Estat Català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estat Català
President Jordi Miró i Riba
Fundació 18 de juliol del 1922
Publicació oficial Estat Català, Butlletí Informatiu d'Estat Català
Ideologia Independentista, nacionalisme
www.estat-catala.cat

Estat Català és un partit polític independentista i de combat nacionalista de Catalunya fundat per l'aleshores coronel Francesc Macià l'any 1922. En origen, tenia caràcter combatent nacionalista i insurreccional, i es defineix com a "partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial". És el partit català més antic que continua tenint activitat[1] i el tercer partit nacionalista d'Europa després del Sinn Féin i el Partit Nacionalista Basc.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació i intents insurreccionals[modifica | modifica el codi]

L'estelada blava, bandera utilitzada per Estat Català i que és la primera bandera de l'independentisme català modern.

Estat Català va ser fundat per Francesc Macià, Lluís Marsans i Sola, Daniel Cardona i Civit, Domènec Solé i Manuel Pagès i Mercader, dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista, el 18 de juliol de 1922[2] després de la Conferència Nacional Catalana, on es conclou que, mentre hi hagi una monarquia a Espanya, Catalunya no podrà obtenir autogovern; per tant, cal trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català que es pogués confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord i, potser, Occitània.[3]

Convençut del fet que el parlamentarisme polític amb l'Estat Espanyol seria estèril, advocà per la lluita armada, en mimetisme amb el moviment d'alliberament irlandès, que feia poc havia aconseguit la independència del Regne Unit. Per a aquesta iniciativa necessitava diners que sabia que no aconseguiria dels catalans de l'interior, puix que el moviment nacionalista era controlat per la Lliga Regionalista. Així, s'adreçà als catalans d'Amèrica.

Els catalans de Cuba col·laboren econòmicament a sostenir el projecte a partir de 1922 durant un decenni. El Centre Català de l'Havana es constitueix en associació secreta, amb el nom de Club Separatista Català núm. 1. L'organització dels Clubs s'estengué a altres països i es creà la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, que finançaran el partit.

Durant els anys 20 participà activament contra la dictadura del general Primo de Rivera (pronunciament de setembre de 1923), com a rèplica a la repressió que l'obligà a passar a la clandestinitat. L'octubre de 1923 Macià i l'estat major del grup fugiren a Perpinyà. A l'interior restà un directori format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana. També organitzaren 54 escamots de 10 membres, que eren dirigits per Daniel Cardona i Civit, també redactor de l'òrgan del partit, L'Estat Català, i per Manuel Pagès i Mercader. Cardona es va exiliar l'agost del 1924 i el cap a l'interior fou Marcel·lí Perelló i Domingo, qui també mantenia contactes amb la Societat d'Estudis Militars dirigida per Miquel Ferrer i Sanxís, i fundava a l'interior la sots-organització secreta i armada Bandera Negra.

A París constituïren el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança i el Comitè Revolucionari de París. El 23 d'abril de 1925, Francesc Macià i Miquel Soldevila, en nom del Govern Provisional de Catalunya, van emetre l'Emprèstit Pau Claris per a finançar un alçament armat. Alhora, es creava a Barcelona la secció de xoc la Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), amb comitès a Besiers, i Buenos Aires.

Retrat de Francesc Macià, datat el 1931, dirigent històric i fundador d'Estat Català.

L'octubre de 1925, Francesc Macià i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern. Per la mediació d'Andreu Nin i Pérez, aconseguiren les simpaties de Lev Trotski, Nikolai Bukharin i Grigori Zinóviev, però Stalin no els va recolzar per manca de definició ideològica i perquè no ho veia clar.

El 6 de juny de 1925 Bandera Negra intentà el magnicidi contra Alfons XIII, acció coneguda com el Complot de Garraf. Així mateix participà, com a fets més importants, en la invasió des de Prats de Molló, en què l'excoronel Macià en persona va organitzar una partida armada per a la invasió del Sud del Principat des de Prats de Molló (Vallespir) el 1926. El pla fou descobert per les autoritats franceses; Macià fou condemnat a sis mesos de presó i després deportat a Bèlgica, com la plana major del partit.

EL 1928 Francesc Macià i Ventura Gassol celebraren una Assemblea a Cuba amb suport del Grop Nacionalista Radical, on intentaren canviar el nom del partit pel de Partit Separatista Revolucionari Català, però els militants de l'interior no ho acceptaren. Alhora, alguns dels militants més esquerrans es van unir al Partit Comunista Català de Jordi Arquer i Saltor. Més tard, Estat Català fou un dels partits impulsors del Pacte de Sant Sebastià (1930), on juntament amb nacionalistes bascos, gallecs i republicans espanyols es posaren les bases per democratitzar l'Estat Espanyol.

