Essaouira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Medina d'Essaouira
Medina d'Essaouira
Medina d'Essaouira
Medina d'Essaouira situat respecte Marroc
Medina d'Essaouira
Informació
Localització Essaouira
Flag of Morocco.svg Marroc
Superfície 30 ha

Tipus Cultural
Criteris (ii),(iv)
ID 753
Regió * Àfrica
Inscripció 2001 (25a sessió)
Coordenades 31° 30′ 47″ N, 09° 46′ 11″ O / 31.51306,-9.76972
* Segons les regions de la UNESCO.

Al-Suwaira (o Al-Suwayra) o Es-Sueira, o Al-Sawira, en francès Essaouira, antigament Amogdul (la ben guardada), en berber Mogdura, en portuguès i castellà, Mogador, en àrab (ar) (la ben dissenyada) és una vila del Marroc, port de l'oceà Atlàntic, A 73 km al nord d'Agadir i 176 a l'oest de Marràqueix. És capital de la província d'Essaouira.

Situació[modifica | modifica el codi]

Està construïda sobre uns escull que penetren a la mar formant una sèrie d'illots a la banda de mar de l'escull principal on està la ciutat vella. La roca calcaria glopejada per l'aigua crea una sorra blanca que en una extensió de 30 km ha creat una duna coneguda com a duna de Mogador; el paisatge canvia a 20 km al nord-est on la comarca s'anomena Ain al-Hadjas, amb un paisatge de gran bellesa que forma el lloc de plaer dels residents a la ciutat.

Clima[modifica | modifica el codi]

La seva temperatura és moderada entre 21 graus a l'estiu i 13 graus a l'hivern; les muntanyes del Atles li tapen els vents calents del desert. Durant 271 dies a l'any hi fa vent del nord o nord-est que refresquen els mesos de més calor. La pluja es dona uns 45 dies a l'any, especialment al febrer i març.

La ciutat vella[modifica | modifica el codi]

La ciutat vella està envoltada d'una muralla amb quatre barris: la casbah, la casbah jedida (casbah nova), la medina i la Mellah o barri jueu. Les muralles tenen cinc portes: Bab Asi (Bab Dukkala) al nord-est (accès pel barri de Mellah); Bab Marrakech a l'est; Bab Seba o Bab Lem, a la casbah jedida; Bab Mersa o de la platja; i una de petita que dona al mar anomenada Porta de la Brossa. La casbah jedida es troba al sud-est de la casbah vella que es troba a la part sud-occidental tocant a mar; al nord, nord-est i est de la casbah hi ha la medina, que ocupa tres quarts de la ciutat vella; i el Mellah es troba al nord de la ciutat. Antigament els jueus tenien un dirigent local hi el seu nombre va arribar a ser de més de disset mil. Les mesquites de la part vella són cinc, sent la principal la de l'antiga plaça de la duana; en un dels dos antics molls, en un illot, hi ha les restes del vell castell portuguès, arruïnat per la marinada. A la punta sud l'illa de Mogador de 350 x 900 metres, una roca a uns 700 metres de la ciutat, i amb una altura de 33 metres.

Població[modifica | modifica el codi]

Té una població de 70.000 habitants (2004). La seva població vers 1918 era de vint mil habitants dels que la meitat eren jueus (La comunitat jueva va emigrar el 1967). El 1926 la població era de 18.401 habitants (7730 jueus). El 1956 els jueus només eren 1341. El 1971 tenia 30.000 habitants, i va arribar als 40.000 el 1982. El 1994 va arribar a 56.000; el creixement anual fou entre 1970 i 1995 del 2,4% mentre que el de la regió del Tensift el creixement fou del 3,6% en el mateix període.

La seva medina ha estat inscrita com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Entre els llocs destacats cal esmentar el Museu de Sidi Mohamed Ben Abdallah, un antic palau senyorial al lloc de Diyabat, abans un llogaret avui incorporat a la ciutat.

