegades en la història de les serps. Mentre que el verí de la majoria de les serps opistòglifes és massa feble pels humans aquest no és sempre és el cas. Les colobres (família Colubridae) són serps opistòglifes.

Proteròglifa

Les serps proteròglifes tenen maxil·lars curts que porten poques dents excepte unes d'elles allargades que apunten cap avall i formen una mena d'agulla on circula el verí, són les més tòxiques d'entre totes les serps. Algunes cobres escupidores han modificat les puntes d'aquestes dents i el deixen anar cap els ulls de les seves preses.

Solenoglifa

Les serps solenoglifes tenen el sistema d'alliberar verí més avançat entre totes les serps. Les dents que transporten verí poden tenir la mida de la meitat de la longitud del seu cap i apunten cap enrere. El crani té una sèrie d'elements que asseguren que les dents verinoses rotin cap la posició de mossegada quan s'obren les mandíbules. El veri de les solenoglifes és típicament menys potent tòxic que en el cas de les serps proteròglifes, però aquest sistema permet injectar més verí. Aquesta forma de dentició és típica dels escurçons (família Viperidae.

• 

  Una serp àglifa. Crani de la pitó de Burma (Python molurus)

• 

  Una serp opistòglifa. Crani dHeterodon nasicus

• 

  Una serp proteròglifes. crani de la cobra reial (Ophiophagus hannah)

• 

  Una serp solenoglifa' . Crani de Crotalus sp.

Bibliografia

• George Albert Boulenger. The snakes of Europe, 2nd edition. London: Methuen & Co., Ltd., 1913.

Enllaços externs

• Snake Anatomy External and Internal snake anatomy with postmortem images.