A la Conferència d'Esquerres, celebrada els dies 17-19 de març de 1931 al carrer Cros del barri de Sants de Barcelona, es va unir al Partit Republicà Català i al grup de L'Opinió donant lloc a Esquerra Republicana de Catalunya, dins la qual Estat Català conservà autonomia organitzativa.

La Segona república[modifica | modifica el codi]

Desfilada de militants d'Estat Català a Barcelona, el 1933

L'abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona l'efímera República Catalana, que no va passar de restabliment de la Generalitat de Catalunya per les pressions del Govern d'Espanya. Francesc Macià va esdevenir, doncs, el primer president de la Generalitat reinstaurada. La plana major del partit es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns, però, no ho accepten. Daniel Cardona i Civit se'n separa i funda Nosaltres Sols! i es funden els grups marxistes i independentistes Alta Tensió i Elements d'Estat Català.

Del 3 al 10 de gener del 1932 Jaume Compte i Canelles convoca una Assemblea de la qual en surt Estat Català-Front Separatista d'Extrema Esquerra, partit obrer de caràcter nacionalista i revolucionari que per l'abril del 1932 convoca una Conferència Nacional Obrera. Alguns membres del Partit Comunista Català, com Pere Aznar, se li uniren, però Josep Rovira i Canals, Domènec Ramón i Amadeu Bernadó es passaren a Unió Socialista de Catalunya. Finalment, amb els seus partidaris va refundar el partit com a Estat Català-Partit Proletari, que després s'organitzaria com a partit independent amb el nom de Partit Català Proletari. El sector més nacionalista, però, fundava el Partit Nacionalista Català.

El 1933 el cap de les joventuts d'Estat Català, Josep Dencàs i Puigdollers, intentà organitzar escamots armats amb suport de Miquel Badia i Capell. Tots tingueren un paper destacat en els fets del sis d'octubre de 1934. Dencàs i Badia van fugir a l'estranger i Compte va morir lluitant al local del CADCI.[4]

Guerra civil espanyola[modifica | modifica el codi]

Pocs dies abans de l'inici de la guerra, el juny del 1936, Estat Català abandona Esquerra Republicana de Catalunya i es reorganitza de manera independent sota la direcció de Josep Dencàs i Puigdollers i Joan Torres i Picart, amb la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i del grup Nosaltres Sols!. Un cop esclatada la guerra, del juliol del 1936 al juliol del 1937 aconseguiren el control del Diari de Barcelona, dirigit per Marcel·lí Perelló i Domingo.

A causa dels fets del sis d'octubre foren exclosos del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i no va intervenir en el front d'Aragó,[5] però Estat Català va participar activament en la resta dels fronts de guerra, creà les seves pròpies tropes per lluitar, essent especialment lloades el Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, la Columna Volant Catalana i participant en el cos expedicionari que intentà recuperar Mallorca,[5] que havia caigut en mans feixistes. Durant els anys de la guerra, Estat Català, disconforme amb la situació revolucionària del país i a fi de poder encaminar-lo cap a la independència, intentarà obtenir el poder de la Generalitat a través d'un complot contra el seu president que serà descobert. Endemés, va patir fortes tensions internes.

Postguerra[modifica | modifica el codi]

Símbol del Front Nacional de Catalunya, del que Estat Català va formar part fins al 1947.

A partir de 1939, perduda la guerra, molts dels militants del partit foren afusellats, i molts altres van anar a l'exili. Els que van creuar la frontera francesa, van ser internats en camps de concentració de la Catalunya Nord. Els militants que quedaren lliures s'integraren al Front Nacional de Catalunya, on Estat Català conservà la seva autonomia interna.

El 16 de juny de 1939 sorgiren tensions entre els dos caps del partit, el secretari general Vicenç Borrell, i Joan Cornudella i Barberà,[6] futur cap del Front Nacional de Catalunya. Borrell fou destituït i Estat Català es va integrar al FNC fins al 1947. Tot i que mantingueren una estructura al marge del Front, per a ells serà un punt de referència en plantejament ideològic i procés de reorganització. Del 1940 al 1946 la seva activitat fou molt feble i dins del Front. El seu militant Pere Llevat va morir en un tiroteig a Arenys de Mar. I el setembre del 1941 la seva xarxa d'espies fou desarticulada.