Història[modifica | modifica el codi]

La tradició relata que després de la fundació de Cartago el 814 aC, mercaders fenicis es van dirigir a l'extrem occidental del país i van arribar vorejant la costa fins a la moderna Essaouira on van crear una factoria comercial. Es pensa que fou una de les cinc colònies que Hannó el Navegant va utilitzar ja que aquest port estava protegit dels vents alisis i ben dotat d'aigua, i durant segles va servir probablement com escala pels viatges fins al cap Verd o més enllà. Formà part després del Regne de Mauritània (segle III aC), i amb aquest va passar als romans. A la zona es va produir pintura de porpra utilitzant un mol·lusc, el múrex, i les illes d'Essaouira foren conegudes com a Illes Purpurines o Purpúries (Purpurariae insulae) fins a la final de l'imperi romà. El regne fou annexionat a Roma l'any 42 i la comarca d'Essaouira va formar després part de la província de la Mauritània Tingitana.

La comarca va passar als musulmans vers el 713. Al segle XI Al-Bakri l'esmenta amb el nom d'Amogdul, com el port de la regió del Sus; el nom sembla ser probablement una deformació de Sidi Mogdoul, un marabut local la tomba del qual es troba a la desembocadura de l'uadi al-Ksob, però és possible que el són portes com a nom un topònim berber. El nom Mogdul fou transformat per castellans i portuguesos en Mogodul i Mogodor, per acabar com Mogador. Als portolans dels segles XIV i XV apareix com Mogodor i Mongodor. Era més aviat un embarcador que un port.

El 1506 el, rei Manel I l'Afortunat (1495-1521) va encarregar a un cavaller de la cort, Diogo de Azambuja, de construir en aquest lloc, on no hi havia cap població estable, una fortalesa. Diogo va fundar llavors el Castello Real de Mogador. Immediatament els marabuts ragraga es van oposar als portuguesos. Diogo va déixar el comandant a Francisco de Miranda el 27 de juny de 1507. La fortalesa va quedar assetjada i fou reavituallada des de Portugal i Madeira. El 1510 Pedro de Azevedo i el maig Nicolão de Sousa van exercir com a capitans; però finalment va caure en mans dels atacants el novembre de 1510. El lloc va restar abandonat la resta del segle.

Els espanyols van intentar establir-se al port a començaments del segle XVII. Per la mateixa època els anglesos planejaven fer del port una base contra els espanyols. Richelieu i el pare Josep van rebre el 1626 una proposició del cavaller de Razilly que pretenia ocupar les illes de Mogador i establir allí una factoria pesquera; els francesos les van reconèixer el 1629 però van descartar un possible desembarcament per sorpresa. Va romandre com un embarcador però sense una població a l'entorn, durant la resta del segle i bona part del següent. Al començament del segle XVIII hi venien sovint mercaders holandeses, i comerciants jueus s'hi van establir per comerciar amb els europeus, ja que el comerç de blat i altres productes amb els cristians estava prohibit als musulmans. En temps de Muley Ismail va servir de refugi als corsaris que hi anaven a reparar els seus vaixells i descansar.

El 1763 el sultà Muhammad ben Abd Allah va decidir construir a la zona una base naval des d'on els corsaris podrien atacar a les flotes dels estats europeus, als que el sultà pretenia intimidar per signar tractats de comerç avantatjosos. Amb l'ajut de l'arquitecte francès però que servia als britànics a Gibraltar, Théodore Cornut o Cournut, conegut com l'Avinyonès, es va construir la ciutat al mig del no res (a partir de la tardor del 1764 i fins els primers mesos del 1767). Cornut havia construït també fortificacions al Rosselló al servei de Lluís XV de França, i va iniciar la construcció de la ciutat segons uns plànols que es conserven a la Biblioteca Nacional de França a París, i amb un traçat molt regular que van donar origen al nom modern (Essaouira = la ben dissenyada); primer la casbah i el port; la medina amb les seves muralles sembla que es van construir després quan ja Cornut no hi era, dons el sultà l'havia despatxat acusat de ser massa car i d'haver treballat per l'enemic britànic. Altres arquitectes i mestres d'obres van treballar a la ciutat després de Cornut, entre els quals un arquitecte genovès que fou l'autor de l'Skala, una bateria a la punta nord-oest. d'uns 200 metres, on s'alineaven els canons vinguts d'Espanya. El nom de la nova ciutat fou Al-Suwayra o Al-Swira (Petita Fortalesa), mentre el nom de Mogador fou conservat pels europeus. Els berbers l'anomenaren Tasuirt.

