Estació de la Magòria
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Josep Doménech i Estapá | |||
| Obertura | 1912 | |||
| Clausura | 1974 | |||
| Construcció | 1912 | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | decomissat | |||
| Estil arquitectònic | Modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Sants-Montjuïc (Barcelonès) | |||
| Localització | C. Moianés, 1-17 - Gran Via de les Corts Catalanes, 181-247 - c. Mossèn Amadeu Oller, 2-12 - c. Corral, 1-14 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 30308 | |||
| Id. Barcelona | 1747 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Generalitat de Catalunya | |||
.jpg)
L'Estació de la Magòria és l'edifici d'una antiga estació dels Ferrocarrils Catalans protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Barcelona. Els usos ferroviaris es van traslladar a l'estació soterrada de Magòria - la Campana.
Descripció[modifica]
Situada al districte número 3 de Sants-Montjuïc, entre els carrers Moianès, Mossèn Oller i el carrer Corral. L'obra de l'arquitecte d'origen tarragoní Domènech i Estapa, construïda entre el 1911 i el 1912, és de difícil classificació. L'arquitectura d'aquesta estació pot ser entre eclèctica, basada en models decimonònics d'arquitectura neomudèjar que l'arquitecte segueix amb alguns aspectes decoratius i, d'altra banda, també observem alguns detalls lligats al Modernisme. L'ús del maó com a element estructural i com a element decoratiu marcà molt la darrera època de l'arquitecte i en aquesta estació en veiem un clar exemple.[1]
L'edifici és de planta rectangular amb un gir a l'extrem dret per tal de situar-hi l'andana pels viatgers i l'entrada i sortida de trens. L'edifici consta de dos pisos: la planta baixa amb els usos i espais característics d'una estació i la planta superior concebuda com a habitatge del cap de l'estació, el qual podia accedir-hi a través d'unes escales a l'espai triangular de la cantonada.[1]
Finalment, el conjunt és coronat per una torre-rellotge que marca la verticalitat de l'edifici; element també diferenciador de l'edifici i element atractiu i decorat amb l'ús del maó. Hi ha també altres finestres i portes emmarcades amb maons com la finestra trigeminada sobre la porta principal de l'estació. També utilitza la decoració de ceràmica vidriada en forma de trencadís en l'entrada al restaurant per la torre, a la coberta de la torre-rellotge i ceràmica de color verd en diferents finestres per tal d'afegir un element de policromia.[1]
Història[modifica]
Aquesta estació anomenada de Magòria es troba al barri de la Bordeta i prengué el nom de la riera que mor en aquest indret.[2] Malgrat que els Ferrocarrils Catalans ja feia temps que funcionaven, fins a l'any 1912 no s'instal·laren a aquesta estació. Avui, però, ja està fora d'ús, car ja fa temps es traslladà, amb caràcter subterrani, a la plaça d'Espanya, i ha perdut també la funció mercant a que últimament fou destinada. L'arquitecte de l'obra fou en Domènech i Estapà.[1]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Estació de la Magòria». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
- ↑ Palumbo «La estación de la Magòria, torre árabe que domina la Bordeta». El Periódico, 24-12-2014.
Bibliografia[modifica]
- Fuentes Milà, Sergio. «L'estació de La Magòria. Un cas paradigmàtic de l'arquitectura industrial de Domènech i Estapà (1911-1912)». A: IX Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, desembre 2013.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estació de la Magòria |
- «L'Estació de la Magòria». Llocs d'interés. Ajuntament de Barcelona.[Enllaç no actiu]
- «Antiga Estació terminal dels FFCC del Nord-oest d'Espanya, coneguda per l'Estació de la Magòria». Portal d'informació urbanística BCN. Ajuntament de Barcelona.