Estamariu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estamariu
Bandera d'Estamariu Escut d'Estamariu
(En detall) (En detall)
Localització

Estamariu situat respecte Catalunya
Estamariu situat respecte Catalunya

Localització d'Estamariu respecte de l'Alt Urgell


Municipi de l'Alt Urgell
ESTAMARIU GENERAL 1 ABG.jpg
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Lleida
Alt Pirineu i Aran
Alt Urgell
Gentilici Estamariuencs
Superfície 21,18 km²
Altitud 1.084 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
126 hab.
5,95 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 378475 4692500Coord.: 42° 22′ 31″ N, 1° 31′ 26″ E / 42.37528°N,1.52389°E / 42.37528; 1.52389
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

1
Pere Navinés Planes (CiU)
Codi territorial 250886

El terme municipal d'Estamariu, de 21 km², està situat a la part nord-oriental de la comarca de l'Alt Urgell, anomenat Estimariu fins al 1983.

El nom d'Estamariu apareix documentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell (Stamariz) i és d'arrel bascoide. La vila d'Estamariu està documentada el 893.

Dins del terme hi ha les restes de l'antic monestir de Sant Vicenç de Pinsent, l'església del qual fou construïda sota una balma. Als afores del poble, vora la carretera que s'enfila cap a Bescaran, trobarem l'església romànica de Sant Vicenç, un interessantíssim exemple de la implantació a Catalunya de les formes llombardes i les estructures basilicals. Va quedar sense culte, actualment està reconstruït l'edifici i s'han recuperat bona part de les pintures romàniques dels absis.

Història[modifica | modifica el codi]

Amb el nom d'Stamari consta en l'acta de consagració de la catedral de la Seu, de l'any 819. Al determinar-se, en una escriptura de l'any 996, les afrontacions del castell Carcolze, es parla d' Stamarice. En el testament atorgat el 1141 per Pere Ramon, vescomte de Castellbò, deixà totes les possessions a la seva esposa Sibil·la de Cerdanya en usdefruit fin que el seu fill fos armat cavaller retenint llavors el castell d'Estamariu i altres que anomena, que haurien de passar després de la mort d'aquella als seus fills Ramon i Pere.

Roger Bernat, vescomte de Castellbò el 1335, concedí a perpetuïtat als homes del castell de Torres el dret de pastoreig en els termes del castell d'Estamariu, mitjan un cens anual. En el seu estudi vers el vescomtat de Castellbò, Miret i Sans fa durant la guerra del comte Mateu de Foix i confiscar-los els seus béns, <la torre ubicada en el terme d'Estamariu anomenada comunament la torre del vescomte de Castellbò> fou donada per Guerau de Guimerà, comissari de la reina i, per delegació seva, per Joan Cadell, senyor dels castells de Vilanova i Arsèguel, al donzell P. d'Enveig.[2]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
- 16 20 160 181 444 341 383 299 313
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
299 213 228 199 166 157 135 138 133 134
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
135 131 123 127 122 117 - - - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Estamariu: el nom[modifica | modifica el codi]

Rètol a l'entrada del poble.


Una llengua que podem anomenar «bascoide» va ser el vehicle d’expressió de tota l’àrea pirinenca compresa entre els Pallars, l’Alta Ribagorça, Andorra, la Cerdanya, el Conflent i l’Alt Urgell, ben bé fins al s. V-VI. Es pot observar una mitjana d’un 50% de toponímia d’origen bascoide a tot el Pirineu en topònims com: Erts (a la Massana, a Andorra), «erts»: riba; Arans (a Ordino), «aratza»: espiga; Dorres, «iturri»: font; Bar o Estavar, «bar»: baix; Aran, «aran»: vall... A aquest grup hi podríem afegir el nom d’Estamariu. Un cop arribada la influència dels romans, hi haurà una recíproca acció del substrat bascoide, el resultant a poc a poc s’anirà catalanitzant, no cal dir que el poder de La Seu i la seva cultura seran factors decisius tant de la romanització com de la posterior catalanització. Pertocant a Estamariu, si el nom primitiu acabés d’aquesta manera, si no fos una realitat ben pirinenca, podríem intentar un estudi del nom fent-lo hereu d’una influència germànica pel seu acabament en «-riu» (com Arderiu, Vilopriu, Montsoriu...), amb un valor de «vila o pagus de...» (Arderiu: vila o pagus d’Hardaric + i), però això no ens sembla probable perquè les primeres formes trobades del nom seran «Stamariz» (Acta Consagració i Dotació de Santa Maria d’Urgell, a. 819-839), «Stamaritz» (Acta de Dotació de l’Església de Santa Maria de Ripoll, a. 888), «Estamarice» (a. 893, document de venda d’una sesterada de terra «in billa Estamarice»), i també «Istamarice», «Stamarit», «Stamarice», «Estama-rice», «Stamarix»... El Diccionari Català-Valencià-Balear el fa venir de «ipsu tamarice». És difícil entendre com aquesta terminació llatina «-ice» ha pogut esdevenir «-itz», «-ix». El Dr. Joan Coromines indica que podria venir de «esta-», del basc «esto»: tanca/clos, i de «-mariz» o de «-maritz»: roure, sufix també basc. El clos, la pleta, el tancat del roure. Meyer-Lübke va ser un dels primers en defensar l’ascendència bascoide d’aquest nom. [3]

Esglésies i monestirs[modifica | modifica el codi]

Dins del terme d’Estamariu, hi ha l’actual església parroquial dedicada a Santa Cecília i l’església romànica de Sant Vicenç que havia estat el primer temple parroquial. Queden vestigis d’una ermita o capella dedicada a santa Cecília, una paret de l’antiga capella de sant Serni i les restes del monestir de Pinsent.[4] Cfr.: Santa Cecília d'Estamariu - Sant Vicenç d'Estamariu

L'església parroquial[modifica | modifica el codi]

Església de Santa Cecília.