Estat Català col·laborà amb els serveis secrets britànics, francesos i polonesos i amb la Resistència Francesa. Comptant amb la col·laboració dels militants resistents de l'interior, tingué una intensa activitat en les xarxes d'evasió d'aviadors aliats i jueus per sortir de l'Estat francès.

EL 1942 el Comitè de Barcelona d'Estat Català aplegà entre 20 i 30 militants, dirigits per Francesc Xavier Balagueró i Ràfols, Josep Planchart i Martori, Àngel Cortès, Jordi Renom i Ventura Niubò. El 1945 entrà a formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana de Josep Pous i Pagès amb representació pròpia, independent del Front Nacional de Catalunya. L'any 1947 el partit creà la idea i edità el primer mapa amb el nom dels Països Catalans.[7]

La lluita a l'interior continuà. Del 1942 al 1943 les Joventuts d'Estat Català (Jordi Renom, Francesc Xavier Balagueró i Ràfols i Àngel Cortès) van fer pintades nacionalistes arreu del barri de Gràcia, repartiren propaganda antinazi i editaren la revista Torxa, de manera que el 1944 crearen una Secció Universitària. El 1944 Vicenç Borrell tornà a Barcelona i rellançà el partit per tal de recuperar els exiliats i els que s'havien passat al FNC, i proposa crear una coordinadora de partits a l'interior (Unitat Catalana) per tal de fer costat a les institucions a l'exili. Això provocà una polèmica entre el sector oficial de Borrell i els partidaris de col·laborar amb el FNC, agrupats en la revista Almogàvers (Joan Berguedà, Pere Pérez, Joan Monyarc, Gonçal Gorges). Potser apleguen un centenar de militants. El maig del 1945 fou detingut el militant Àngel Cortès per repartir propaganda a la Universitat; fou apallissat per companys de Pablo Porta Bussoms, cap del SEU, i empresonat durant tres mesos.

L'abril del 1945 es va celebrar la primera reunió del Consell Regional de Delegacions d'Estat Català, que aconseguí la reunificació definitiva dels dos sectors el desembre de 1946. Fins aleshores només havien fet alguns actes de propaganda i simbòlics, com el 28 d'abril als germans Badia. Borrell i Renom s'alternaren la presència al Consell Nacional de la Democràcia Catalana i fins al 1947 es mantingueren ambigus en la polèmica que aquest va mantenir amb la Generalitat de Catalunya a l'exili. El juliol del 1947 l'abandonaren, acusant-lo de pactar amb els espanyols, i van formar amb ERC la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya, tot acusant la Generalitat a l'exili de deixadesa i inactivitat, i als líders d'UDC, MSC i FNC de personalisme. Acció Catalana Republicana s'hi afegiria el 1948.

El partit sortí del Front Nacional de Catalunya el 1947 en esdevenir aquest un partit polític, i es reorganitza de manera independent. Aleshores potser tenia uns 500 militants. Tanmateix, la tasca d'oposició al règim tenia poca influència en la població i el partit fou sacsejat per diferències internes. Així esdevindria un grup ultraclandestí, minoritari i sense massa arrelament llevat a Barcelona, raó per la qual no fou desarticulat. A l'exterior alguns militants, com Josep Maria Murià i Romaní, editaven butlletins per a mantenir la flama nacionalista.

Als anys 50 i 60 començà a realitzar accions polítiques i militars contra el règim franquista mercè l'esforç del seu cap Salvador Bartolí i Guiu. Adoptà plantejaments del laborisme britànic. El 1947 intentà crear una organització armada amb base piramidal d'escamots de cinc militants (cinquenes) amb arsenal a França, mercè la voluntarietat del secretari general de les Joventuts, Francesc Xavier Balagueró i Ràfols, però no consta cap actuació d'ell des del 1950.

Cap al 1970 un grup de joves vinculats a les Joventuts Obreres d'Estat Català crearen el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya), independentista i socialista, però que volia vincular-se al Consell Nacional Català. Més tard, d'altres es passarien a EPOCA i Terra Lliure.

Transició i democràcia[modifica | modifica el codi]

Mapa dels Països Catalans, la creació del concepte polític dels quals s'atribueix als dirigents d'Estat Català.