Essaouira va anul·lar a Agadir. La seva importància va anar creixen fins a la primera meitat del segle XIX. Fou lloc de desterrament i empresonament polític i estava allunyada de les rutes comercials i això va fer que el seu desenvolupament fou mitjà. La comunitat jueva fou part important de la seva relativa prosperitat; els jueus van arribar a ser disset mil contra deu mil musulmans; les joies jueves eren comprades per la burgesia musulmana. Se la considerava el port de Tombuctu perquè les caravanes amb or, especies i esclaus procedents de l'Àfrica sahariana i sud sahariana eren negociades a aquesta ciutat. Durant molts anys fou l'únic port marroquí obert al comerç exterior.

L'agost de 1844 una esquadra francesa dirigida pel príncep de Joinville, després de bombardejar Tànger, va fer el mateix amb Essaouira. Es volia castigar al sultà Mulay Abd al-Rahman atacant una vila que li pertanyia personalment i de la que obtenia uns bons ingressos. Les bateries de la plaça foren destruïdes després de tres hores de bombardeig; les forces franceses van desembarcar i la guarnició marroquina, refugiada a la mesquita, després d'una forta resistència, va quedar eliminada el 16 d'agost i les defenses foren destruïdes.

Amb el protectorat francès (1912) va recuperar el nom de Mogador. El port era d'aigües poc fondes i no podia rebre els grans vaixells moderns i es va utilitzar només com a port de pesca amb conservers gestionades per bretons; després es va fer un port comercial per exportar els productes agrícoles de la regió. Llavors va créixer la importància de Casablanca (Deir el-Beida), Tànger i Agadir (i més tard Tan-Tan) i la disminució dels recursos pesquers van fer caure l'activitat i van provocar molt d'atur als anys setanta (el 1970 era el tercer port pesquer del país amb 40.000 de peix anuals; el 1982 va caure a poc més de 20.000 tones i el 1991 a unes 6000). Tot i que el turisme progressivament (sobretot a partir dels anys cinquanta) va contribuir a una certa recuperació amb la construcció d'uns quants hotels, la ciutat no ha recuperat la seva antiga importància i avui dia és principalment agrícola. El turisme hi és atret per la pràctica del surf i del kitesurf, mercès als vents potents que bufen constantment a la badia, però la majoria del turisme es interior, procedent de Marrakech. Altres activitat són l'administració (és capital de província), el comerç per tota la regió de Chiadma (Shiyadma), l'artesanat (principalment marqueteria, de força importància amb el treball de la fusta de thuya), i algunes implantacions industrials (4600 persones treballant a la industria el 1993).

El 1956 va recuperar oficialment el seu nom d'Essaouira.

Galeria de fotos[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Essaouira celebra el festival anyal anomenat Festival Gnaoua. Orson Welles i va rodar la pel·lícula La Tragèdia d'Otelo, el moro de Venècia (1952); els anys noranta Marc Riviere hi va filmar "L'home de les llavors de vent" sobre Rimbaud; i el 2004 Ridley Scott i va reconstruir la Jerusalem medieval per la seva pel·lícula "El regne del cel".

Personatges famosos[modifica | modifica el codi]

Agermanaments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • D. J. Schroeter, Merchants of Essaouira, Urban society and imperialism in Southern Morocco, Cambridge 1988
  • Latreille, La Campagne de 1844 au Maroc
  • Essaouira, mémoires et empreintes du présent, Agadir 1994
  • Llista de governadors portuguesos
  • Enciclopèdia Espasa, volúm 35, pagines 1283 i 1284, amb plànol (una lamina a color ocupant una pàgina) de la ciutat vers el 1912.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Essaouira

Coord.: 31° 30′ 46″ N, 9° 46′ 14″ O / 31.512662,-9.770451