L’actual església parroquial, del segle XVII, va ser dedicada en un principi a Santa Cecília. Fins al mes de novembre de l’any 1997, però, tenia a l’altar major la imatge de Sant Vicenç, a un costat, a la paret de l’esquerre, la de Santa Cecília i, a la de la dreta, una imatge del Sagrat Cor. Des de finals de 1997, comparteixen tots tres la paret central de l’altar, després d’una remodelació de l’església. Sant Vicenç i Santa Cecília comparteixen, també, el patronatge del municipi. A més d’aquests sants de l’altar major, hi ha una Marededéu del Roser (lateral esquerre), una Marededéu dels Dolors (capella lateral de la dreta) i un Santcrist.

Campana a Santa Cecília.


La nau és rectangular, coberta amb una volta de llunetes barroca, de capçada quadrada. El campanar és de planta quadrada amb dos pisos de finestres, però les inferiors han estat tapiades. Té dues campanes, la maquinària d’un antic rellotge manual i l’actual rellotge automàtic i elèctric, instal•lat l’any 1994.

La festa de Santa Cecília se celebra el 22 de novembre i la de Sant Vicenç el 22 de gener. La festa major del poble és el segon diumenge d’octubre.[4] Cfr.: Santa Cecília d'Estamariu.


L'església de Sant Vicenç[modifica | modifica el codi]

És una església romànica, al costat del cementiri vell del poble, vora la carretera que va a Bescaran. Cfr.: Sant Vicenç d'Estamariu.

Comunidor de Sant Vicenç Abans de la restauració Sant Vicenç Sant Vicenç

L'església de Sant Serni[modifica | modifica el codi]

En dos documents, un de l’any 893 i l’altre del 1019, hi ha una referència a l’església de Sant Sadurní o Sant Serni. D’aquesta construcció avui sols en resta una paret, entre dues cases, del tipus anomenat «lligada de gavatx» (feta amb carreus allargassats i regulars) i el nom que va passar a la casa que es va construir damunt: «Cal Serni».[5]

La capella de Santa Cecília[modifica | modifica el codi]

En el terme d’Estamariu, dalt de la muntanya, hi ha les restes d'una antiga ermita de Santa Cecília (documentada pels avis de la població), sols en resten les bases de les parets. Lloc de romiatge, el dia de la Santa, s'hi celebrava una missa i s'acabava la festa compartint un tall de coca i una presa de xocolata.[6]

El monestir de Pinsent[modifica | modifica el codi]

En estat ruïnós, les restes d’aquest monestir romànic de Sant Vicenç de Pinsent són situades en una balma pròxima a la Quera Vella. El camí no és fàcil. El nom de Pinsent: «Pinus Sanctus» (el pi sant).

Ja habitat a finals del s. X; sembla que l'església ja va ser restaurada l’any 964 pel bisbe Guisad d’Urgell. L’any 1008 Sant Vicenç de Pinsent era donat, sembla que per Ermengol I d’Urgell, al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles d'Anserall, del qual depenia encara al segle XII, quan el monestir havia deixat d’existir com a tal i era sols un mas. Del conjunt d’edificis que devien formar el monestir, avui encara són identificables l’edifici de l’església i una petita sala rectangular.[7]

Els «colomars» d'Estamariu[modifica | modifica el codi]

Un dels colomars d'Estamariu.

Hi ha restes de cinc colomars (colomers o palomeres) a Estamariu. En força bon estat el que és al camp anomenat de Cal Ramonet. El que és a Cal Sovei ha estat reconvertit i és una part més de la casa. El que és al camp de Ca l’Osti, en molt mal estat, presenta un arc de mig punt a la porta, amb dovelles de pedra tosca. El que hi havia a Ca l’Escuder, a la casa vella de dins el nucli del poble i en molt mal estat, va ser derruït l’estiu de 1994. A Ca l’Escuder, també, però a la casa als afores del poble, hi ha unes restes d’un altre colomar.

Algunes d’aquestes construccions eres torres de guaita camuflades. Segurament eren senyal de defensa dels atributs dels homes lliures i distintiu de no dependre de cap senyor.

Els ponts romànics d'Estamariu[modifica | modifica el codi]

Pont romànic a l'antic molí d'Estamariu




En el terme d'Estamariu hi ha dos ponts romànics que travessen el riu de Bescaran, un al costat del molí (ara en estat ruïnós). Sembla que era un dels més importants de la zona. Des del seminari, pujaven a moldre la collita d'olives.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. IV, pàg. 1357 (ISBN 84-239-4574-X)
  3. Estudis de Toponímia Catalana. COROMINES, Joan. v. I, pàg. 162-163 ISBN 8472260801 .
  4. 4,0 4,1 Estamariu: un poble mil·lenari. BALLÚS GIMENO, Antoni. Petita guia del poble, 2012.
  5. Treball de recerca 1988-2014. BALLÚS GIMENO, Antoni. Treball no publicat.
  6. 6,0 6,1 Patrimoni d'Estamariu elcami.cat/camipedia
  7. Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana Vol. VI, Alt Urgell i Andorra. (ISBN: 84-7739-704-X)


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estamariu Modifica l'enllaç a Wikidata