El 1976, després de dècades de clandestinitat, Estat Català reivindicà novament la seva legalització sota la direcció de militants històrics com Josep Planchart i Martori, Ramon Rius, Xavier Balagueró i Ràfols, Jaume Ros i Serra, Martí Torrent i Blanchart, etc. Es declararen independentistes dels Països Catalans, i interclassistes i reberen l'adhesió de militants històrics dels anys de la fundació del partit com Ventura Gassol i Rovira. A la data en que es produïren les eleccions generals espanyoles de 1977 Estat Català encara no havia estat legalitzat i hagué de formar una coalició amb altres partits en la mateixa situació (com ara Esquerra Republicana de Catalunya). Estat Català aconseguí la seva legalització aquell mateix any i el 16 de setembre de 1977 aconseguia ésser inscrit finalment al Registre de Partits Polítics del Ministeri de l'Interior. Més tard es va pronunciar en contra de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de 1979, ja que les considerava eines contràries a les plenes llibertats dels catalans, així com continuistes del règim del dictador Franco. Segons el posicionament d'Estat Català, mantingut ja durant la dictadura en plantejar-se la possibilitat d'una reclamació futura d'Estatut, un Estatut com el de 1979 quedava supeditat a una Constitució que negava els drets nacionals inalienables i imposava una monarquia borbònica hereva la de 1714 i del franquisme.

Estat Català s'ha presentat a les eleccions generals espanyoles, però inicialment no ho feia a les autonòmiques catalanes, per tal de no restar vots als altres partits nacionalistes. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va obtenir 6.328 vots, que van representar un 0,29 %. A nivell municipal Estat Català s'ha presentat repetidament a les eleccions ja sigui en nom propi o bé a través de la seva coalició Acció Municipal Democràtica.

El 2001, després d'una crisis interna el sector interclassista que compta amb els veterans del partit, encapçalada per Josep Planchart i Martori va abandonar el partit i aquest resta en mans dels sector majoritari independentista i d'esquerres encapçalat per Jordi Miró i Riba.

En el plebiscit sobre l'Estatut de Miravet,Estat Català va fer campanya pel vot negatiu sota el lema "Cap Estatut ens farà lliures. Independència".

El partit s'ha presentat en diferents eleccions però mai ha assolit un resultat superior al 0'6 % dels vots de Catalunya. A nivell municipal, a través de la seva coalició municipal Acció Municipal Democràtica, ha aconseguit un nombre variable de regidors depenent de la contesa electoral i també el govern d'alguns municipis (45 regidors el 1979, 9 regidors i dues alcaldies el 2007, etc.)

Estat Català es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya (1999) obtenint 1.174 vots (0,06 %). A les eleccions generals espanyoles de 2000, va obtenir 2.321 vots al Congrés de Diputats (0,07 %) i 18.000 al Senat (0,53 %), a les eleccions al Parlament de Catalunya (2003) va obtenir 1.890 vots (0,06 %) i a les Eleccions al Parlament Europeu de 2004 va obtenir 1.540 vots (0,07 %). Des de 2004 el partit no s'ha presentat en solitari a les eleccions municipals, en les que el 2007 va donar suport a Acció Municipal Democràtica a Fogars de Montclús i Montseny.

Estat Català va donar suport a ERC a les darreres eleccions al Parlament de Europeu de maig de 2014

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Recorregut històric amb la independència com a objectiu». Estat Català, Setembre 2006. [Consulta: 8/7/2011].
  2. HISPANIA. Revista Española de Historia, vol. LXVII, núm. 225, gener-abril 2007, p. 73-102. ISSN: 0018-2141 [Consulta: 8 juliol 2011].
  3. Esculies, Joan. «El cavaller de l'ideal». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.22-28. ISSN: 1695-2014.
  4. Costa i Deu, Joan; Sabaté, Modest. La nit del 6 d'octubre a Barcelona. Cossetània Edicions, 2006, p.23. ISBN 8497911784. 
  5. 5,0 5,1 Massot i Muntaner, Josep. El desembarcament de Bayo a Mallorca: agost-setembre de 1936. L'Abadia de Montserrat, 1987, p.64. ISBN 8472028356. 
  6. Rubiralta i Casas, Fermí. Joan Cornudella i Barberà (1904-1985): biografia política : 50 anys d'independentisme català. L'Abadia de Montserrat, 2003, p.136. ISBN 8484155196. 
  7. «Primer mapa amb nom països catalans». Joventuts d'Estat Català, 1947. Arxivat de l'original el 2012-07-13. [Consulta: 14/1/2011].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]